Blog de l'Any Joan Fuster – Acció Cultural del País Valencià https://acpv.cat/anyjoanfuster Any Joan Fuster Sun, 11 Jun 2017 20:26:31 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=5.4.12 Aproximació a la poesia de Joan Fuster per Toni Espí https://acpv.cat/anyjoanfuster/aproximacio-a-la-poesia-de-joan-fuster/ Sun, 11 Jun 2017 20:26:14 +0000 http://acpv.cat/anyjoanfuster/?p=160  

Aquesta aproximació didàctica a la poesia de Joan Fuster ressegueix la publicació més completa de la seua obra poètica –Joan Fuster. Set llibres de versos. Ed. 3 i 4. València, 1987– i té com a guia l’estudi de Josep Ballester. Joan Fuster: una aventura poètica. Ed. 3 i 4.

Dividirem aquest treball didàctic en tres parts:

En la primera part ens centrarem en els tres primers llibres.

En la segona, a partir del llibre Escrit per al silenci, aprofundirem en l’estudi de l’estructura gramatical i els recursos fònics de la poesia.

En la tercera part estudiarem els tres darrers llibres.

PRIMERA PART 

  1. Sobre Narcís. 1948, València (tirada de cent exemplars, pròleg de Xavier Casp)

La primera part d’aquesta obreta és una nova versió sobre el mite de Narcís; identifica el poeta amb Narcís, l’autocontemplació del seu jo poètic. Aquesta autocontemplació davant les aigües o l’espill també és símbol de la mort. L’amor com a destrucció, sobtador aniquilament de cadascun dels amants.

La segona part “Alguns poemes menors”, està composta per dotze poemes breus de versos heptasíl·labs i diversa rima. La temàtica és totalment diferent; són unes composicions de caire sensorial: des de l’emoció que sent en veure un llenç del Greco fins a l’estat que li provoca la solitud o el desamor o la impressió provocada per la música de Bach o Chopin.

 

ALGUNS POEMES MENORS

 

  • Chopin

Una gran, morta magnòlia

on recolzar el meu front.

Unes mans o arrels d’arcàngel

omplint-me de cendra el cor.

 

Activitats:

  1. Mètrica. hem dit que són heptasíl·labs: comproveu-ho.
  2. Explicació de les imatges.

 

9         Arrossar

El mirall es fa recent

cada cop que el vent reposa.

S’hi arreplega una desclosa

volior de sol rabent.

S’esllavissa el cel i obliga

el fang confins de remors.

L’aigua proclama clarors

al compàs d’un tomb d’espiga.

            Activitats:

  1. Analitzeu també la mètrica.
  2. Busqueu les paraules desclosa, volior, esllavissar-se.
  3. Redacteu una explicació o una paràfrasi del poema. Us proposem un títol: “Adequació del mite de Narcís al paisatge riberenc.”

 

  

  1. Ales o mans. València, 1949. Ed. Torre.

 

És un llibre de versos estructurat en tres parts. Mostra una evolució clara en el tema: d’un sentiment de desamor i escepticisme envers la vida a un triomf de tots dos en la tercera part.

La primera part és una invocació, com un intent de diàleg entre el jo poètic i un “tu” (amic meu, Senyor, primavera)

La segona part expressa l’arribada de l’amor metaforitzat en la primavera i el dubte del poeta que siga un parany. L’últim poema, “Elegia”, és un cant planyívol on invoca a Déu, on es debat el seu sentiment entre l’ombra i el silenci, i la primavera del cor.

La darrera part és un cant al desig i a la vida. D’aquesta part remarquem els “Ràpids madrigals”, quatre composicions breus, cadascuna adreçada a algun element de la persona estimada, des dels ulls a una galta.

Observem aquesta evolució del sentiment del poeta des de l’inici al final:

 

I

1

Per a mi la nit, Senyor,

la nit espessa, llanguent!

Per a mi el desert roent

on se sap la sang claror!

Per a mi, Senyor, l’amor

fix, l’amor insadollat!

Per a mi l’eternitat

innombrable del record!

Per a mi, Senyor, la mort

com un enyor entelat!

            Activitats:

  1. Busqueu el significat de llanguent, roent, insadollat, entelat.
  2. Anàlisi de la mètrica.
  3. Què demana el poeta? A qui ho demana? Com es diu aquesta figura retòrica?

 

III

  1. RÀPIDS MADRIGALS.

      III. Els ulls

Ni jo tinc, amor, més pàtria,

pensament ni més oblit,

ni té més arrels el dia,

ni abril més obert espill,

que els ulls, amor, amb que em salves,

els teus ulls de cel submís,

meus de vespres generoses:

ni tinc més atzar ni tinc

millor soledat ni una altra

fe per a aquest cant ferit.

Activitats:

  1. Fixeu-vos en l’estructura gramatical d’aquest poema i descriviu-la o expliqueu-la.
  2. Des del punt de vista de la mètrica, en aquest poema, és interessant parar esment en els encavallaments del final del poema. Mireu d’esbrinar quina és la funció d’aquesta figura retòrica tot relacionant-la amb el contingut del poema.
  3. En l’estudi citat, Josep Ballester parla de “…les més delicades metàfores” en referir-se a alguns poemes de Joan Fuster. Trobeu que ho són les d’aquest poema. Expliqueu-ne, doncs, la “delicadesa”.

 

  1. Terra en la boca. 1953, Barcelona. Pròleg de J.V. Foix, tiratge de 250 exemplars.

 

Aquesta obra recull, a manera d’homenatge, la tradició poètica del País Valencià: els poetes andalusins en llengua àrab, Ausiàs March, Teodor Llorente… També tracta altres temes, com ara: l’entroncament i les arrels comunes amb els catalans; la terra i el poble; la dimensió de la cultura mediterrània…

Està estructurat en cinc parts:

1ª Un poema elegíac dedicat a Sueca: “Estrofes per al meu poble”.

2ª Quatre poemes; el dos primers tracten del pas del temps. Els altres dos :” Poema sobre València” i “Elegia”.

3ª “Quasi-oda al Mediterrani”, títol amb un indici d’actitud irònica.

4ª Quatre poemes d’homenatge a la tradició poètica del País Valencià: Ibn Hafaja d’Alzira, Ausiàs Marc, Teodor LLorente, Bernat i Baldoví.

5ª Cinc invocacions: són cinc sonets, els quatre primers dedicats explícitament a M. Sanchis Guarner, J. L. Bauset, V. Riera Llorca i Agustí Bartra; el darrer, de manera implícita és dedicat a Catalunya. Aquest cinc sonets, inclosos en Terra en la boca, formaven anteriorment el llibre Va morir tan bella.

6ª Un poema titulat “La poesia” on Fuster fa unes belles metàfores sobre aquest art.

 

 

IV   HOMENATGE A TEODOR LLORENTE

                       “… mourà demà les palmes l’aire…”

No sé si el mateix aire,

Però l’aire belluga encara

les palmes,

i s’emporta el fum de la llar

i el gest aclarit de la rosa,

per escampar-los

enllà.

No sé si serà el mateix aire.

La terra el sent com aleshores,

tota la terra:

l’horta, el barranc que vas cantar-nos,

i a més les serres i la mar.

Tota la terra,

La terra nostra.

L’aire amb la teua veu incorporada.

Només la paraula és fecunda:

ella, record i tràmit,

té un no sé què de font i de combat.

L’aire ressurrector

mourà demà

i eternament

les palmes alegrades,

com ara pel martiri,

per la victòria.

                                   1952

 

Activitats:

  1. Llegiu “Vora el barranc dels Algadins”, el poema de Llorente que “causa” aquest de Fuster.
  2. Expliqueu la diferència de to entre un poema i l’altre.
  3. Expliqueu aquests versos:

Només la paraula és fecunda:

ella, record i tràmit,

té un no sé què de font i de combat.

 

  1. El llibre Terra en la boca inclou un llibre anterior: Va morir tan bella. D’aquest ha dit J. Ballester que és un llibre patriòtic (Entenent per Pàtria els Països Catalans). També és patriòtic Terra en la boca? Es veu això en aquest poema?

  

VI LA POESIA

Si us l’hagués d’explicar amb plena comparança,

diria que és, com si de sobte, no esperant-ho,

us trobàsseu enduts al fons clement i simple

de l’acte de l’amor, quan un fruit us traspassa,

i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,

i us sentiu les mans breus i carregades d’obra

i en la llengua un adàmic pregust d’algues salvatges,

i visiten el crit plomes i alevosies,

i enmig de la memòria una font es concentra,

i us coronen campanes, i hi ha un saber d’orígens

tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten…

            Activitats:

  1. demostra que són versos alexandrins, alguns amb cesura i d’altres sense cesura.
  2. Recordeu que la sinestèsia és la figura retòrica que consisteix a associar dos elements –un de real, l’altre d’imaginari– provinents de dos camps sensorials diferents. Busqueu-ne un exemple en el text.
  3. Busqueu o inventeu unes definicions més racionals de “poesia”.

 

ANNEX

 

VORA EL BARRANC DELS ALGADINS

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire

que, per a omplir d’aroma l’aire,

no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins

volguts records de ma infantesa;

per ells jo tinc l’ànima presa

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins

s’alcen al cel quatre palmeres;

lo vent, batent ales lleugeres,

mou son plomall i els seus troncs fins.

En ells, millars de teuladins

fan un soroll que el cor enxisa.

¡Qui oir pogués sa xillerissa

vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins

l’aigua corrent los camps anega;

en sos espills lo sol llampega,

i trau l’arròs verdosos brins.

Sona el tic-tac en los molins,

i, al caure el sol, caçadors destres

a joca van d’ànets silvestres

vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins

mourà demà les palmes l’aire;

li donaran los horts son flaire,

i sa cantúria els teuladins.

Lo mas demà guardarà dins

dolços records i imàgens belles:

¡jo no podré gojar ja d’elles

vora el barranc dels Algadins!

                                               Teodor Llorente


ACLARIMENTS

 

Respecte del poema Chopin convé remarcar el caràcter romàntic de les imatges. Respecte d’Arrossar, fóra convenient proporcionar una mínima informació sobre el mite de Narcís per tal de comprovar com Fuster l’acosta geogràficament i poèticament al “paisatge riberenc” de marjal.

 

Pel que fa al llibre Ales o mans i al primer poema seleccionat d’aquest llibre, cal recordar la figura retòrica anomenada “apòstrofe”. El poeta s’adreça a Déu per demanar-li un seguit de conceptes intangibles i de valor absolut: nit llanguent, desert, amor insatisfet, mort.

Respecte dels madrigals convé tenir present la definició d’aquesta composició poètica:

Composició lírica breu, generalment de tema amorós, que en els versos finals recull el tema central. Generalment de versos de sis o de deu síl·labes, dos o tres tercets i una o dues tornades.

Es tractaria de veure si el poema concret s’ajusta a la definició de madrigal. I de relacionar l’estructura poemàtica amb l’estructura gramatical.

 

Quant al tercer llibre, hem seleccionat dos poemes. Us hi hem afegit un annex amb el conegut poema de Teodor Llorente Vora el barranc dels Algadins perquè com, a partir d’una composició prèvia, el nostre autor reprèn allò que li interessa per mirar d’una altra manera la terra.

El segon poema seleccionat es relaciona amb un tema tractat sovint pels poetes: un intent de “definició” de la “criatura”.  Si en teniu ganes, podeu relacionar aquest poema amb alguns altres d’Estellés en què la qüestió és la mateixa. Concretament, Estellés té un llibre, Monòleg, a cavall entre L’hotel París i Testimoni d’Horaci molt interessant al respecte.

]]>
Aprofitar els arguments de l’adversari, una arma fusteriana per Tomàs Llopis https://acpv.cat/anyjoanfuster/aprofitar-els-arguments-de-ladversari-una-arma-fusteriana-tomas-llopis-presentacio-deiem-en-una-entrada-anterior-que-fuster-fa-servir-un-procediment-dialectic-per-a/ Thu, 08 Jun 2017 17:15:00 +0000 http://acpv.cat/anyjoanfuster/?p=138 Tomàs Llopis

Presentació

Dèiem en una entrada anterior que Fuster fa servir un  procediment “dialèctic” per a “assajar-se” —emprant la terminologia del seu estimat Montaigne—. També advertíem, però, que hom no trobarà en tots els escrits de Fuster una aplicació rígida i invariable del seu mètode. L’autor es reserva el dret a emprendre’l on més li convinga i a servir-se dels recursos més adients en cada cas i fins i tot, com veurem a continuació, a aprofitar a favor seu els arguments de l’adversari.

Vegem-ne un exemple. Escriu Joan Fuster al seu Dietari:

Dijous 11 de desembre

València

El purità odia el pecador més que no pas el pecat. Odia —enveja— la llibertat de pecar que es pren el pecador. (Dietari, 1969, pàg. 54).

Diccionari en mà, cal entendre ací “purità” —”que practica o afecta una gran puresa en el seu capteniment” (DIEC)—  com a antònim de “pecador” en tant que el pecat no és altra cosa que una mena d'”impuresa”. L’habilitat de Fuster ens dóna la mesura de la fal·làcia: en tant que el purità odie, peca. L’odi o l’enveja són tan pecat com el pecat que haja pogut cometre l’hipotètic pecador. Dit d’una altra manera, en l’afirmació de Fuster, el “puritanisme” només existeix en tant que s’assemble a la hipocresia, que és una altra manera de “pecar”. Siga com siga, doncs, el pecat és inevitable.

Els pecats

Proposta d’activitat

Llegeix el text de més avall intitulat “Bellesa” explica de quins elements del procediment dialèctic, descrit a l’entrada “L’assaig fusterià a partir de l’article ‘Amor’”, se serveix Fuster per a exposar ací el seu tema de reflexió.

Troba la llista de pecats considerats “capitals” per l’Església Catòlica i tot seguit subratlla’n tots els trobes a l’article que comentem.

Seguint l’exposició de Fuster, és possible no pecar davant la “bellesa”?

Es diu que Fuster és un escriptor provocador. Hi estàs d’acord? Argumenta la resposta, si pot ser fent servit el “procediment dialèctic”.

BELLESA 

No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la «concupiscència» que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència — diguin els moralistes el que vulguin— és la vida. (Diccionari per a ociosos)

Tal com acabem de comprovar, a l’article anterior, Fuster comença amb una idea inicial i només hi dóna arguments a favor, amb això en té prou per a guanyar la complicitat del lector, que referma amb una interrogació retòrica. Amb una tria provocadora entre els pecats, l’assagista de Sueca atrapa l’adversari conjugant els seus propis conceptes.

Convé no oblidar el context històric, els anys cinquanta i seixanta del segle passat, en què Fuster escriu aquests textos: una dictadura que sustenta i se sustenta amb un catolicisme còmplice de la censura, de la repressió, de l’educació i del control ideològic del règim franquista. Fuster, assumint el seu paper d’intel·lectual compromès amb les llibertats individual, social i nacional al nostre país, ha de servir-se de recursos que li permeten superar les barreres censores i arribar als seus lectors tot demanant-los la complicitat i la sagacitat necessàries per a compartir i debatre idees, ni que fos de manera diferida. És d’aquests mecanismes, que volem tractar a continuació.

Més subtilment. Resseguint tota l’argumentació

De vegades, Fuster empra el recurs que acabem d’analitzar d’una manera més subtil, amagat dins una argumentació més complexa. Per tal de veure-ho millor, presentarem fragmentat l’article “Indignació”, també del Diccionari per a ociosos, amb activitats particulars per a cada part,.

Proposta d’activitat

Llegiu el primer fragment de l’article i contesteu les preguntes de més avall:

INDIGNACIÓ 

De vegades arribem a creure que la indignació és una forma més, una forma qualsevol de la ira. Una persona indignada, per poc que «surti de fogó» —segons el Fabra diu que s’ha de dir—, sempre fa l’efecte d’haver-se abandonat a l’impuls de la còlera. I, en el fons, seria una temeritat negar que realment és així. Tota indignació suposa, més o menys en potència, un esclat d’exasperació dirigit «contra» algú o «contra» alguna cosa: contra «l’indignant». El consensus universal dels diccionaris tendeix a classificar aquesta fúria entre les espècies de la ira. Ara bé: un teòleg, un moralista, potser ens tranquil·litzarien, en assegurar-nos que la ira en qüestió no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital. Segons sembla, i des de determinats punts de vista, hi ha ires i ires: unes ires reprotxables, i unes altres ires més aviat carregades de decòrum. El poble d’Israel, pedra de toc de tantes actituds, ¿no va concebre el seu Jeovà com una divinitat iracunda, o si més no tendencialment iracunda? I si no m’enganyo, sant Tomàs d’Aquino també feia les seves distincions quant a l’essència de l’aïrament.

  1. Troba i assenyala al fragment el punt de partida, l’argument a favor, el contraargument, els exemples corresponents i la conclusió, si n’hi ha.
  2. Què és “el Fabra”?
  3. Segons el diccionari, què és la “ira”?
  4. Per definició, les interrogacions retòriques es fan sense esperar resposta, però fem una excepció i contesta-les. A favor de quin argument s’han formulat?
  5. Seguint l’argumentació de Fuster, amb les dades que hi aporta, podem concloure que no totes les “ires” són “pecat”? En què es basa l’autor per a afirmar-ho?

Tal com vèiem a “Amor”, també ací aporta Fuster nous elements per al debat abans d’arribar a la conclusió final. Seguim amb la lectura:

Si la indignació és una forma de la ira, almenys no és una ira més, una ira qualsevol. Ben al contrari: és la ira que pertoca a la virtut. Indignació i virtut són, en última instància, «coses» correlatives: jo diria que fins i tot són «coses» consubstancials. Per això, davant de fórmules com «el Déu de la ira» o «la ira de Déu», que el lèxic religiós modern ha heretat dels jueus, els esperits sensibles haurien de preferir l’ús de la paraula «indignació» en comptes d’«ira»: «el Déu de la indignació», «la indignació de Déu». I no solament perquè el mot «ira» ve tarat per un multisecular sentit negatiu. Hi ha una altra raó: les arrels semàntiques del vocable «indignació» —jo no entenc gaire en etimologies, però m’arrisco a suposar-ho així— contenen una engruna de reveladora evidència. La «indignació», de fet, dóna per suposada la «dignitat» dels qui l’experimenten, i la «indignitat» de la seva víctima. Sempre és el virtuós qui s’indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació. 

  1. Debateu si la primera frase d’aquest paràgraf és un argument nou o la conclusió de l’anterior.
  2. Quina frase d’aquest paràgraf introdueix un concepte nou al debat?
  3. Per què diu Fuster que “indignació i virtut són, en última instància, «coses» correlatives: jo diria que fins i tot són «coses» consubstancials”? Troba la resposta en el text.
  4. Quin és l’argument segon els qual creu Fuster que caldria parlar de “la indignació de Déu en lloc de “la ira de Déu”?
  5. Troba la conclusió d’aquest paràgraf.

Ja hem vist que l’assaig és definit com un gènere literari que aborda de manare lliure i no especialitzada qualsevol tema que tracta d’aprofundir en el coneixement de l’home. En aquest cas, els conceptes de “virtut” i de “dignitat” demanen més atenció, a criteri de l’autor. De fet, com veurem, no són termes objectivament inequívocs.

La virtut, justament perquè és «digna», «s’indigna». Un home indignat podrà ser un malvat o un frívol: però, en la mesura que s’indigna, s’indigna des d’una convicció virtuosa —virtuosa al seu entendre— que conserva afermada. En realitat, tothom s’indigna una vegada o altra, ja que tothom té —a la seva manera— conviccions d’aquesta mena. Per a protegir-se del perill d’incórrer en indignació, caldria estar en absolut desproveït de «dignitat», i això, reconèixer-se totalment indigne, és una condició fora del nostre abast. Quan un s’indigna, no fa sinó reaccionar enfront de la «indignitat» d’altri: es tracta d’un arravatament irreprimible, nodrit de sòlides i obscures justificacions. Fóra una experiència més que suggestiva la d’establir el catàleg analític de les modalitats d’indignació predominants en una època o en un país —en una societat concreta—: ens proporcionaria un índex lluminós dels pressupostos morals en què s’assenta la vida de la gent. Molt més que les conductes exemplars que l’acompleixen o sublimen, una ètica es mostra vigorosa i activa en les indignacions que alimenta.

  1. Assenyala la idea nova que enceta aquest paràgraf. Que creus que aporta al debat?
  2. Hi veus cap contraargument, en aquest paràgraf?
  3. Segons Fuster, a través de què es mostra la vigoria de l’ètica social?

Fixem-nos que el paràgraf següent s’inicia amb un argument aparentment favorable a les conclusions del capítol anterior, centrades en la relativitat dels conceptes de “virtut” i de “dignitat”, però en realitat està introduint una altra mena de relativitat, la de la posició d’“indignant” o d’“indignat” de cada individu.

Perquè —el fenomen és curiós—, en la pràctica, els homes s’obliden, per a indignar-se, de si ells mateixos podrien ser objecte d’indignació. No és infreqüent que un individu depravat — diguem-ne «depravat»— s’indigni davant la depravació del seu veí. Allò de «qui estigui sense pecat que sigui el primer a tirar-li la pedra» és una de les recomanacions cristianes menys acatades. Hipocresia? Potser, en part, sí. Però no del tot. La indignació es desperta en un pla distint al de la hipocresia. Som hipòcrites quan està en joc la nostra conveniència personal, perquè hi està en joc. En canvi, ens indignem fins i tot quan — i de vegades «perquè» — no tenim res a veure amb «l’indignant». El pecador més conscient dels seus pecats s’indigna dels pecats aliens, «i amb tota la raó del món». Amb tota raó: s’indigna en nom de la virtut. Allò que l’ofèn — a ell, pecador! — és el fet de veure conculcada la virtut: la mateixa virtut, o una altra, que pel seu compte ell ha conculcat. Certament, podria i hauria de començar per indignar-se amb ell mateix: però, s’hi indigni o no, «objectivament» l’altre és indignant, i té dret a indignar-se de l’altre…

  1. Repassa els paràgrafs anteriors i subratlla les aparacions del mot “pecat” o derivats. En quins paràgrafs els has trobats?
  2. Assenyala, segons Fuster i per a descartar malentesos, la diferència entre “hipocresia” i “indignació”.
  3. Sense adonar-nos-en, des de la relativitat dels conceptes, Fuster ens ha tornat a portar a reflexionar sobre la relació entre la virtut, la indignació i el pecat, és a dir sobre aquella mena d’ira que, en paraules seues, excepcionalment, “no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital.” Argumenta i justifica des del teu punt de vista i fins on pugues aquesta excepció. Per què creus que hi pot entrar “la ira divina”, en aquesta excepció?
  4. Fuster afirma: “Som hipòcrites quan està en joc la nostra conveniència personal”. Creieu que quan ens indignem no posem en joc la nostra conveniència personal? Argumenteu la resposta.
  5. Debateu la qüestió següent: la “indignació” humana és diferent de la divina? Més encara, “la indignació divina” no respon a “conveniències personals” humanes?
  6. Escriviu un assaig prenent com a punt de partida la frase següent: “reconèixer-se totalment indigne, és una condició fora del nostre abast”.

L’article acaba amb un dubte de l’assagista, que deixa oberta la qüestió a altres aproximacions. Nosaltres no comentarem aquest final per tal com ja no ens cal per a tractar els recursos de què parlem:

El que resta per esbrinar és si la virtut necessita o no indignar-se a fi de seguir sent virtut: vull dir, a fi d’afirmar-se com a tal virtut en la consciència dels homes. Probablement, sí. Però aquest problema excedeix les meves possibilitats de comentari. Convé reservar-lo als especialistes en la matèria.

Driblar el concepte i fer la trena: “Infern”.

Emprem ara una terminologia futbolística per a explicar una variant del procediment que expliquem en aquesta entrada. Segurament a causa de les dificultats per a esquivar el control de la censura franquista, de vegades Fuster “dribla” el censor amb un punt de partida equívoc i tot seguit “fa la trena” associant-lo amb el punt de partida real i acaba tornant d’una manera o altra a la posició inicial, el sentit de la qual ja ha estat modificat amb el suport —la trena— del punt de partida real. D’aquesta manera, la conclusió acompleix una de les premisses del driblatge: “esquivar (un adversari) mentre [el jugador] avança amb la pilota.”

Una cosa així s’esdevé amb l’article “Infern”, també del Diccionari per a ociosos en què la invocació a la “venjança pòstuma” de Huxley s’associa amb la idea de l’infern judeocristià per a explicar com la idea de l’escriptor anglès, modificada per la definició d’”infern” permet d’explicar les diferents menes de “venjança pòstuma” segons qui siga l’ofès, és a dir l’individu que reclama una reparació als danys que haja pogut rebre. Comproveu el que hem dit amb la lectura d’aquesta irònica aproximació a la fantasia de la condemnació eterna.

]]>
L’assaig fusterià a partir de l’article “Amor” per Tomàs Llopis https://acpv.cat/anyjoanfuster/lassaig-fusteria-a-partir-de-larticle-amor/ Thu, 08 Jun 2017 17:06:46 +0000 http://acpv.cat/anyjoanfuster/?p=155 Presentació

Malgrat que l’assaig és definit com a un “gènere en prosa, no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exaustiva i no especialitzada els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc.”, la llibertat no pot estar exempta de mètode. D’una manera o altra, més o menys evident segons l’extensió o potser seguint una calculada estratègia expositiva, és fàcil trobar en els assajos de Joan Fuster un mètode d’anàlisi i un procediment expositiu molt pròxim a la dialèctica, que podem trobar ben representat a a l’article “Amor” del Diccionari per a ociosos. No endabades l’obra assagística de Joan Fuster ha estat llegida com una conversa permanent amb els seus lectors en què tota tesi troba arguments en sentit contrari i, de la contraposició, naix una conclusió que l’autor vol sempre provisional.

Llegir Fuster: el joc de les preguntes intercalades

Llegir Fuster és interrogar-lo i tot seguit qüestionar les seues afirmacions i seguir el raonament fins al final o potser continuar-lo per compte del lector, si vol, acabada la lectura de l’article. Si l’assaig, és per definició un gènere lliure, no hi hauria d’haver impediments per a afegir llenya al foc i continuar la indagació a gust de cadascú. Només així, des de la llibertat individual, es pot suplir l’acte presencial de la conversa i guanyar-ne tota o gairebé tota l’amenitat. Sabem que freqüentment Fuster comença els seus articles amb una frase o una idea sorprenent i fins i tot provocadora encaminada a somoure la consciència del lector. Repasse, per no anar gaire lluny, el mateix Diccionari:

  • “La frase —de Pascal— ha fet fortuna, i encara avui sol ser al·legada per subratllar laintervenció de l’atzar en el curs dels esdeveniments històrics. Si Cleopatra hagués tingut el nas una mica més llarg o una mica més curt, en efecte, el destí del món hauria estat un altre.” (Atzar)
  • “Sospito que deu haver-hi hagut un canvi de «qualitat» en l’índole psicològica de l’avarícia.” (Avarícia)
  • “No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència.” (Bellesa)

De la mateixa manera, “Amor” comença amb una crida d’atenció al lector:

“L’amor? Una invenció del segle XII!”.

No es fàcil estar-hi d’acord a primera vista. Per tant, s’imposa la pregunta del lector:

—No hi havia “amor” abans del segle XII?

Si continuem la lectura, podem trobar afirmacions semblants a les quals Fuster agrairia una pregunta intercalada del lector com la que proposem:

“Però no tots els “amors” han estat idèntics.”

—És evident que cadascú s’enamora d’una manera, però l’amor, no és un sentiment universal?

“Des d’aleshores fins avui, de més a més, l’”amor” s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura.”

—Voleu dir que la literatura, en una societat tradicionalment poc alfabetitzada, ha estat tan important per a la propagació de l’amor?

Proposta d’activitat

Llegiu l’article “Amor” i trobeu, subratlleu o copieu les afirmacions en què al vostre parer s’escau una pregunta a l’autor i formuleu-la. No us preocupeu de moment per les respostes, les analitzarem més endavant.

L’erudició, la lectura expansiva

Fuster no afirma gratuïtament, encara que ho puga semblar a primera vista. Al llarg de l’obra fusteriana, darrere de cada provocació hi ha un doll d’erudició que de vegades és presentat de manera volgudament informal per tal d’acostar el discurs a la conversacionalitat i al registre “no especialitzat” de l’assaig. Les múltiples referències a autors, obres i èpoques en el cas de l’article que comentem, permet una aproximació bastant atractiva a la història de la literatura.

Parlem, doncs, de “lectura expansiva” en referir-nos a la possibilitat d’identificar i de trobar notícies suficients dels noms adduïts a l’article mitjançant la consulta d’altres textos. Per a això, és molt recomanable l’ús de mètodes tradicionals com la visita a la biblioteca o de més nous com ara l’aprofitament dels recursos telemàtics. Sovint els centres escolars prohibeixen l’ús de telèfons mòbils dins les seues instal·lacions en evitació de possibles conflictes. Potser tenen raó, tanmateix, cada vegada hi ha més opinions que defensen un ús “educat” de les tecnologies. Els telèfons mòbils són una bona eina per a realitzar la tasca que proposem.

Proposta d’activitat

Llegiu el fragment que teniu a continuació i destaqueu totes les referències a autors, obres    o personatges que hi trobeu. Tot seguit, aprofiteu els recursos de consulta de què disposeu per a trobar-ne una informació suficient per a entendre el sentit amb què Fuster usa aquestes referències i poseu en comú les vostres troballes. Tot seguit feu un petit diccionari enciclopèdic o una base de dades amb les informacions recollides. Amb elles, feu, a més, un quadre cronològic per segles i situeu-hi totes les entrades que hageu introduït a la base de dades, així tindreu un quadre de referències cronològiques que us pot ser útil en qualsevol moment.

“L’amor? Una invenció del segle XII!” La frase, promulgada, si no vaig errat, per un erudit ben respectable, podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Ens situa davant el fenomen social i cultural de la poesia dels trobadors. És clar que sempre hi ha hagut “amor”, una forma o altra d’”amor”, lligant les parelles humanes; sempre o gairebé sempre ―d’ençà que l’home mereix el nom d’home. Sense sortir-nos de la tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe amb una espessa magnificència literària. Però no tots els “amors” han estat idèntics. I no hi ha dubte, almenys, que això que nosaltres encara anomenem “amor” ―això que inspiraven Beatrice i Laura, Julieta i Desdèmona, i Margarita Gautier i Mimí— va ser desconegut per l’Antiguitat pagana. Com va ser desconegut, també, per la bàrbara Alta Edat Mitjana -i per l’Orient intricat. Aquest “amor” és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo. Des d’aleshores fins avui, de més a més, l’”amor” s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura. Així s’esdevé, de fet, en una mesura major del que ens pensem. L’home occidental, l’«europeu», i la dona, durant segles han estat fent l’amor, s’han enamorat, al dictat dels poetes: sense adonar-se’n, naturalment, i sense haver-los llegit. Parlem de l’“amor”, i no de la simple i lliure fornicació, ni del matrimoni institucionalitzat, ni tan sols dels nexes afectuosos que aquestes relacions poden produir i normalment produeixen. Els vincles sexuals, la convivència familiar, l’afecte mutu, no són l’“amor”. L’«amor», en tant que sentiment específic, com el veiem en la Vita nuova o en la Dame aux camélias, com l’experimenten els protagonistes actuals de les novel·les rosa o dels films acaramel·lats, com l’expressà el Petrarca i el dramatitzà Shakespeare, és tota una altra cosa.

Continueu la tasca en equip fins a completar la recerca en tot l’article i valoreu-ne l’experiència en un debat.

El procediment dialèctic

Com hem apuntat més amunt, podríem resumir el procediment dialèctic emprat per Fuster de la següent manera:

  • Punt de partida: 
    • Una frase, un pensament una citació.
  • Primera argumentació:
    • Argumentació a favor (generalment)
    • Aportació de referències literàries, filosòfiques, històriques…
    • Resum, conclusió de l’argument
  • Connector adversatiu (explícit o implícit)
    • Contraargumentació
    • Aportació de referències literàries, filosòfiques, històriques…
    • Resum, conclusió de l’argument.
  • Primera conclusió (Les conclusions són sempre provisionals)
  • Aportació de noves dades per al debat.
  • Repetició del procediment anterior tantes voltes com calga

Proposta d’activitat

Comproveu el procediment exposat en el fragment analitzat que teniu a continuació

Punt de partida: “L’amor? Una invenció del segle XII!”

Argument a favor: La frase, promulgada, si no vaig errat, per un erudit ben respectable, podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Ens situa davant el fenomen social i cultural de la poesia dels trobadors. no tots els “amors”han estat idèntics. No hi ha dubte, almenys, que això que nosaltres encara anomenem “amor” això que inspiraven Beatrice i Laura, Julieta i Desdèmona, i Margarita Gautier i Mimí- va ser desconegut per l’Antiguitat pagana. Com va ser desconegut, també, per la bàrbara Alta Edat Mitjana -i per l’Orient intricat.

Contraargument: PERÒ És clar que sempre hi ha hagut “amor”, una forma o altra d’”amor”, lligant les parelles humanes; sempre o gairebé sempre d’ençà que l’home mereix el nom d’home. Sense sortir-nos de la tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe amb una espessa magnificència literària.

Conclusió provisional: Aquest “amor” és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo

Noves dades per al debat: Des d’aleshores fins avui, de més a més, l’”amor” s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura.

Trobeu els apartats anteriors en el fragment que va des de “Des d’aleshores fins avui, de més a més, l’”amor” s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura” fins a “Les pel·lícules i les narracions «amoroses» constitueixen l’«educació sentimental» de la majoria dels joves actuals”. Cal advertir que el patró d’exposició que hem exposat pot contenir variacions i fins i tot omissions d’algun dels apartats si l’autor el considera innecessari.

Segons Joan Fuster, allò que provoca un canvi decisiu en les relacions amoroses és el canvi del paper de la dona, quan, a partir de l’època dels trobadors té la possibilitat d’acceptar o de refusar l’amant. Per tal de comprovar la vigència del mètode expositiu analitzat, aplica l’esquema al fragment que va des de “La innovació eròtica dels trobadors descansa, abans que res, en un reajustament del lloc de la dona dins la societat” fins a “no hi ha dubte que la dona, des d’aquest nivell, i per a bé o per a mal, guanya la possibilitat de ser amant, de jugar un paper actiu ―feliç o infeliç, això és una altra qüestió― en la seva relació amb l’home.”

Una vegada entès el procediment, completa la lectura de l’article aplicant-lo.

Activitat final

Per tal de veure clarament el procediment que hem analitzat, feu un esquema de tot l’article destacant els apartats argumentatius que hi trobeu.

Com a pràctica, apliqueu el joc de les preguntes intercalades, la lectura expansiva i l’anàlisi del mètode dialèctic fusterià als articles següents: “Llibertat”, “Ordre” i “Quixotisme”.

Us proposem que us divertiu: apliqueu el procediment que hem treballat als articles que vulgueu del Diccionari per a ociosos. Fins i tot podeu fer un treball cooperatiu repartint-vos-els i fent successives exposicions de les conclusions a què arribeu en cada cas. Tinguem en compte, però, que no sempre trobareu una aplicació exacta del que hem vist, tanmateix hem de reconèixer a l’autor la llibertat d’emprar el seu procediment “amb llibertat”: completament, parcialment, fragmentàriament o com vulga. Però siga com siga, entendre’l suposa un alt percentatge d’aprehensió de Joan Fuster.

Finalment, trieu un tema i “assageu-vos”: trobeu els arguments, contraposeu-los i arribeu a conclusions per més que siguen provisionals. Recordeu la definició d’”assaig”.

]]>