La diada organitzada per ACPV va constar de dues parts. La primera va ser una manifestació, convocada amb el lema “Fem País Valencià”, que va resultar un èxit. Des del punt de vista quantitatiu, va aplegar encara més gent que l’any passat, i va mostrar la capacitat de mobilització de la nostra entitat fins i tot en un context, com és el del canvi social i polític, que podria haver facilitat una certa desmobilització. A més, va ser una manifestació caracteritzada per la tranquil·litat i la manca d’incidents.

En segon lloc, la Festa per la Cultura a la plaça de bous va ser també un èxit que superà les expectatives més optimistes: la plaça es va omplir quinze dies abans de l’acte, i l’espectacle va resultar extraordinari tant per la seua qualitat com per l’emotivitat que provocà. Vam complir l’objectiu de recuperar un espai per a la cultura, d’homenatjar les persones i grups que han treballat per la llengua durant tots aquests anys, i de visibilitzar la reivindicació d’un important sector social que aposta perquè la cultura i la llengua siguen eixos fonamentals d’un projecte de país veritablement modern, plural, integrador, democràtic i que mire al futur.

Tot i això, algunes reaccions fora de lloc que hem presenciat aquests dies recomanen una reflexió serena.

1r.- Respecte a la manifestació, a ACPV no ens preocupa en absolut la petició d’un “informe de danys”, perquè el resultat deixarà en ridícul qualsevol pretensió difamatòria. Va ser una mobilització tranquil·la, i ACPV vol felicitar la responsabilitat dels milers de valencians que van respondre a la nostra convocatòria.

2n.- Pel que fa a la Festa de la Cultura, hem d’apuntar que:
– La cessió de la plaça de bous fou aprovada per unanimitat amb el vot favorable de tots els partits polítics amb representació a la Diputació. Per tant, ACPV els agraeix públicament a tots que hagen actuat amb respecte democràtic, cosa què significa permetre que la plaça torne a ser un espai públic que no se cedeix en base a capricis partidistes, i al qual tenen accés totes les associacions i entitats que vulguen fer cultura.
– Com a gest d’exemplaritat, la nostra entitat va garantir la perfecta cura de l’espai, va solucionar els incidents produïts, tant fora com dins de la plaça, foren o no de la nostra responsabilitat (cal recordar que la cessió del recinte implica la responsabilitat sobre el que passa a dins, però no del que passa a fora, a la via pública). Per tant, tampoc per aquest punt té cap sentit cap difamació

3r.- ACPV representa un sector social de joves, població urbana i professions liberals que té un caràcter molt dinàmic i que és a la base del canvi social que ha possibilitat el canvi polític. Aquest sector social, que té una influència qualitativa molt important en tota societat, entén que el canvi polític és un instrument al servei d’un programa que no s’esgota amb la fi dels comportaments antidemocràtics, autoritaris i corruptes d’anteriors responsables institucionals, sinó que reclama accions de govern positives que incloguen la llengua i la cultura com a elements fonamentals. Per això, l’èxit de la diada respon a una demanda social real, que ACPV senzillament recull i expressa, i continuarà fent-ho, de manera responsable, però també decidida.

4rt.- En aquest sentit, trobem a faltar una ràdio i televisió valencianes que puguen recollir i difondre la nostra realitat. I per això volem agrair a TV3 que gravara íntegrament la Festa per la Cultura amb la previsió de realitzar un programa especial, el qual, però, dissortadament els valencians no podrem veure, si no és que abans el Govern valencià posa fi a la censura de TV3 i Catalunya Ràdio imposada per l’anterior Govern.

ACPV continuarà treballant per la llengua i la cultura com ha fet durant els últims 40 anys. Hem vist passar governs que pretenien ofegar-nos políticament i econòmica. Amb humiltat i responsabilitat mirarem d’assolir l’objectiu pel qual els nostres socis i col·laboradors ens demanen que treballem. I reclamem el dret democràtic a presentar a la nostra societat el programa que proposem per a la llengua i la cultura en condicions de respecte i -sense difamacions-, tal com ho fem nosaltres, sense caure en provocacions. Perquè fer País Valencià comença pel respecte a la diversitat i la pluralitat en democràcia.

Després de 16 anys de veto, Acció Cultural torna a omplir la plaça de bous de València i reclama valentia als polítics per fer que el canvi no quede en foc d’encenalls. Després d’anys de resistència, reivindicació, festa i reconeixement mutu es combinen en un acte de desgreuge col·lectiu amb què es vol passar pàgina als anys de persecució del PP per tal de començar a mirar cap al futur

El 25 d’Abril de 1707 els valencians van caure derrotats contra les tropes borbòniques en l’anomenada batalla d’Almansa. En els mesos posteriors, es derogaren els Furs i amb ells tots els mecanismes que permetien fer efectiu l’autogovern d’aquest territori de la corona catalano-aragonesa. El 3 de juliol de 1995 el conservador Eduardo Zaplana va ser investit president de la Generalitat Valenciana amb els vots a favor del Partit Popular i Unió Valenciana. Quatre anys abans Rita Barberà havia obert el camí dels de la gavina a l’Ajuntament de València. Aquelles victòries serien l’inici dels pitjors anys en la història recent dels valencians, un període d’aparença pròspera darrere del qual s’amagava la decadència moral, política i econòmica. Fou, també, un temps en què els poders públics s’afanyaren a difuminar els lligams històrics i identitaris del País Valencià. Foren els anys de la depredació del territori, de la pèrdua del teixit productiu, de l’anihilació del sistema financer autòcton, de la devaluació dels serveis sanitaris i educatius. Foren els anys dels focs d’encenalls, dels parcs d’atraccions de cartó pedra, dels edificis impossibles, de les copes de l’Amèrica, dels megaprojectes urbanístics amb pistes d’esquí amb vistes a la mar, dels cotxes de Fórmula 1 i els efímers eixos de la prosperitat. I de Nóos, d’Orange Market, de Carlos Fabra i un inacabable etcètera.

Foren també els anys en què, en contraposició, arreu del País Valencià emergiren veus resistents, persones anònimes i no tan anònimes que s’oposaren a aquell circ de vanitats i ocurrències, un exèrcit civil de miquelets que va plantar batalla, que va optar per revoltar-se abans que acceptar aquella segona Almansa, més subtil però igualment anorreadora.

I potser per tot això, la diada del 25 d’Abril al País Valencià, enguany, va viure’s d’una manera tan especial. Perquè després de més de dues dècades, el Partit Popular contra el qual s’havien dirigit bona part de les protestes, ja no ocupa el poder. La d’aquest dissabte era la primera diada des que els valencians van decidir, mitjançant l’exercici del seu vot, fer fora dels ressorts del poder els de la gavina. I tot i que gairebé ha passat un any des d’aquella fita electoral, en l’ambient s’ensumaven les ganes de celebrar el canvi d’aires, la joia de saber-se deslliurats del jou del Partit Popular. El país torna a poder respirar i expressar-se després d’anys d’asfíxia institucional. I la manifestació del 25 d’Abril, que habitualment havia canalitzat el malestar general de la societat valenciana, aquest dissabte es va convertir en una enorme celebració que va acabar amb un concert a la plaça de bous d’aquells que fan història. Un concert i una diada que demostra que el país és viu i ben viu, a pesar dels intents de silenciar-lo.

Un país que rebrota

La cita, com quasi tot els anys, era a les sis de la vesprada a la plaça de Sant Agustí de València i allà es va anar congregant la gent. En la capçalera, la junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’entitat que durant tots aquests anys ha mantingut la flama d’aquesta commemoració senyera per al nacionalisme valencià. La mateixa associació que Eduardo Zaplana va perseguir per considerar-la lesiva; la mateixa a qui se li van negar ajudes institucionals; la mateixa a la qual Francisco Camps va intentar sepultar sota una allau de multes per permetre la recepció de TV3 al sud del Sénia. També hi són, a la capçalera, Jaume Mateu, president de l’Obra Cultural Balear, i Jordi Bosch, secretari d’Òmnium Cultural, les dues entitats que, junt amb ACPV, formen la Federació Llull. “Com podríem no ser-hi, en un dia tan important com el d’avui?”, diu Bosch, quan se li demana per la presència d’Òmnium. “Valencians i balears hem hagut de suportar Governs molt adversos. Ara és el moment de traure pit per la nostra resistència i ho hem de fer d’una manera festiva”, etziba Mateu. Un enorme #FemPaísValencià obre la manifestació.

Que la d’aquesta edició és una manifestació diferent es percep ben d’hora. Les pancartes de protesta es poden comptar amb els dits d’una mà i encara te’n sobrarien tres, de falanges. En canvi, continua havent-hi multitud de samarretes al·lusives a tota mena de causes. Hi ha les de les Trobades d’Escola Valenciana, les de Per l’Horta o les del Cabanyal. I també aquelles de les frases estellesianes: “Ací em pariren i ací estic”. La gent, sembla, està de festa però no vol oblidar d’on ve i com ha arribat fins ací.

“La d’enguany és una diada diferent. És sobretot una celebració”, diu Teresa Parejo. Quan se li pregunta per les dues dècades d’hibernació dels valencians, el seu home hi intervé, convençut, amb un mig somriure a la boca: “Ara reprenem un camí que ens van voler barrar. Aquests han sigut anys d’agafar embranzida”. Els dos vesteixen camisa groga i faixa roja. És l’uniforme distintiu de la Conlloga de Castelló, una de tantes muixerangues que marquen el ritme de la manifestació. Ací i allà es formen torres humanes que mereixen l’atenció i l’aplaudiment dels assistents. Vicent, que ha vingut de la Vall d’Uixó fita la que acaben de fer la colla de La Safor. Una llàgrima li cau per la galta. “Estic molt emocionat. No puc ni explicar-te el que sent perquè se’m fa un nus a la gola”, encerta a dir. Uns metres més arrere va Carme, una senyora discreta en la seixantena a qui acompanyen, agafats de la mà, un xiquet i una xiqueta. Avui a la plaça de bous hi ha un homenatge al seu fill, aquell a qui matà un feixista l’11 d’abril de 1993. “Avui és un dia de llibertat, canvi, esperança i retrobament”, diu la mare de Guillem Agulló, una mare coratge que ha patit, com pocs, la invisibilització per part dels poders públics. El seu missatge no és el de llàstima, sinó el de la fortalesa i la persistència. “Els valencians hem demostrat que sempre hem estat aquí. I que quan se’ns obre un foradet, emergim”, assegura.

Una reconquesta festiva

El plat fort del dia, però, avui, és a la plaça de bous. Setze anys fa que la diada dels valencians no culmina en aquest coliseu. I això és així perquè la Diputació de València va negar sistemàticament el permís a Acció Cultural. Aquesta “reconquesta de l’espai públic” és un “deute que l’administració tenia amb la societat civil”, argumenta Tonetxo Pardiñas, ànima de la Societat Coral el Micalet, cau de resistència a València ciutat. I just en el moment en què la multitud comença a omplir les grades, els núvols deixen caure una cortina d’aigua. “Això és cosa de Rita Barberà”, diu un, sorneguer. La gent està amb l’ai al cor. Després de setze anys d’espera, no sembla gaire just. Però el boicot meteorològic s’esvaeix a la mateixa velocitat amb que ho fa un núvol grisot.

Aleshores comencen quasi set hores de germanor i festa musicada per una cinquantena d’artistes que van desfilant per l’escenari i que —tot s’ha de dir— actuen gratuïtament. “Celebrem que no ens han furtat el present”, crida Joan Amèric, un dels primers a agafar el micro. Cada artista té l’encàrrec de tocar una o dues cançons i l’elecció no és gens casual. Són quasi sempre cançons polítiques, que parlen de les arrels i de la resistència. Allà va el “Respiraré”, de Sèrman Mànser,

o el “Perquè sóc poble” de Joan Amèric o “Utòpics”, que Pau Alabajos va escriure al cap de poc de la Primavera Valenciana. Entremig apareix el menorquí Cris Juanico, ex-membre de Ja t’ho diré, I explica que tot just fa setze anys havia d’actuar en aquesta mateixa plaça de bous però que un avís de bomba va obligar a cancel·lar la seua actuació. I és per això que entona “Així i tot”, “una cançó que, de ben segur, aquella nit hauríem tocat”.

Després les parrandes de Carraixet i Carles Belda i Amadeu Vidal comencen a escalfar l’ambient, que esclata del tot quan per un lateral de l’escenari comencen a multiplicar-se els micros. Perquè aquesta és una nit de retrobament i tornades: la dels valencians a la plaça de bous, però també la del públic amb alguns dels grups que més fortament han marcat l’escena musical. És en aquest punt que comencen a sonar els primers acords de “Miquel Grau”, que seguiran “Tio Canya” i el “Cant dels Maulets”. Dos anys i mig després de la seua retirada, Al Tall ha tornat. “Pels maulets d’ahir, d’avui i de sempre”, crida Vicent Torrent.

Desallotjats els pares del folk arriba el torn d’Ovidi al cub, a qui se’ls uneix, unes lletres més tard, Mireia Vives; i després Xavi Sarrià, d’Obrint Pas; i Miquel Gironés, i Miquel Gil i finalment Feliu Ventura i d’entre aquest totum revolutum emergeix una “Malaguenya de Barxeta” poderoríssima. “Que la prudència no ens faça traïdors”, etziba el cantautor de Xàtiva a un públic on hi ha una concentració d’alts càrrecs com mai no s’havia donat abans.

Ventura és l’encarregat d’enllaçar amb l’estrela de la nit. Lluís Llach, el mateix que va actuar ací fa setze anys, musicant poemes de Martí Pol, el mateix que fa nou anys va dir que es retirava definitivament de la música, regala al públic tres peces del seu repertori: “Que no s’apague la llum”, “Abril 74” i “Que tinguem sort”. “Hem aconseguit la plaça i no hem de perdre-la mai més”, anima Llach al públic. Arnau s’ho mira amb perplexitat, tot plegat. No hi ha per menys. Als seus dos anys i mig de vida difícilment haurà vist mai uns escarafalls de llums i decibels com els d’aquesta nit. Marta, la seua mare, explica que els seus pares també la duien a ella als concerts del 25 d’Abril i que ha volgut fer el mateix amb el seu plançó. Ho conta i li rodola una llàgrima per la galta. No és l’única que ha volgut mantenir la tradició. Àlia Vercher va estar ací fa 16 anys. Aleshores en tenia 20 i eixia amb Miquel. Avui, ells i els seus dos fills, de quatre anys i 14 mesos, no s’ho han volgut perdre. “He sentit molta emoció per poder tornar a un lloc que ens havia estat vetat —explica—. M’ha fet prendre consciència que les coses estan canviant al País Valencià”. La València tants anys ingrata al seu país, avui s’hi ha reconciliat.

I mentre sona Aspencat, la Gossa Sorda i tants altres, milers d’ànimes joves entonen les lletres. Qui sap si un dia ells també portaran a la plaça els seus fills. La plaça on, dissabte, com va dir l’escriptora Núria Cadenes, se celebrà que “la foscor s’ha acabat”.

En reivindicació de la sinècdoque −aquella figura literària que permet prendre la part pel tot o el tot per la part−, s’ha de dir que sovint l’encerta de ple. Recuperar la plaça de bous de València per celebrar el 25 d’Abril ha estat també, com apuntàvem des d’aquestes planes la setmana passada, “recuperar València”. I recuperar el País Valencià. Per a la reivindicació, per a la festa, per a la dignitat. El 6 de maig de l’any 2000, quan el Partit Popular s’havia enramat per totes les institucions i havia escampat els fonaments del nou règim, que era el seu, Acció Cultural va celebrar el darrer acte reivindicatiu −aplec, en deien en aquells anys− al mateix lloc. Va ser l’últim. Un final accidentat, perquè allà on no van poder arribar les noves i severes autoritats va irrompre la intransigència de l’extrema dreta. Una amenaça de bomba va fer que el final de la festa es precipités i que l’alarma i la indignació substituïra la celebració i la festa.

A partir d’aquell moment els successius presidents de la Diputació de València van tancar el recinte als responsables de l’entitat cívica. Molt més cívica que ells i que el seu partit. Alfonso Rus va ser el darrer inquisidor. Com a alcalde de Xàtiva, va fer agra també la festa a Raimon o a Xavi Castillo. I quina alternativa va donar l’ex-president i ex-alcalde Rus als valencians per substituir allò que ell considerava ignominiós? Ara l’haurà d’explicar davant els tribunals.

El règim del PP, que s’ha allargat més de dues dècades, ha devastat el país. Els populars valencians van articular un artefacte polític ostentós per fora i buit per dins. Una enorme i pretensiosa mentida que va fer possible també l’enriquiment il·lícit dels seus valedors. Els mateixos que prohibien la celebració del 25 d’Abril a la plaça de bous de València desplegaven un circuit delirant de Fórmula 1 pels carrers del Grau, pretenien assolar el Cabanyal i van tancar Radiotelevisió Valenciana.

Una certa ignomínia s’ha acabat, almenys de moment, i l’ha substituïda una certa dignitat. Molt més comprensiva amb la història dels valencians i també identificada amb la necessitat de recuperar l’empenta i la il·lusió col·lectives. Enguany l’Homenatge a València de la plaça de bous ha comptat amb la participació de les cinc universitats públiques valencianes, la diputació de València, la Generalitat de Catalunya, el Govern Balear, i els ajuntaments de València, Alacant, Castelló de la Plana, Vila-real, la Vall d’Uixó i Almassora. El canvi ha estat total i la substitució ha estat efectiva. Recuperar la plaça de bous de València ha estat la imatge que defineix millor la recuperació d’una ciutat i d’un país.

Després de 16 anys sense xafar l’arena de la plaça de bous de València, dissabte vam recuperar aquest espai simbòlic per al nacionalisme valencià. I ho vam fer amb l’esperança i la il·lusió de continuar construint el País Valencià que volem, amb dignitat; de recuperar el temps perdut, de refer-nos com a poble i d’avançar a pas valent. 25 d’abril de 2016, hi tornem!

Els actes en commemoració del 25 d’abril van començar passades les sis de la vesprada amb la tradicional manifestació que, enguany, tenia el lema “Fem País Valencià“. Muixerangues, tabals, dolçaines i molta gent s’aplegaren a la plaça de sant Agustí per participar en un acte reivindicatiu i lúdic, preludi del concert en Homenatge a València.

      I a les vuit va començar l’espectacle tan esperat…

      Mercè Teodoro (ACPV): “Emocionant tornar a la plaça després de 16 anys, sobretot, des del punt de vista de l’organització. 16 anys perduts que anem camí de recuperar i, per a la qual cosa, connectar el botó de la televisió és fonamental”.

A peu d’escenari, una assistent entregada a la música i al seu país comenta que ja era hora de tornar a la plaça de bous, un lloc vetat i fins a hui d’ús exclusiu per a la tortura i per als mítings del PP.

      Eliseu Climent (expresident d’ACPV): “Vam ser derrotats, però mai vençuts!”.

       Mentre uns ja són a l’arena, uns altres es preparen o hi van arribant.

Al Tall, descongelant el tio Canya, que ja no és a l’UCI, però encara necessita tractament.

El cant dels maulets va sonar dues vegades a l’escenari; una, a capella, cantat pel públic com a gran protagonista -conseqüència del ruixat caigut a l’inici del concert- i una altra, amb tota la potència de llum i so d’aquest grup històric.

Homenatges a Miquel Grau, Guillem Agulló o Muriel Casals se succeïren al llarg de la nit.

També vam tindre ocasió d’escoltar i gaudir de la veu de Francesc Anyó, Borja Penalba, Pau Alabajos,

Andreu Valor, Miquel Gil i un llarg etcètera.

Reaparegueren dalt l’escenari els Obrint Pas que, primer amb El país de l’olivera i, tot seguit, amb Som van fer tremolar les graderies d’una plaça de bous de gom a gom.

I, a la fi, l’aparició tan desitjada, el gran Lluís Llach dempeus a l’escenari, amb Feliu Ventura, Que no s’apague la llum, Abril del 74, i amb acompanyament coral, Que tinguem sort, posà de peus tot el públic assistent a l’acte.

Emocionant… Pell de gallina!

La festa continuà fins la matinada amb l’actuació de grups com Aspencat, Sva-ters, La gossa sorda i molts més.

Una nit històrica per a un País Valencià en què, amb paraules de Núria Cadenes, “la foscor s’ha acabat”. Com cantava Jaume Sisa, “qualsevol nit pot sortir el sol“.

Fotos: Carlos Laullón

Després de 16 anys de veto, Acció Cultural torna a omplir la plaça de bous de València i reclama valentia als polítics per fer que el canvi no quede en foc d’encenalls. Després d’anys de resistència, reivindicació, festa i reconeixement mutu es combinen en un acte de desgreuge col·lectiu amb què es vol passar pàgina als anys de persecució del PP per tal de començar a mirar cap al futur.

El 25 d’Abril de 1707 els valencians van caure derrotats contra les tropes borbòniques en l’anomenada batalla d’Almansa. En els mesos posteriors, es derogaren els Furs i amb ells tots els mecanismes que permetien fer efectiu l’autogovern d’aquest territori de la corona catalano-aragonesa. El 3 de juliol de 1995 el conservador Eduardo Zaplana va ser investit president de la Generalitat Valenciana amb els vots a favor del Partit Popular i Unió Valenciana. Quatre anys abans Rita Barberà havia obert el camí dels de la gavina a l’Ajuntament de València. Aquelles victòries serien l’inici dels pitjors anys en la història recent dels valencians, un període d’aparença pròspera darrere del qual s’amagava la decadència moral, política i econòmica. Fou, també, un temps en què els poders públics s’afanyaren a difuminar els lligams històrics i identitaris del País Valencià. Foren els anys de la depredació del territori, de la pèrdua del teixit productiu, de l’anihilació del sistema financer autòcton, de la devaluació dels serveis sanitaris i educatius. Foren els anys dels focs d’encenalls, dels parcs d’atraccions de cartó pedra, dels edificis impossibles, de les copes de l’Amèrica, dels megaprojectes urbanístics amb pistes d’esquí amb vistes a la mar, dels cotxes de Fórmula 1 i els efímers eixos de la prosperitat. I de Nóos, d’Orange Market, de Carlos Fabra i un inacabable etcètera.

Foren també els anys en què, en contraposició, arreu del País Valencià emergiren veus resistents, persones anònimes i no tan anònimes que s’oposaren a aquell circ de vanitats i ocurrències, un exèrcit civil de miquelets que va plantar batalla, que va optar per revoltar-se abans que acceptar aquella segona Almansa, més subtil però igualment anorreadora.

I potser per tot això, la diada del 25 d’Abril al País Valencià, enguany, va viure’s d’una manera tan especial. Perquè després de més de dues dècades, el Partit Popular contra el qual s’havien dirigit bona part de les protestes, ja no ocupa el poder. La d’aquest dissabte era la primera diada des que els valencians van decidir, mitjançant l’exercici del seu vot, fer fora dels ressorts del poder els de la gavina. I tot i que gairebé ha passat un any des d’aquella fita electoral, en l’ambient s’ensumaven les ganes de celebrar el canvi d’aires, la joia de saber-se deslliurats del jou del Partit Popular. El país torna a poder respirar i expressar-se després  d’anys d’asfíxia institucional. I la manifestació del 25 d’Abril, que habitualment havia canalitzat el malestar general de la societat valenciana, aquest dissabte es va convertir en una enorme celebració que va acabar amb un concert a la plaça de bous d’aquells que fan història. Un concert i una diada que demostra que el país és viu i ben viu, a pesar dels intents de silenciar-lo.

Un país que rebrota
La cita, com quasi tot els anys, era a les sis de la vesprada a la plaça de Sant Agustí de València i allà es va anar congregant la gent. En la capçalera, la junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’entitat que durant tots aquests anys ha mantingut la flama d’aquesta commemoració senyera per al nacionalisme valencià. La mateixa associació que Eduardo Zaplana va perseguir per considerar-la lesiva; la mateixa a qui se li van negar ajudes institucionals; la mateixa a la qual Francisco Camps va intentar sepultar sota una allau de multes per permetre la recepció de TV3 al sud del Sénia. També hi són, a la capçalera, Jaume Mateu, president de l’Obra Cultural Balear, i Jordi Bosch, secretari d’Òmnium Cultural, les dues entitats que, junt amb ACPV, formen la Federació Llull. “Com podríem no ser-hi, en un dia tan important com el d’avui?”, diu Bosch, quan se li demana per la presència d’Òmnium. “Valencians i balears hem hagut de suportar Governs molt adversos. Ara és el moment de traure pit per la nostra resistència i ho hem de fer d’una manera festiva”, etziba Mateu. Un enorme #FemPaísValencià obre la manifestació.

Que la d’aquesta edició és una manifestació diferent es percep ben d’hora. Les pancartes de protesta es poden comptar amb els dits d’una mà i encara te’n sobrarien tres, de falanges. En canvi, continua havent-hi multitud de samarretes al·lusives a tota mena de causes.  Hi ha les de les Trobades d’Escola Valenciana, les de Per l’Horta o les del Cabanyal. I també aquelles de les frases estellesianes: “Ací em pariren i ací estic”. La gent, sembla, està de festa però no vol oblidar d’on ve i com ha arribat fins ací.
“La d’enguany és una diada diferent. És sobretot una celebració”, diu Teresa Parejo. Quan se li pregunta per les dues dècades d’hibernació dels valencians, el seu home hi intervé, convençut, amb un mig somriure a la boca: “Ara reprenem un camí que ens van voler barrar. Aquests han sigut anys d’agafar embranzida”. Els dos vesteixen camisa groga i faixa roja. És l’uniforme distintiu de la Conlloga de Castelló, una de tantes muixerangues que marquen el ritme de la manifestació. Ací i allà es formen torres humanes que mereixen l’atenció i l’aplaudiment dels assistents. Vicent, que ha vingut de la Vall d’Uixó fita la que acaben de fer la colla de La Safor. Una llàgrima li cau per la galta. “Estic molt emocionat. No puc ni explicar-te el que sent perquè se’m fa un nus a la gola”, encerta a dir. Uns metres més arrere va Carme, una senyora discreta en la seixantena a qui acompanyen, agafats de la mà, un xiquet i una xiqueta. Avui a la plaça de bous hi ha un homenatge al seu fill, aquell a qui matà un feixista l’11 d’abril de 1993. “Avui és un dia de llibertat, canvi, esperança i retrobament”, diu la mare de Guillem Agulló, una mare coratge que ha patit, com pocs, la invisibilització per part dels poders públics. El seu missatge no és el de llàstima, sinó el de la fortalesa i la persistència. “Els valencians hem demostrat que sempre hem estat aquí. I que quan se’ns obre un foradet, emergim”, assegura.

Una reconquesta festiva
El plat fort del dia, però, avui, és a la plaça de bous. Setze anys fa que la diada dels valencians no culmina en aquest coliseu. I això és així perquè la Diputació de València va negar sistemàticament el permís a Acció Cultural. Aquesta “reconquesta de l’espai públic” és un “deute que l’administració tenia amb la societat civil”, argumenta Tonetxo Pardiñas,  ànima de la Societat Coral el Micalet, cau de resistència a València ciutat. I just en el moment en què la multitud comença a omplir les grades, els núvols deixen caure una cortina d’aigua. “Això és cosa de Rita Barberà”, diu un, sorneguer. La gent està amb l’ai al cor. Després de setze anys d’espera, no sembla gaire just. Però el boicot meteorològic s’esvaeix a la mateixa velocitat amb que ho fa un núvol grisot.

Aleshores comencen quasi set hores de germanor i festa musicada per una cinquantena d’artistes que van desfilant per l’escenari i que -tot s’ha de dir- actuen gratuïtament. “Celebrem que no ens han furtat el present”, crida Joan Amèric, un dels primers a agafar el micro. Cada artista té l’encàrrec de tocar una o dues cançons i l’elecció no és gens casual. Són quasi sempre cançons polítiques, que parlen de les arrels i de la resistència. Allà va el “Respiraré”, de Sèrman Mànser,
o el “Perquè sóc poble” de Joan Amèric o “Utòpics”, que Pau Alabajos va escriure al cap de poc de la Primavera Valenciana. Entremig apareix el menorquí Cris Juanico, ex-membre de Ja t’ho diré, I explica que tot just fa setze anys havia d’actuar en aquesta mateixa plaça de bous però que un avís de bomba va obligar a cancel·lar la seua actuació. I és per això que entona “Així i tot”, “una cançó que, de ben segur, aquella nit hauríem tocat”.

Després les parrandes de Carraixet i Carles Belda i Amadeu Vidal comencen a escalfar l’ambient, que esclata del tot quan per un lateral de l’escenari comencen a multiplicar-se els micros. Perquè aquesta és una nit de retrobament i tornades: la dels valencians a la plaça de bous, però també la del públic amb alguns dels grups que més fortament han marcat l’escena musical. És en aquest punt que comencen a sonar els primers acords de “Miquel Grau”, que seguiran “Tio Canya” i el “Cant dels Maulets”. Dos anys i mig després de la seua retirada, Al Tall ha tornat. “Pels maulets d’ahir, d’avui i de sempre”, crida Vicent Torrent.

Desallotjats els pares del folk arriba el torn d’Ovidi al cub, a qui se’ls uneix, unes lletres més tard, Mireia Vives; i després Xavi Sarrià, d’Obrint Pas; i Miquel Gironés, i Miquel Gil i finalment Feliu Ventura i d’entre aquest totum revolutum emergeix una “Malaguenya de Barxeta” poderoríssima. “Que la prudència no ens faça traïdors”, etziba el cantautor de Xàtiva a un públic on hi ha una concentració d’alts càrrecs com mai no s’havia donat abans.

Ventura és l’encarregat d’enllaçar amb l’estrela de la nit. Lluís Llach, el mateix que va actuar ací fa setze anys, musicant poemes de Martí Pol, el mateix que fa nou anys va dir que es retirava definitivament de la música, regala al públic tres peces del seu repertori: “Que no s’apague la llum”, “Abril 74” i “Que tinguem sort”. “Hem aconseguit la plaça i no hem de perdre-la mai més”, anima Llach al públic. Arnau s’ho mira amb perplexitat, tot plegat. No hi ha per menys. Als seus dos anys i mig de vida difícilment haurà vist mai uns escarafalls de llums i decibels com els d’aquesta nit. Marta, la seua mare, explica que els seus pares també la duien a ella als concerts del 25 d’Abril i que ha volgut fer el mateix amb el seu plançó. Ho conta i li rodola una llàgrima per la galta. No és l’única que ha volgut mantenir la tradició. Àlia Vercher va estar ací fa 16 anys. Aleshores en tenia 20 i eixia amb Miquel. Avui, ells i els seus dos fills, de quatre anys i 14 mesos, no s’ho han volgut perdre. “He sentit molta emoció per poder tornar a un lloc que ens havia estat vetat -explica-. M’ha fet prendre consciència  que les coses estan canviant al País Valencià”. La València tants anys ingrata al seu país, avui s’hi ha reconciliat.

I mentre sona Aspencat, la Gossa Sorda i tants altres, milers d’ànimes joves entonen les lletres. Qui sap si un dia ells també portaran a la plaça els seus fills. La plaça on, dissabte, com va dir l’escriptora Núria Cadenes, se celebrà que “la foscor s’ha acabat”.

L’homenatge a Muriel Casals i a Guillem Agulló i la reivindicació d’un espai comunicatiu en català completaren la nit del 25 d’Abril a la plaça de bous

Si bé la d’ahir fou, sobretot, una jornada festiva, també hi hagué espai per a la reivindicació i la memòria dels qui ja no estan però han contribuït a la lluita pel reviscolament de la nació catalana. D’entre aquests destacà l’homenatge a Muriel Casals, ex-presidenta d’Òmnium Cultural, de qui Eliseu Climent, fundador d’Acció Cultural, va lloar els principis. “Volem constatar que catalans, valencians i balears no som iguals: som els mateixos”, va dir Climent, qui va clamar per dirigir “els nostres passos per poder arribar a ser un poble sencer, digne i lliure”. “A tot el nostre país ha començat una revolta, una revolta que va en augment, la revolta de la dignitat”, va afegir.

Les periodistes Rita Marzoa i Xelo Miralles, per la seua banda, van posar veu a la reivindicació per crear un espai de comunicació comú entre tots els territoris dels Països Catalans. “Som la mata de jonc que s’abraça, el país per construir”, va dir la comunicadora catalana després de demanar la reciprocitat de TV3, IB3 i de la futura radiotelevisió valenciana.

No fou l’única reivindicació de la nit, però. Perquè si bé en l’ambient es respirava l’alegria d’haver-se desempallegat del Partit Popular, també s’ensumava l’anhel d’un canvi polític més ambiciós, que vaja més enllà de l’estètica. “Ara no ens bufa el vent en contra”, va reconèixer Joan Francesc Mira, president d’Acció Cultural, per a continuació comminar els polítics que “no es distraguen i posen fil a l’agulla”. “Hi ha molt de treball per davant. Cal fer i construir el País Valencià. Vos convoquem a fer-ho. El nostre país ens reclama. Ha començat un temps nou i hi ha molta feina per fer”.

Milers de persones es manifesten a València amb motiu del 25 d’Abril, el primer després de la derrota del Partit Popular.

Els carrers de València han tornat a omplir-se de gent aquest dissabte amb motiu de la celebració del 25 d’Abril. Milers de persones han eixit al carrer per reivindicar i, sobretot, celebrar el canvi polític que va esdevindre el 24 de maig passat. El to ha estat, com sempre, festiu, però, en tot cas, es respirava un ambient diferent, alleugerit. Després de 20 anys, la jornada es celebrava sense el Partit Popular en el poder. La manifestació que ha eixit de la plaça de Sant Agustí ha estat el preludi de la festa que a aquestes hores es celebra a la plaça de bous de València i que tindrà com a colofó l’actuació de Lluís Llach.

En la capçalera de la manifestació que ha discorregut per València hi havia la directiva d’AccIó Cutural, a més de Jaume Mateu, president de l’Obra Cultura Balear i Jordi Bosch, secretari d’Òmnium Cultural. Joan Francesc Mira, president d’Acció Cultural del València (ACPV) ha recalcat que la d’avui ha sigut una jornada de retrobament de la societat civil amb València. “Aquesta ha estat a voltes una ciutat ingrata. I de fa un temps ha deixat de ser-ho”, ha explicat, alhora que reconeixia que la d’aquest any era una festa “especialment alegre” pel context polític en què s’ha produït. En la cua de la manifestació s’han fet presents els col·lectius que, durant tots aquests anys han mantingut la flama de la resistència al País Valencià. La gent del Cabanyal, de Ca Revolta, col·lectius veïnals… s’han fet presents entre la marea de banderes i torres humanes.

Amb tot, Mira ha destacat que, a pesar del canvi polític, “encara hi ha molta feina per fer”. “Hem guanyat una batalla, però han de continuar donant-se pas endavant”, ha destacat, tot dirigint-se a la Generalitat.

La manifestació l’ha encapçalada una pancarta amb el haghstag #FemPaísValencià. Ha desembocat a la plaça de bous de València, on en aquests moments hi havia prevista la celebració d’una festa per la cultura on actuaran una vintena de grups musicals, entre els quals Lluís Llach o Al Tall. Feia 16 anys que la Diputació de València no permetia la celebració d’aquest esdeveniment organitzat per Acció Cultural del País Valencià.

«Si m’he de quedar amb alguna cosa de la nit de dissabte és amb els ulls plens d’il·lusió dels voluntaris i voluntàries que corrien pels passadissos de la plaça, amunt i avall»

Cris Juanico va recordar durant la seua intervenció de dissabte que la darrera vegada que Acció Cultural del País Valencià havia organitzat un concert a la plaça de bous de València havia estat feia setze anys. Ell era damunt l’escenari amb els Ja T’ho Diré, però no va poder actuar-hi perquè hi hagué un avís de bomba i es va haver de desallotjar la plaça ràpidament. Allò va servir d’excusa a les autoritats del moment per a posar creu i ratlla a ACPV i no tornar mai més a cedir l’espai per a muntar macroconcerts com els mítics Tirant de Rock de final dels noranta, que va impulsar, entre altres persones, un enamorat de la música en directe, Vicent Xavier Contrí.

Setze anys després, els artistes valencians hem recuperat una de les últimes places fortes que ens quedaven per a recuperar, si bé és cert que la Gossa Sorda i Calle 13 ja van fer-hi una primera incursió durant la darrera etapa política del Partit Popular.

Una generació que no havia estat mai dins aquella plaça es barrejava amb generacions que recordaven vagament l’edició de l’any 2000. Més de cinquanta músics pujàrem a l’escenari. Alguns com jo, encara no sabíem ni tocar la guitarra quan es va fer l’últim Tirant de Rock i érem espectadors casuals d’aquell esdeveniment que cada any cloïa la manifestació del Vint-i-cinc d’Abril.

Decidir el cartell per a una ocasió històrica com aquesta sempre és complicat i terriblement injust: els permisos són limitats i no hi ha temps material perquè hi actue tothom. Per tant, molts grups i solistes imprescindibles de l’escena musical valenciana no tingueren l’oportunitat de cantar el 23 d’abril. Em sap greu per la gent de l’organització que suà sang dissenyant l’espectacle (dir ‘tu sí, tu no’ degué ser un drama absolut) i féu malabarismes amb els horaris perquè la nit tinguera certa coherència i dinamisme! Es va quedar fora gent extremadament valuosa i estaria molt bé que tots els noms que no arribaren a la impremta es col·locaren als primers llocs de la llista per a les pròximes edicions, que segur que seran igual d’atractives o més, artísticament parlant.

Hi hagué moments emocionalment brutals: Al Tall reunint-se una vegada més per a l’ocasió, la Gossa Sorda acomiadant-se de la València dels ‘camals mullats’, Obrint Pas apareixent per sorpresa en la seua versió ‘unplugged’, Aspencat amb guarnició simfònica amb una caterva de músics sobre les taules, un merescudíssim i necessari homenatge a Ovidi Montllor amb els Ovidi3 i, és clar, la tornada efímera però colpidora, estremidora, de l’incomparable Lluís Llach (i no és un adjectiu gratuït i hiperbòlic, és la pura veritat!).

Per a mi fou un autèntic honor compartir escenari amb aquests monstres (i tants altres que lamentablement no puc esmentar per falta d’espai: no m’ho tingueu en compte, per favor!). Em sent veritablement privilegiat, sobretot per haver pogut dedicar la cançó ‘Utòpics, idealistes, ingenus’ als alumnes de l’institut Lluís Vives. A la vorera d’enfront de la plaça de bous es va sembrar durant el mes de febrer del 2012 una de les llavoretes que acabaria florint en l’anhelat canvi polític. La Primavera Valenciana, els estudiants i les estudiants del Vives defensant des de la trinxera el seu dret a un ensenyament públic de qualitat, aferrant-se a l’esperança com a un clau roent i protegint el seu futur amb ungles i dents.

I parlant de llavors: si m’he de quedar amb alguna cosa de la nit de dissabte és amb els ulls plens d’il·lusió dels voluntaris i voluntàries que corrien pels passadissos de la plaça, amunt i avall. Coordinant de la millor manera possible un espectacle molt difícil de produir, però en el qual col·laboraven de tot cor, sempre amb un somriure a la boca. Fins i tot quan caigueren quatre gotes, s’interrompé una de tantes precioses exhibicions de cultura popular que amaniren l’esdeveniment i quan, durant uns minuts, semblava que s’havia de cancel·lar la nit sencera, no deixaven de somriure. Les deu mil persones que cantaven i ballaven a la graderia i a la pista segurament no se n’adonaren, però hi havia molta gent entre bambolines somiant a l’uníson que un País Valencià més habitable i més digne és possible. I, simplement, aquelles persones s’arromangaren la camisa, posaren les mans en farina i començaren a treballar, a guanyar-se el futur, sense complexos, sense por, sense descans.

«N’haurà de prendre nota el govern valencià, a la reacció del qual es va apel·lar en uns quants moments, per a exigir-li més fermesa»

La nit de Sant Jordi del 2016 és cridada a passar a la història del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans. Deu mil persones vam omplir fins al capdamunt la plaça de bous del cap i casal i més de cinquanta grups i cantants van fer sobre l’escenari un homenatge contundent, plural, emotiu, exquisit a tota la gent que aquestes dues darreres dècades ha resistit els successius governs del PP, a la gent que va sembrar la victòria que ara fa un any va portar forces progressistes i democràtiques al poder.

La revolta valenciana és un fet. I va anar de bracet del nacionalisme cívic de moviments com ara Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, les dotzenes de ‘salvems’ que van defensar cada barri, cada paratge, cada lluita… I, evidentment, amb els moviments polítics, començant per Compromís però també comptant amb Esquerra Unida, Esquerra Republicana i tots els qui es reivindiquen expressions d’aquest país plural que ha de comptar amb el PSOE de Ximo Puig per a traure els lladres botiflers fora de les institucions.

Entre tota aquesta munió de persones que van treballar pel canvi, van tenir-hi un paper essencial les veus que dissabte van pujar dalt l’escenari. La banda sonora de la revolta valenciana és tan rica que no es pot reduir a menys dels cinquanta grups i cantants que van fer seua la plaça, i el cartell encara va fer curt.

La nit (ací trobareu uns vídeos que ensenyen una mica allò que s’hi visqué amb tanta intensitat) va ser èpica i emocionant. No hi havia a València una nit com aquella des de feia dues dècades i allò que s’hi va veure és que el desvetllament de la consciència nacionalista al País Valencià és qualsevol cosa excepte negligible. N’haurà de prendre nota el govern valencià, a la reacció del qual es va apel·lar en uns quants moments, per a exigir-li més fermesa.

I n’hauran de prendre nota també els moviments socials i els partits de la resta de la nació. El moviment per la independència del Principat ha evitat el debat sobre on comença i on acaba la nació, emparant-se en la diferència de la intensitat de la represa. Ningú no discuteix que això és així i que la distància entre el que passa a Catalunya i el que passa a la resta és enorme. Però, dit això, que ningú no dubte ja que els nacionalistes valencians hem tornat i que estem disposats a tot. Pel nosaltres privatiu, però també pel nosaltres que ens abraça a tots i que ens convoca a tots. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Lluís Llach, Al Tall i Obrint Obrint Pas tornen per una nit