Hélène Crécent (Pau – França – , 1966) es decideix per un tipus d’obra amb simpaties amb el “art *brut” amb picades d’ullet als artistes que admira: des de Saura a Zush-Evru, de Karel Appel a Basquiat, Asger Jorn i els Cobra.

El seu interès pel grafisme i el dibuix és una constant en la seva trajectòria i s’ha ocupat de temes com la identitat humana i el mestissatge de cossos i mentalitats. La ironia està també present en els seus treballs, així com la manipulació dels clixés socials i culturals.

L’any 2000 va començar  a tractar el tema de la identitat humana en la seva sèrie “Oiseaux urbains” en la qual els ocells adquirien un sentit metafòric. Va reprendre aquest tema amb gran força en el 2003 amb dues sèries “Afrobeat” i “Lolita”. En elles va representar les seves obsessions amb el sentit andrògin dels seus personatges i la força expressiva de la dona com a punt central del seu discurs plàstic, en una línia post-feminista desproveïda de matisos reivindicatius o discriminatoris.

La recerca de la bellesa segueix sent una constant també en l’obra de Crécent, una bellesa innata que els seus éssers humanitzats posseeixen per si mateixos i la factura dels quals té la intenció constant d’allunyar-se de l’art “acceptat culturalment”. Aquest aspecte es reforça en el tipus de materials emprats i en la sinceritat del traç automàtic. Les seves investigacions dels últims tres anys sobre les possibilitats expressives dels grafismes i les superfícies li han anat portant a augmentar progressivament els formats, atenent a les necessitats que les obres han anat formulant. Les sèries “Boules de cheveux” (2003-2005) i “Les mains ailées” (2005) li han proporcionat la seguretat compositiva per acceptar nous reptes.

 

Josep Díaz Azorín (Alacant, 1939). Pintor, gravador, dibuixant i escultor. Llicenciat en Belles Arts per l’EScola Superior de Sant Carles de València. Catedràtic d’Institut. Va ser professor a la Universitat d’Alacant i membre fundador i president del Col·lectiu d’Artistes Plàstics del País Valencià.

La seua obra se centra en l’estudi i tractament volumètric de formes humanes i vegetals. Ha realitzat 9 escultures públiques, entre aquestes la mà de la Universitat d’Alacant. Ha realitzat exposicions a Noruega, Finlàndia, Itàlia, Buenos Aires, Sao Paulo, Madrid, Mèxic, Barcelona, Suècia, Miami, El Caire, Nova York, França..fent un total de més de 80 exposicions personals i col·lectives. Ha realitzat innumerables edicions d’obra gràfica i la seua obra figura en museus d’Espanya i de l’estranger. S’han realitzat molts estudis i publicacions sobre la seua destacada obra.

Ricardo Cotanda (1963, l’Eliana) Des de 1986 mostra el seu treball en nombroses exposicions individuals i col·lectives, tant a galeries privades (Tomás March, Joan Prats, Miguel Marcos, , entre d’altres.) com a espais públics a València (Sala Parpalló, La Caixa, La Gallera, IVAM, Universitat de València.. ), a Barcelona (La Caixa, Casa de la Caritat), a Lleida (La Panera, El Roser), A Girona (Espais), a Tarragona (Tinglat 4), a Eivissa (Mac), a Madrid (Cercle de Belles arts, Meac, Arco), a Conca  o a Donostia (Koldo Mitxelena), entre d’altres importants ciutats. A nivell internacional el seu treball s’ha exposat a ciutats com Venècia, Forli, Brussel·les, Basilea, Sion, Reims, París, Lisboa, Copenhaguen, Berlin, New York i Marugame.
Ha rebut, entre altres, el Premi Senyera (València), i el Premi Pablo Gargallo (Saragossa). Les seves obres es troben en diverses col·leccions  com l’Ajuntament i la Diputació de València, el Museu Gargallo de Saragossa, la Diputació de Múrcia, la Col·lecció Banesto, el Centre Espais de Girona, el Centre La Panera de Lleida, el IVAM, la Fundació La Caixa, el Museu Marugame de Japó, etc.

En la mateixa línia que ve explorant al llarg d’aquests últims anys, instal·lat més enllà de la distinció entre pintura i escultura, el valencià Ricardo Cotanda presenta imatges tan senzilles i delicades o poètiques, com poderoses i profundament tibants.

  

Adrià Pina (L’Alcúdia, 1959) va ingressar amb decisió prompta en el món de la pintura, aconseguint nombrosos premis, tant en exposicions individuals com col·lectives. Després de més de tres dècades, la seua obra posseïx una vastitud considerable. L’etapa que va de 1975 fins al període evolutiu de les sèries, cobreix un cicle pròxim al realisme crític. A principis dels 80, mamprèn el projecte de les SÈRIES, que van suposar una ruptura amb el seu treball i circumstàncies anteriors. En esta època, “The Chase Manhattan Bank” va adquirir deu obres per a la seua col·lecció “Contemporany Spanish Art”. “Reclam”, “Mans”, “Eines i Capses” i les sèries sobre ciutats europees fins arribar darrerament a “Marilyn 000” són només algunes de les seues sèries.

Vicent Josep Llobell Bisbal, conegut com Sento (València, 8 de desembre de 1953), és un historietista i il·lustrador valencià. 

Llicenciat en Belles Arts ( 1978), va ser professor d’Anatomia a la Facultat de Belles Arts de València. Però va canviar les aules pel còmic, publicant en revistes com Cairo, El Víbora, Bésame Mucho, Madriz o TBO . Els seus còmics i il·lustracions també s’han publicat en mitjans com el Pequeño País, El Temps, El Independiente, El Jueves o Efe Eme.

Inquiet per natura, no ha obviat la il·lustració publicitària i fins i tot el disseny innovador de falles, fent tàndem amb Manolo Martín per a la realització de les falles de Plaça del País Valencià (actualment Ajuntament) de València dels anys 1986 i 1987^[1] i de Na Jordana en 2006 i 2011. Ells dos també el foren responsables del disseny de la ludo-estàtua gegant del Parc Gulliver que reposa al Jardí del Túria de València. Sento es va internar en l’animació amb La leyenda de la Meloseta.

 

Francesc Guitar. Pintor, gravador, escultor i fotògraf, Francesc Guitart s’ha dedicat aquests darrers anys amb preferència a la fotografia tot intentant mostrar-hi sempre els seus aspectes més pictòrics.

Des dels anys 70, ha presentat un total de 56 exposicions individuals a galeries d’Espanya, Alemanya, Bèlgica, Holanda, EUA, Japó i Luxemburg. Sotheby’s ha subhastat 2 fotografies a la secció «Images of Women» el maig de 2005 i obres seves formen part de col•leccions particulars i de museus com Cabinet des Estampes de la Bibliothèque nationale de France (fons artístic), Brooklyn Museum de Nova York, Carnegie Museum of Art de Pittsburg, Städel Museum de Frankfurt, Museu Nacional d’Art de Catalunya (secció gràfica) i la Col·lecció Testimoni de la Fundació «La Caixa».