Reportatge de Violeta Tena a El Temps – Núm. 1663

Després de 16 anys de veto, Acció Cultural torna a omplir la plaça de bous de València i reclama valentia als polítics per fer que el canvi no quede en foc d’encenalls. Després d’anys de resistència, reivindicació, festa i reconeixement mutu es combinen en un acte de desgreuge col·lectiu amb què es vol passar pàgina als anys de persecució del PP per tal de començar a mirar cap al futur

El 25 d’Abril de 1707 els valencians van caure derrotats contra les tropes borbòniques en l’anomenada batalla d’Almansa. En els mesos posteriors, es derogaren els Furs i amb ells tots els mecanismes que permetien fer efectiu l’autogovern d’aquest territori de la corona catalano-aragonesa. El 3 de juliol de 1995 el conservador Eduardo Zaplana va ser investit president de la Generalitat Valenciana amb els vots a favor del Partit Popular i Unió Valenciana. Quatre anys abans Rita Barberà havia obert el camí dels de la gavina a l’Ajuntament de València. Aquelles victòries serien l’inici dels pitjors anys en la història recent dels valencians, un període d’aparença pròspera darrere del qual s’amagava la decadència moral, política i econòmica. Fou, també, un temps en què els poders públics s’afanyaren a difuminar els lligams històrics i identitaris del País Valencià. Foren els anys de la depredació del territori, de la pèrdua del teixit productiu, de l’anihilació del sistema financer autòcton, de la devaluació dels serveis sanitaris i educatius. Foren els anys dels focs d’encenalls, dels parcs d’atraccions de cartó pedra, dels edificis impossibles, de les copes de l’Amèrica, dels megaprojectes urbanístics amb pistes d’esquí amb vistes a la mar, dels cotxes de Fórmula 1 i els efímers eixos de la prosperitat. I de Nóos, d’Orange Market, de Carlos Fabra i un inacabable etcètera.

Foren també els anys en què, en contraposició, arreu del País Valencià emergiren veus resistents, persones anònimes i no tan anònimes que s’oposaren a aquell circ de vanitats i ocurrències, un exèrcit civil de miquelets que va plantar batalla, que va optar per revoltar-se abans que acceptar aquella segona Almansa, més subtil però igualment anorreadora.

I potser per tot això, la diada del 25 d’Abril al País Valencià, enguany, va viure’s d’una manera tan especial. Perquè després de més de dues dècades, el Partit Popular contra el qual s’havien dirigit bona part de les protestes, ja no ocupa el poder. La d’aquest dissabte era la primera diada des que els valencians van decidir, mitjançant l’exercici del seu vot, fer fora dels ressorts del poder els de la gavina. I tot i que gairebé ha passat un any des d’aquella fita electoral, en l’ambient s’ensumaven les ganes de celebrar el canvi d’aires, la joia de saber-se deslliurats del jou del Partit Popular. El país torna a poder respirar i expressar-se després d’anys d’asfíxia institucional. I la manifestació del 25 d’Abril, que habitualment havia canalitzat el malestar general de la societat valenciana, aquest dissabte es va convertir en una enorme celebració que va acabar amb un concert a la plaça de bous d’aquells que fan història. Un concert i una diada que demostra que el país és viu i ben viu, a pesar dels intents de silenciar-lo.

 

Un país que rebrota

La cita, com quasi tot els anys, era a les sis de la vesprada a la plaça de Sant Agustí de València i allà es va anar congregant la gent. En la capçalera, la junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’entitat que durant tots aquests anys ha mantingut la flama d’aquesta commemoració senyera per al nacionalisme valencià. La mateixa associació que Eduardo Zaplana va perseguir per considerar-la lesiva; la mateixa a qui se li van negar ajudes institucionals; la mateixa a la qual Francisco Camps va intentar sepultar sota una allau de multes per permetre la recepció de TV3 al sud del Sénia. També hi són, a la capçalera, Jaume Mateu, president de l’Obra Cultural Balear, i Jordi Bosch, secretari d’Òmnium Cultural, les dues entitats que, junt amb ACPV, formen la Federació Llull. “Com podríem no ser-hi, en un dia tan important com el d’avui?”, diu Bosch, quan se li demana per la presència d’Òmnium. “Valencians i balears hem hagut de suportar Governs molt adversos. Ara és el moment de traure pit per la nostra resistència i ho hem de fer d’una manera festiva”, etziba Mateu. Un enorme #FemPaísValencià obre la manifestació.

Que la d’aquesta edició és una manifestació diferent es percep ben d’hora. Les pancartes de protesta es poden comptar amb els dits d’una mà i encara te’n sobrarien tres, de falanges. En canvi, continua havent-hi multitud de samarretes al·lusives a tota mena de causes. Hi ha les de les Trobades d’Escola Valenciana, les de Per l’Horta o les del Cabanyal. I també aquelles de les frases estellesianes: “Ací em pariren i ací estic”. La gent, sembla, està de festa però no vol oblidar d’on ve i com ha arribat fins ací.

“La d’enguany és una diada diferent. És sobretot una celebració”, diu Teresa Parejo. Quan se li pregunta per les dues dècades d’hibernació dels valencians, el seu home hi intervé, convençut, amb un mig somriure a la boca: “Ara reprenem un camí que ens van voler barrar. Aquests han sigut anys d’agafar embranzida”. Els dos vesteixen camisa groga i faixa roja. És l’uniforme distintiu de la Conlloga de Castelló, una de tantes muixerangues que marquen el ritme de la manifestació. Ací i allà es formen torres humanes que mereixen l’atenció i l’aplaudiment dels assistents. Vicent, que ha vingut de la Vall d’Uixó fita la que acaben de fer la colla de La Safor. Una llàgrima li cau per la galta. “Estic molt emocionat. No puc ni explicar-te el que sent perquè se’m fa un nus a la gola”, encerta a dir. Uns metres més arrere va Carme, una senyora discreta en la seixantena a qui acompanyen, agafats de la mà, un xiquet i una xiqueta. Avui a la plaça de bous hi ha un homenatge al seu fill, aquell a qui matà un feixista l’11 d’abril de 1993. “Avui és un dia de llibertat, canvi, esperança i retrobament”, diu la mare de Guillem Agulló, una mare coratge que ha patit, com pocs, la invisibilització per part dels poders públics. El seu missatge no és el de llàstima, sinó el de la fortalesa i la persistència. “Els valencians hem demostrat que sempre hem estat aquí. I que quan se’ns obre un foradet, emergim”, assegura.

 

Una reconquesta festiva

El plat fort del dia, però, avui, és a la plaça de bous. Setze anys fa que la diada dels valencians no culmina en aquest coliseu. I això és així perquè la Diputació de València va negar sistemàticament el permís a Acció Cultural. Aquesta “reconquesta de l’espai públic” és un “deute que l’administració tenia amb la societat civil”, argumenta Tonetxo Pardiñas, ànima de la Societat Coral el Micalet, cau de resistència a València ciutat. I just en el moment en què la multitud comença a omplir les grades, els núvols deixen caure una cortina d’aigua. “Això és cosa de Rita Barberà”, diu un, sorneguer. La gent està amb l’ai al cor. Després de setze anys d’espera, no sembla gaire just. Però el boicot meteorològic s’esvaeix a la mateixa velocitat amb que ho fa un núvol grisot.

Aleshores comencen quasi set hores de germanor i festa musicada per una cinquantena d’artistes que van desfilant per l’escenari i que —tot s’ha de dir— actuen gratuïtament. “Celebrem que no ens han furtat el present”, crida Joan Amèric, un dels primers a agafar el micro. Cada artista té l’encàrrec de tocar una o dues cançons i l’elecció no és gens casual. Són quasi sempre cançons polítiques, que parlen de les arrels i de la resistència. Allà va el “Respiraré”, de Sèrman Mànser,

o el “Perquè sóc poble” de Joan Amèric o “Utòpics”, que Pau Alabajos va escriure al cap de poc de la Primavera Valenciana. Entremig apareix el menorquí Cris Juanico, ex-membre de Ja t’ho diré, I explica que tot just fa setze anys havia d’actuar en aquesta mateixa plaça de bous però que un avís de bomba va obligar a cancel·lar la seua actuació. I és per això que entona “Així i tot”, “una cançó que, de ben segur, aquella nit hauríem tocat”.

Després les parrandes de Carraixet i Carles Belda i Amadeu Vidal comencen a escalfar l’ambient, que esclata del tot quan per un lateral de l’escenari comencen a multiplicar-se els micros. Perquè aquesta és una nit de retrobament i tornades: la dels valencians a la plaça de bous, però també la del públic amb alguns dels grups que més fortament han marcat l’escena musical. És en aquest punt que comencen a sonar els primers acords de “Miquel Grau”, que seguiran “Tio Canya” i el “Cant dels Maulets”. Dos anys i mig després de la seua retirada, Al Tall ha tornat. “Pels maulets d’ahir, d’avui i de sempre”, crida Vicent Torrent.

Desallotjats els pares del folk arriba el torn d’Ovidi al cub, a qui se’ls uneix, unes lletres més tard, Mireia Vives; i després Xavi Sarrià, d’Obrint Pas; i Miquel Gironés, i Miquel Gil i finalment Feliu Ventura i d’entre aquest totum revolutum emergeix una “Malaguenya de Barxeta” poderoríssima. “Que la prudència no ens faça traïdors”, etziba el cantautor de Xàtiva a un públic on hi ha una concentració d’alts càrrecs com mai no s’havia donat abans.

Ventura és l’encarregat d’enllaçar amb l’estrela de la nit. Lluís Llach, el mateix que va actuar ací fa setze anys, musicant poemes de Martí Pol, el mateix que fa nou anys va dir que es retirava definitivament de la música, regala al públic tres peces del seu repertori: “Que no s’apague la llum”, “Abril 74” i “Que tinguem sort”. “Hem aconseguit la plaça i no hem de perdre-la mai més”, anima Llach al públic. Arnau s’ho mira amb perplexitat, tot plegat. No hi ha per menys. Als seus dos anys i mig de vida difícilment haurà vist mai uns escarafalls de llums i decibels com els d’aquesta nit. Marta, la seua mare, explica que els seus pares també la duien a ella als concerts del 25 d’Abril i que ha volgut fer el mateix amb el seu plançó. Ho conta i li rodola una llàgrima per la galta. No és l’única que ha volgut mantenir la tradició. Àlia Vercher va estar ací fa 16 anys. Aleshores en tenia 20 i eixia amb Miquel. Avui, ells i els seus dos fills, de quatre anys i 14 mesos, no s’ho han volgut perdre. “He sentit molta emoció per poder tornar a un lloc que ens havia estat vetat —explica—. M’ha fet prendre consciència que les coses estan canviant al País Valencià”. La València tants anys ingrata al seu país, avui s’hi ha reconciliat.

I mentre sona Aspencat, la Gossa Sorda i tants altres, milers d’ànimes joves entonen les lletres. Qui sap si un dia ells també portaran a la plaça els seus fills. La plaça on, dissabte, com va dir l’escriptora Núria Cadenes, se celebrà que “la foscor s’ha acabat”.