El servei jurídic d’ACPV denuncia un altre cas de discriminació lingüística


logo-acpv-roig

Llum de gas al Jutjat de Sagunt

El Jutjat de Sagunt em diu, mitjançant un decret signat per la Lletrada de l’Administració de Justícia, que quan em va demanar traduir al castellà un recurs que jo havia presentat en valencià, ho va fer pel meu bé.

Sí, sí, no m’ho estic inventant. Assegura la Lletrada de l’Administració que “la proveyente –ella– no es valenciano-parlante” i la sol·licitud de traducció la va realitzar “para evitar dilación en la resolución” i perquè “ello facilitaría una mejor comprensión de lo expuesto en el mismo, evitando indefensión y evitando dilaciones al tener que remitirlo a la oficina de traducciones de Valencia”.

 

Així que en comptes d’oposar-me a aportar traducció al castellà tot adduint que el valencià és llengua oficial i vàlida en totes les actuacions processals, hauria d’estar-li agraïda. Volia evitar-me indefensió i retards. Si és que sóc una mal pensada!

I continua la Lletrada de l’Administració, decidida a traure’m del meu error, afirmant que la resolució per la qual em va demanar la traducció és conforme a dret. No és cert diu que s’opose a l’article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Molt amablement, transcriu l’article en qüestió, i sí, efectivament, hom diu que els jutjats usaran el castellà, en tant que és la llengua oficial de l’Estat i que podran usar també la llengua pròpia oficial. M’explica, que el terme usarán implica “obligado cumplimiento” mentres que “«podrán usar» es optativo, voluntario y no implica obligación”. Però jo, que sóc tan dolenta i tan mal pensada, amb aquesta explicació no hi estic d’acord perquè si el terme usarán implica només obligado cumplimiento, mai cabria la possibilitat d’usar la llengua pròpia i en eixe cas la llei ni l’hauria esmentat… però no ens desviem, aquesta no és la qüestió.

La qüestió és que la Lletrada de l’Administració, tot i prendre’s la molèstia de copiar literalment dos paràgrafs de l’article 231 de la LOPJ, omet justament el tercer paràgraf d’aquest mateix article, el que és realment aplicable al cas: “les parts i els seus representants, així com els testimonis i perits podran utilitzar la llengua que siga també oficial en la comunitat autònoma en el territori de la qual tinguen lloc les actuacions judicials, tant en manifestacions orals com escrites i que les actuacions judicials realitzades i els documents presentats en aquesta llengua tindran, sense necessitat de traducció al castellà, plena validesa i eficàcia”.

Trobe que és una omissió ben significativa. La pretensió és invertir tant la realitat dels fets com la càrrega de la prova. La Lletrada de l’Administració vol centrar la discussió en el punt de la llei en què, segons únicament la seua interpretació, s’estableix que els jutjats utilitzaran de forma imperativa el castellà i, d’aquesta manera, poder acusar-me de pretendre un impossible.

Però jo no li estic discutint en quina llengua actua el jutjat, ni li estic demanant res a l’administració de justícia (podria, però no ho estic fent). És el Jutjat qui discuteix a mi en quina llengua actue jo. I vulnerant la doble oficialitat lingüística, és el jutjat qui menysprea la meua llengua i em demana una traducció al castellà d’un recurs prèviament presentat en valencià.

Però tot i ser greu aquest joc d’il·lusionisme pretesament jurídic, no queda la cosa en eixe punt, no. La Lletrada de l’Administració continua fent-me “llum de gas” en tancar el seu argumentari amb unes quantes distorsions de la realitat que m’han deixat, per dir-ho suau, bocabadada, embadalida, estorada… morta!

La primera, em diu que, tot i que el valencià és llengua oficial en aquest territori, igualment és oficial el castellà i que per tant, pot ser utilitzat, raó per la qual, jo no puc “compeler al juzgado a que utilice únicamente el valenciano”. Torna-li la trompa al xic! Que jo no he compel·lit al jutjat a res, que és el jutjat qui m’ha compel·lit a mi! (ho diré més, d’ara endavant, això de compel·lir, m’està agradant).

La segona, (alerta!, aquesta sí que n’és de grossa!), es trau de la mànega una llei orgànica i, molt desimbolta, em diu que “el artículo 5.4 de la Ley Orgánica de los Derechos Lingüísticos establece que los ciudadanos tienen derecho a relacionarse por escrito con la Administración en la lengua de su elección…(…)” Per favor, què li he fet jo per a que em vulga tornar carabassa? Aquesta llei que esmenta, senzillament, no existeix. No hi ha cap Llei Orgànica de Drets Lingüístics a l’Estat espanyol! S’ho està inventant!!

Per no haver no hi ha ni cap llei ordinària d’àmbit estatal sobre drets lingüístics. Les llengües diferents del castellà, per a la legislació estatal, no tenen nom ni drets i són, segons la Constitució “las demás lenguas españolas” o las “modalidades lingüísticas de España” i d’elles se n’encarreguen “sus Estatutos”, no les lleis espanyoles, que estan per a coses serioses.

La tercera distorsió, en un in crescendo delirant, diu que, “la mayoria de los escritos presentados por la parte ahora recurrente están redactados en lengua castellana” quan tot i que el plet va finalitzar gràcies a un acord amb l’altra part en el que signàrem un parell d’escrits conjunts en castellà, tant la demanda, que dóna inici al procediment, com la resta d’escrits processals presentats i signats per aquesta representació en exclusiva, han estat redactats en valencià, nom estatutari, tradicional i popular que rep la llengua catalana a aquesta part de la comunitat lingüística. Vaja, que no m’ha de negar ella el que he fet jo amb les meues pròpies mans.

I la darrera, el tronador final de la traca, és quan, tornant a l’inici, la Lletrada de l’Administració llança una acusació implícita de mala fe en dir que “no se entiende el por què se alega indefensión al requerirle que presente los escritos en valenciano y en castellano, para facilitar la labor del juzgado”.

Doncs bé, si no ho entén intentaré explicar-li-ho, és senzill: tinc dret a presentar escrits en valencià en el Jutjat de Sagunt. Tinc dret a que me’ls admeten a tràmit sense més, sense presentar traduccions i sense pensar que puc molestar a algú, dificultar la tasca d’algú o anticipar que el meu client o jo mateixa tindrem un problema.

Presentar escrits en valencià no perjudica al Jutjat. Perjudica al ciutadà que el Jujtat no conega el valencià, que no conega la llengua pròpia i oficial del territori al qual serveix i que s’obstine a no voler conèixer-la. Aquesta mancança vulnera la lletra i l’esperit de la llei, vulnera els drets dels valencians, ofèn els ciutadans i els professionals, suposa un frau a l’oficialitat del valencià i com ha quedat evidenciat en aquest cas, entorpeix la tramitació de les causes, les alenteix i les dificulta.

Però el que ja és absolutament intolerable és la pretensió de culpar al ciutadà, atrevir-se a desnaturalitzar la normativa existent i a invocar lleis inexistents…. És el Jutjat qui té un problema, no jo o el meu client. Gràcies per voler ajudar-me, però m’ajudaria més si m’admetera els escrits, respectara la meua llengua, coneguera la llei i l’obeïra.

I sí, em sent indefensa quan el Jutjat, que hauria de vetllar pels meus drets, també pels meus drets lingüístics, és qui els vulnera. I preocupada de que no passe res.


Amb la col·laboració de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport.
Generalitat Valenciana

Conselleria d'Educació Conselleria d'Educació