Benet Rossell (Àger, 1937) va cursar estudis de ciències econòmiques i es va llicenciar en Dret. A més, és diplomat en Sociologia i en teatre. També va estudiar cinema documental i ciències religioses a París durant els anys 60. No és d’estranyar, doncs, que siga un artista interdisciplinari i investigador. Al llarg de la seua dilatada trajectòria artística, ha desenvolupat un llenguatge singular a partir de micrografies (ideogrames i pictogrames que no pertanyen a cap codi lingüístic). En les 60, Rossell es va vincular amb l’art conceptual de París, on vivia llavors. Després entraria en contacte amb l’avantguarda de Nova York per retornar a finals dels 80 a Barcelona on continuaria aprofundint en les constants de la seua obra. Ha col·laborat amb nombrosos escriptors i la seua obra es pot trobar a nombroses col·leccions europees i americanes.

A la seua exposició “Paral·lel Benet Rossell” al MACBA –que va rebre el premi ACCA de la Crítica d’Art 2010– es van donar a conèixer aspectes inèdits de la producció d’aquest artista, una figura cabdal de la historia recent de l’art català.

 

Josep Maria Riera i Aragó (Barcelona, 1954) s’ha dedicat tant a la pintura com a l’escultura. Ha participat en un bon nombre d’exposicions individuals i col·lectives i és, a més, autor d’escultures per a espais públics, com ara el Gran avió d’hèlix roja, a Sant Cugat del Vallès, o el baix relleu sense títol que es pot veure a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Riera i Aragó recrea en la seua obra un món de màquines i artefactes que, en clau d’humor, recorden els que es descriuen en els relats de ciència ficció noucentistes, sovint amb cert patetisme. Així critica l’irracional enlluernament enfront del poder de la màquina com a símbol de progrés.

 

Hélène Crécent (Pau – França – , 1966) es decideix per un tipus d’obra amb simpaties amb el “art *brut” amb picades d’ullet als artistes que admira: des de Saura a Zush-Evru, de Karel Appel a Basquiat, Asger Jorn i els Cobra.

El seu interès pel grafisme i el dibuix és una constant en la seva trajectòria i s’ha ocupat de temes com la identitat humana i el mestissatge de cossos i mentalitats. La ironia està també present en els seus treballs, així com la manipulació dels clixés socials i culturals.

L’any 2000 va començar  a tractar el tema de la identitat humana en la seva sèrie “Oiseaux urbains” en la qual els ocells adquirien un sentit metafòric. Va reprendre aquest tema amb gran força en el 2003 amb dues sèries “Afrobeat” i “Lolita”. En elles va representar les seves obsessions amb el sentit andrògin dels seus personatges i la força expressiva de la dona com a punt central del seu discurs plàstic, en una línia post-feminista desproveïda de matisos reivindicatius o discriminatoris.

La recerca de la bellesa segueix sent una constant també en l’obra de Crécent, una bellesa innata que els seus éssers humanitzats posseeixen per si mateixos i la factura dels quals té la intenció constant d’allunyar-se de l’art “acceptat culturalment”. Aquest aspecte es reforça en el tipus de materials emprats i en la sinceritat del traç automàtic. Les seves investigacions dels últims tres anys sobre les possibilitats expressives dels grafismes i les superfícies li han anat portant a augmentar progressivament els formats, atenent a les necessitats que les obres han anat formulant. Les sèries “Boules de cheveux” (2003-2005) i “Les mains ailées” (2005) li han proporcionat la seguretat compositiva per acceptar nous reptes.

 

Josep Díaz Azorín (Alacant, 1939). Pintor, gravador, dibuixant i escultor. Llicenciat en Belles Arts per l’EScola Superior de Sant Carles de València. Catedràtic d’Institut. Va ser professor a la Universitat d’Alacant i membre fundador i president del Col·lectiu d’Artistes Plàstics del País Valencià.

La seua obra se centra en l’estudi i tractament volumètric de formes humanes i vegetals. Ha realitzat 9 escultures públiques, entre aquestes la mà de la Universitat d’Alacant. Ha realitzat exposicions a Noruega, Finlàndia, Itàlia, Buenos Aires, Sao Paulo, Madrid, Mèxic, Barcelona, Suècia, Miami, El Caire, Nova York, França..fent un total de més de 80 exposicions personals i col·lectives. Ha realitzat innumerables edicions d’obra gràfica i la seua obra figura en museus d’Espanya i de l’estranger. S’han realitzat molts estudis i publicacions sobre la seua destacada obra.

Ricardo Cotanda (1963, l’Eliana) Des de 1986 mostra el seu treball en nombroses exposicions individuals i col·lectives, tant a galeries privades (Tomás March, Joan Prats, Miguel Marcos, , entre d’altres.) com a espais públics a València (Sala Parpalló, La Caixa, La Gallera, IVAM, Universitat de València.. ), a Barcelona (La Caixa, Casa de la Caritat), a Lleida (La Panera, El Roser), A Girona (Espais), a Tarragona (Tinglat 4), a Eivissa (Mac), a Madrid (Cercle de Belles arts, Meac, Arco), a Conca  o a Donostia (Koldo Mitxelena), entre d’altres importants ciutats. A nivell internacional el seu treball s’ha exposat a ciutats com Venècia, Forli, Brussel·les, Basilea, Sion, Reims, París, Lisboa, Copenhaguen, Berlin, New York i Marugame.
Ha rebut, entre altres, el Premi Senyera (València), i el Premi Pablo Gargallo (Saragossa). Les seves obres es troben en diverses col·leccions  com l’Ajuntament i la Diputació de València, el Museu Gargallo de Saragossa, la Diputació de Múrcia, la Col·lecció Banesto, el Centre Espais de Girona, el Centre La Panera de Lleida, el IVAM, la Fundació La Caixa, el Museu Marugame de Japó, etc.

En la mateixa línia que ve explorant al llarg d’aquests últims anys, instal·lat més enllà de la distinció entre pintura i escultura, el valencià Ricardo Cotanda presenta imatges tan senzilles i delicades o poètiques, com poderoses i profundament tibants.