LLUÍS LLACH (V)

Hui vaig a fer un escrit polític, breu, contundent, precís. Ho avise d’entrada per a que qui no vullga continuar llegint pitge ara mateix la creueta de la finestra i se n’oblidi, perquè hui jo he de dir el que vull dir, perquè n’estic fart, molt fart. El grau de degradació democràtica al que hem arribat en aquest país ha superat tots els límits tolerables i s’ha enfonsat fins profunditats insondable. Ja era prou greu mantenir el sistema pseudodemocràtic que es va dissenyar per minimitzar amenaces als sectors socials que exerceixen el poder, un sistema al qual el meu vot val la meitat que el d’un habitant de Salamanca, Huelva o Logronyo, la tercera part que el d’un d’Àlava, Conca o Sòria i la quarta part que el d’un de Terol o Ceuta, quan no, directament, és anul·lat - gran sufragi universal, com podeu comprovar -. Però ara ho hem fet menut, perquè això, i altres coses, ha permet la instal·lació als engranatges del poder d’una munió d’individus pitjor que una plaga bíblica, perquè al seu pas només resta destrucció, desolació, espoliació i balafiament, no només d’allò que ara tenim, sinó també de tots els nostres recursos futurs, una penyora que serà molt difícil, per no dir impossible, de recuperar. I a primera línea d’aquesta plaga, hi és el president Camps.

Camps té una dèria obsessiva: vol acabar amb Acció Cultural del País Valencià. Continua el camí que ja va començar Zaplana (gran expresident que supose tots sabeu a què és dedica ara i d’on cobra), però arremetent amb més força encara, utilitzant el pes de lleis que ell mateix ha creat amb les seues majories representatives i de l’escanyament econòmic via desproporcionades sancions, perquè ara té al davant el Centre de Cultura Contemporània Octubre i això, per a ell, és com una pedra als ronyons (hèrnies discals a banda i oportunes convalescències per fer-lo menys visible quan convinga), al mateix cor de la ciutat que te sotmesa amb l’ajuda de la seua lloctinent Barberá, un centre cultural que és l’espurna que encén la flama i ens recorda contínuament qui som nosaltres i qui són ells, i això no ho poden suportar per més temps, perquè per poca vergonya que encara els quede, no els agrada que els acoloren la cara dia sí i dia també.

Eixim al carrer i protestem, cridem i es manifestem contra la censura, exigim llibertat d’expressió, rebutgem les centrals nuclears, reclamem una escola pública, digna i en valencià, s’oposem a les retallades socials, reivindiquem el dret a decidir per nosaltres mateix... Som al primer any de la segona dècada dels segle XXI, però no ho sembla. Tot açò podria haver-ho contat fa 30 anys, encaixaria perfectament en l’ambient polític i social d’aleshores. Conclusió: anem cap enrere. D’ací poc, la nostra pesudodemocràcia participativa, virada ja en un model estanc i esbiaixat de democràcia representativa cada volta més allunyada de la sobirania popular, farà el tomb definitiu cap a la recuperació dels terços, però en lloc de familiar, eclesiàstic i militar, ara seran el terç de la gavina, el del capoll i el de la flor de lis borbònica, en deute permanent al sector empresarial i financer que els dona suport i els cobra els favors. Però no defallirem. Si em diguérem que la probabilitat de canviar el món i de fer-lo millor és remotíssima, menys d’una entre mil milions, no per això deixaria d’intentar-ho. Ho canten ara mateix Obrint Pas: Seguirem! Encara amb el mateix coratge, seguirem! Encara amb la mateixa il·lusió, seguirem! Encara amb la mateixa empenta, seguirem! Encara amb la mateixa passió, fidels a aquell somriure que mai no oblidarem, camí de la victòria, seguim, seguirem!

Varem ser milers, molts milers. Alguns mitjans de comunicació ho han silenciat i amagat, altres ho han manipulat i tergiversat, segons a quin terç serveixen. Va venir Lluís Llach, trencant breument el seu silenci des del comiat del 2007 i del qual, malgrat donar-me el títol per a aquesta agra nota, quasi no he palat, i també Feliu Ventura i Borja Penalba, com a Benimaclet just set dies abans, i Carles Santos i molta més gent. I de nou, hem tingut una prova més de que la música, la música de veritat, la que ix del cor com a necessitat d’expressar-se, de comunicar i de compartir, és alguna cosa més que música. Les cançons no van estar escollides al atzar, ni les de Lluís ni les de Feliu: són ben conegudes, però escolteu-les altra volta amb atenció i lligades al context de la seua interpretació davant l’antiga Porta dels Serrans i dalt el camió que feia el servei d’entaulat d’emergència, donada la prohibició d’instal·lació per part de la batllessa del Cap i Casal. Si no l’heu vist amb els vostres ulls, encara sou a temps, tant en format videogràfic, musicogràfic, gràfic o escrit, al moment o a posteriori, perquè sembla que en aquest malaurat país encara queda gent capaç d’informar honestament, sense doblegar-se a interessos econòmics i de terços parlamentaris. No deixeu de passar-vos per ACPV i per Sí a TV3, que ens fan molta falta!

Ernest Estornell

17 d’abril de 2011