L’Alcúdia. Casa de la Cultura. Pl. Tirant lo Blanc, s/n - www.lalcudia.com
PREU:
Entrada lliure
EL PETIT DE CAL ERIL
VOL I DOL
Per respondre grans preguntes n’hi ha prou, a vegades, amb una cançó. Amb un sentit gairebé religiós, El Petit de Cal Eril furga el moll de l’os de les emocions més íntimament humanes i se’n surt amb l’equilibri just de nostàlgia i optimisme, de serenitat i d’esperança. El nou disc, Vol i dol, parla del que teníem i del que vindrà, de la distància entre caure i aixecar-se, dels trampolins que ens ajuden a enlairar-nos. D’afrontar la mort i d’aprendre a renéixer. De mirar al més enllà sense moure els peus de terra. I de l’amor.
Amb el nou disc, El Petit de Cal Eril ens dóna la raó i ens sorprèn. Dóna la raó a tots els qui vam aplaudir-lo amb l’anterior, I les sargantanes al sol, una glopada d’aire fresc a l’escena musical que va rebre l’elogi unànime de crítica i públic, va sonar als principals festivals del país i va ser elevat per El Periódico com el millor disc publicat a l’Estat espanyol l’any 2009. Vol i dol confirma i supera aquelles expectatives.
Però alhora ens sorprèn, i molt. Joan Pons ha defugit els guions previsibles i es revela com un compositor més profund. Defuig la ironia i no té por de buscar un sentit a allò que viu en primera persona. L’alegria infantil d’ahir és ara nostàlgia i pèrdua. La pèrdua implica dol. I aquest dol és necessari per emprendre de nou el vol i, amb l’embranzida de l’amor, tornar a començar el cicle. La sensibilitat amb què ens fa partíceps de tot el procés és conmovedora.
Ens atreviríem a fer el paral·lelisme entre Vol i dol i el procés científic per descobrir l’anomenada partícula de déu, allò més petit i alhora infinit que hi ha a l’univers. Sí, a través de les cançons també es poden respondre grans preguntes. I curar les ferides. I exhaltar l’amor. Aquest disc és un bon abric davant el nihilisme i el fast food imperants. I a tots ens tocarà de prop alguna vegada.
Toni de l'Hostal (nét) és valencià, molt valencià. Massa valencià, inclús, que mai eixirà de la terra de Bernat amb eixe accent manifestament apitxat, amb les seues lletres obsessivament vulgaritzants i una retòrica de tertúlia de casino conservador. Ni ganes: aparentment, és dels artistes valencians més llogats, que damunt el tio guitza cobra i tot, per amollar-los quatre desficacis! I ara, no va i diu que vol ser un cansautor seriós, com Ramonet el de la Guitarrona? Amb cançons com les seues, està més prop de Pepe Botifarra que del Petit de Cal Eril -per dir dos artistes que, com ell, han fet renom del seu malnom familiar-, però té tots els números per a acabar com Lluís el Sifoner: en Occitània!
