Crònica de Josep Albinyana a Vilaweb
«Com si s’hagués tractat d’una revelació, aquella visió de les muixerangues enmig d’un públic enfervorit em donà la clau que em faltava»
Diuen que el tio Palmera era qui solia pujar dalt dels castellets que allà pels anys 10 del segle XX feien al meu poble la gent del ball dels ‘Locos’. I diuen, també, que hi solia beure d’una bóta i solia fer la figuereta. Inevitablement, em vaig recordar d’ell dissabte, quan entre les notes esmolades de la Muixeranga dirigida per Carles Santos vaig veure en una de les torres humanes uns peus apuntant treballosament al cel que, admirat, no podia deixar de mirar la plaça de bous. I llavors vaig acabar de lligar caps.
Com si s’hagués tractat d’una revelació, aquella visió de les muixerangues enmig d’un públic enfervorit em donà la clau que em faltava per a entendre el significat inconscientment profund d’un fet que ens pensàvem que era irrellevant i anecdòtic.
Fa vint anys, aquell home s’havia parapetat darrere la taula del saló de plens per imbuir-se d’una autoritat que no li reconeixíem. Ell insistia a negar tot el que li explicàvem i vam acabar discutint entre les mirades atònites de la resta d’assistents, fins que vaig comprendre que la realitat no era que no s’ho cregués, sinó que no ho volia admetre. No tenia sentit, doncs, continuar parlant-ne i ens en vam anar. Aquell estiu, malgrat l’agra opinió del cronista oficial, l’Olleria va recuperar de manera modesta però convençuda la seua muixeranga.
L’obsessió de l’home contra l’evidència històrica d’un element festiu com aquell costava d’entendre. Més enllà de qüestions relatives a la seua personalitat i la seua manera ‘nacionalcatolicista’ d’entendre la ‘possessió’ de la història local, era sospitosa la seua actitud envers una tradició que, tal com es va anar demostrant ràpidament, era molt estesa a tot el País Valencià. No faltaren, de seguida, historiadors que aportaren dades sobre el ball local i sobre les muixerangues documentades en més localitats. I començaren a eixir-ne al carrer de bell nou a pobles on s’havien perdut. I, malgrat la foscor induïda aquests anys, se’n creen de noves contínuament amb l’alegria d’una antiga festa reconvertida en il·lusió lluminosa.
No diré que ell podia creure que arribàs a passar això, ni encara menys que al cap de vint anys les muixerangues acabassen convertint-se en metàfora del nou País Valencià, però potser alguna cosa li ho feia intuir. Si fou així, ho va encertar de ple, perquè dissabte el tio Palmera va tornar a fer la figuereta i li va passar la bóta al tio Canya per beure’s al gall el vi i la ciutat sencers.
