Acrílic sobre taula. 180 x 180 cm

Carolina Maestro (València, 1976) va cursar els seus estudis a la Facultat de Belles Arts de Sant Carles, a la Universitat Politècnica de València.

Es va doctorar, a més, per aquesta mateixa universitat, amb una tesi centrada Sean Scully i la dimensió humanística de la pintura abstracta.

Malgrat la seua joventut, ja compta amb més quaranta exposicions col·lectives, unes quantes d’individuals –entre les que destaquen “Geometrajes”, “Cinemétricos”, “Four Rooms II”, “Composiciones”, “Peinture” o la més recent, al Palau de la Música, “La pintura dentro de la pintura”–, a més d’un grapat de beques i participacions en congressos.

La seua és una obra submergida en el món de l’abstracció, amb un predomini de les línies rectes, que no vol dir que siguen necessàriament exactes. També juga amb la geometria i la diversitat de textures i els colors màgics amb capacitat per evocar.

Entre els guardons que ha obtingut, destaca el premi XXI Biennal de Pintura Vila de Paterna 2006. També va quedar finalista del XXX Certamen Nacional de Pintura Vila de Pego.

Donatiu: 20.000 euros

Tècnica mixta sobre fusta. 200 x 200 cm

Carmen Grau (València, 1950) és una artista de carrera dilatada. Sense la seua existència, quedaria coixa la història de l’art valencià. Forma part d’una generació d’artistes que reflecteixen en l’autenticitat cromàtica la seua vinculació amb la terra d’on procedeixen.

Es va iniciar artísticament en l’estudi del seu pare, el dibuixant i il·lustrador José Grau. Treballadora incansable és capaç de plantejar diverses poètiques tant en l’àmbit pictòric com en els seus objectes-caixa i escultures, sense oblidar la constant referència al dibuix.

Coneix i domina els materials fins a límits gairebé desconeguts, sempre sap com emprar-los. És minuciosa en el tractament, una característica que es repeteix al llarg dels anys. Són els petits elements els que finalment conformen l’obra. Carmen Grau narra històries, rememora temps passats, potser paral·lels a la seua pròpia història o ironitza en plantejar situacions o realitzar al·legories.

Formes diverses, materials amb textures, amb imbricacions de teles, de teixits, aspres i superposats, conceptuals i minimalistes de vegades. Matèria, matèria, matèria.

La seua obra és el resultat de la investigació constant i d’una facultat inherent a la seua persona: la capacitat de crear, de fer d’art i de brindar-lo a l’espectador. Grau descriu, plasma i reflecteix des de la inquietud permanent tot un panorama palpitant que trasllueix l’ordit d’un univers pròxim a l’espectador a partir d’objectes i procediments que troben el seu sentit en la simplicitat quotidiana.

Donatiu: 34.000 euros

Tècnica mixta sobre fusta. 122 x 122 cm

Mariano Maestro (Madrid, 1946) destaca pel seu ús de la fusta, dels pigments i del collage. Nascut a Madrid, però fincat a València des de la dècada dels seixanta, treballa com a professor titular de Dibuix a la Facultat de Belles Arts on es va doctorar.

És un artista polifacètic. La seua pintura és un diàleg continu amb els materials, amb la geometria que va desenvolupar en una etapa en què la barreja de fustes i qualitats constituïa un món lúdic en el qual arrecerar-se.

En els inicis, predominen els retrats i autoretrats figuratius, on sovint apareix la seua dona, la també artista Carmen Grau. Més endavant també en faria de la seua filla Carolina. En els setanta, però, es va centrar en el constructivisme per a establir conceptes com el color, el volum, la simetria i la composició espacial. Les seues obres es converteixen ocasionalment en utòpics senyals o relleus que semblen engranatges d’una màquina estranya.

Quan la seua evolució es va assentar, no va dubtar en retornar als inicis per a explorar nous camins, diversificar les seues maneres de fer i alterar allò percebut amb anterioritat. Va començar a buscar la llum i el color en les composicions, que esdevingueren abecedaris seqüencials. Ja no és tot lineal i constructivista, ara és corb i suau i conforme s’endinsa en els anys 80, signes, lletres i números defineixen la focalitat.

En aquesta dècada, Maestro es va dedicar a revisar tendències i gèneres i es va implicar en la representació figurativa. És l’època del bodegó i de la plasmació d’ambients, que a poc a poc el porten a convertir-se en paisatgista de la ciutat, mitjançant fragments compostos sobre fusta mitjançant l’acoblament. Cap a finals dels 90 evolucionaria una vegada més cap als OPNIS (objectes personals no identificats sempre).

Així, la recerca de nous horitzons artístics des de l’interès i la reinterpretació de les seues obres resulta en una plàstica variada i expressiva, tot i que sempre ha mantingut una constant: el treball amb fusta. Mai ha emprat el llenç.

Donatiu: 14.500 euros

Acrílic i metall sobre llenç i traçador. Díptic: 2 – 200×100 cm

Antoni Miró (Alcoi, 1944) va rebre el 1960 el primer premi de pintura de l’Ajuntament d’Alcoi. Des del 1965, són nombroses les exposicions que ha realitzat dins i fora del nostre país, així com els premis i mencions que se li han concedit. Miró és un artista que sempre ha mostrat atenció per la promoció i foment de la nostra cultura. La seua obra, situada dins del realisme social, s’inicia en l’expressionisme figuratiu com una denúncia del sofriment humà. A finals dels seixanta, el seu interès per la temàtica social el condueix al neofiguratisme amb un missatge de crítica i denúncia, que als setanta s’identifica plenament amb el moviment “Crònica de la realitat”. La seua és una pintura de conscienciació, una ferramenta de comunicació estètica i ideològica alhora.

Donatiu: 30.000 euros

 Òxid de ferro i òxid de bronze sobre llenç. 130 x 100 cm.

Manuel Boix (Alcúdia, 1942) ha sigut un dels introductors del nou realisme a la península allà pels seixanta. En la dècada següent, les sèries Falconeria i Trama i ordit, aprofundiren en el mateix fet de pintar, amb obres de gran bellesa formal, com “L’arc de triomf” o “El martiri de sant Sebastià”. Des que el 1980 se li concedira el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i especialment després d’una llarga estada a Nova York, la seua tasca s’ha significat en els més diversos camps de la creació: pintura, obra gràfica, cartells i fins i tot, en els darrers temps, l’escultura. “Els Borja”, “El Laberint” o “Els equilibristes” combinen tots els anteriors recursos amb la intenció de la plena ocupació de l’espai escenogràfic.

OBRA RESERVADA

 Acrílic s/ tela s/ taula. 50 x 60 cm

1930, València. Format a l’Escola de Belles arts de València, des de l’inici de la seva trajectòria professional va ser un pintor inquiet i preocupat tant per la necessitat de renovar l’art espanyol com per la funció de l’art i l’artista en la societat. Va formar part de col·lectius molt significatius en el panorama espanyol de postguerra: Els Set (1949), Parpalló (1956) i Profund (1960). En la dècada dels seixanta, després d’una breu crisi pictòrica i una relació profunda amb els moviments d’oposició al règim franquista, va començar a plantejar dos temes: el “individu sol”, resolt inicialment com un “collage” en relleu, i la “multitud”, tractat amb tintes planes i estructures plàstiques d’aspecte cinematogràfic. Tot acò es concretarà en un singular realisme polític de forta denúncia social, confeccionat a partir de la manipulació d’imatges proporcionades pels mitjans de comunicació de masses. En els anys vuitanta va iniciar un nou període en el qual es va interessar pel paisatge urbà, reduint-ho a una gamma cromàtica de grisos, blaus i ocres que constitueixen el que s’ha anomenat “espais de la solitud”.

Ha estat guardonat amb la Menció d’Honor (XXXIII Biennale de Venècia, 1966), la Medalla d’Or (VI Biennale Internazionale de San Marino, 1967), el Premi Marzotto Internazionale (1968), el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1984), el Premi de les Arts Plàstiques de la Generalitat Valenciana (2002) i la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles arts, Ministeri de Cultura (2005)

Donatiu:

OBRA RESERVADA

Tècnica mixta sobre llenç. 80 x 80 cm.

Donatiu: 13.000 euros