UN PAÍS DESCONNECTAT

'Un país desconnectat', article de Víctor Maceda extret del número 1393 del setmanari 'El Temps'

Després de 26 anys d’emissions, el senyal de TV3 no arriba enlloc del País Valencià. Ja en feia més de tres que no se sintonitzava a les comarques més meridionals, però aquesta desconnexió global ha evidenciat la intensitat amb què el govern valencià perseguia aquest objectiu. ACPV ha hagut de claudicar arran de l’allau de multes que li han imposat.

És ben sabut que la frase més compungida i clara de Carlos Arias Navarro, “Franco ha muerto”, no va ser rebuda amb joia a totes les llars valencianes. N’hi va haver que els va fer llàstima, una llàstima enorme. Molts ho recorden, de fet, com la notícia més trista emesa mai per televisió. Els 36 anys de dictadura patits pel País Valencià entre el 1939 i el 1975 no els havien resultat precisament incòmodes.
El 2011, 36 anys després d’aquells 36 anys de totalitarisme, sota la democràcia i amb la llibertat d’expressió reconeguda com un dret fonamental, el senyal de Televisió de Catalunya ha deixat d’arribar a les comarques valencianes. Una fita penosa per molts ciutadans que dijous de la setmana passada, a les 21.45 h, perdien TV3 i els altres tres canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que encara podien sintonitzar-se a bona part del territori. Una notícia luctuosa per a alguns, sens dubte, però que a segons quines llars ha estat celebrada amb cava.
A la de Francisco Camps, per exemple. Feia justament quatre anys i un mes que el president de la Generalitat Valenciana anhelava que aquest trofeu penjara al menjador de sa casa. Fou ell, i així passarà a la història, qui va engegar una cerca i captura que ha posat fi a 25 anys d’emissió de TV3 al País Valencià.
Poc abans de les eleccions autonòmiques del 2007, quan el cap del Consell patia de valent per la reelecció –no per la seua relació amb una trama corrupta, com passa ara, sinó perquè les enquestes no eren gaire explícites–, va decidir de treure’s del barret de copa un conill recurrent, que ja havien fet aparèixer Joan Lerma i Eduardo Zaplana durant el seu pas per la Generalitat. L’amenaça de tallar les emissions de TV3 al País Valencià era la sorpresa d’un president que en aquest cas mirava de xuclar fins l’últim vot regionalista –llegiu anticatalanista– que encara retenia Unió Valenciana i aquells que podien anar a raure a la seua filla diabòlica, Coalició Valenciana, directament xenòfoba i que acabava de nàixer enmig d’una campanya propagandística sufragada, a colp de talonari, per veterans empresaris ultraconservadors.
A diferència dels episodis anteriors, el conillet de Camps no ha tornat al barret com si res. Tot al contrari, aquest l’ha dotat d’urpes de depredador i de cames d’estruç, i aquest monstre ferotge ha recorregut durant aquest temps la geografia valenciana amb una sola fita: negar als ciutadans la possibilitat de veure TV3, el 33, 3/24 i 3XL. A les acaballes del 2007 va ser precintat el repetidor de la Carrasqueta (Xixona), que reenviava el senyal d’aquests quatre canals a l’Alacantí i el Baix Vinalopó. Ara han estat les pantalles de tot el país, que s’han quedat en negre.

Sense esperar la justícia. El procediment seguit pel govern valencià ha estat expeditiu, contundent. Per bé que l’únic jutjat que fins ara ha permès la desconnexió dels canals de la CCMA ha estat aquell que va validar l’accés de la Generalitat Valenciana a la Carrasqueta –decisió contra la qual ACPV va presentar un recurs al Tribunal Suprem, que encara no s’hi ha pronunciat–, la petició de més informació per part de la resta de tribunals no ha evitat que el Consell imposara multes molt severes a l’entitat propietària dels equips tècnics necessaris per a reemetre el senyal televisiu. Uns aparells que van instal·lar-se els anys 80 en terrenys propietat d’ACPV i gràcies a la subscripció popular de milers de bons.
Acció Cultural ja ha abonat una multa de 126.943,90 euros –sufragada mitjançant el suport ciutadà i amb una litografia d’Antoni Tàpies com a reclam–, però en té de pendents unes altres per un import global que voregen els 700.000 i que ha de pagar abans del 20 de març. Si no, cada mes que passe caldrà sumar-hi 120.000 euros més.
Aquesta quota extraordinària ha estat possible per l’aprovació a les Corts de la llei àudio-visual valenciana, que el 27 de desembre va ser reformada gràcies a la majoria absoluta que hi té el PP. L’enduriment de les sancions és notable i té per destinatari, d’una manera evident, ACPV. Ultra les sancions econòmiques, també és obvi que la introducció de determinats paràgrafs vol desmuntar aspectes de la defensa bastits per l’entitat cívica.

Incomunicació. Quan La Sexta va iniciar les seues emissions al País Valencià, va ocupar les freqüències per què aleshores transitaven els senyals de la CCMA. Jaume Roures, accionista majoritari del canal a través de Mediapro, va obtenir aquest privilegi del govern espanyol, que li permetia de fer-se present amb immediatesa als televisors dels valencians. Qui era ministre d’Indústria, José Montilla, no hi va posar entrebancs, i qui el va substituir al càrrec, Joan Clos –també català–, encara menys. L’espai radioelèctric és propietat estatal, però en cap cas no van voler legitimar unes emissions que feia anys que existien i que, en temps de Zaplana i Jordi Pujol, van arribar a l’expressió màxima. Fou amb Zaplana, de fet, que va esdevenir-se la gran expansió de TV3 a les comarques valencianes: si en un principi va voler clausurar la xarxa de repetidors –el primer per què va començar, el del Mondúber, va generar un rebuig ciutadà notable–, de seguida va seure a parlar amb Pujol i va arribar a una entesa amable. Era quan José María Aznar practicava el català a casa.
L’actitud del gabinet de Camps ha estat molt diferent. Amb l’excusa de mantenir les emissions de TV3 –però no les dels altres tres canals– ha mirat d’arrencar dos múltiplexs de televisió digital terrestre nous –per cadascn hi viatgen cinc canals– a l’executiu estatal, que de moment no ho ha permès. Per un, Camps pretenia admetre TV3 i que també hi arribaren els canals balear, aragonès, manxec i murcià; i per l’altre, la seua intenció era de fer concessions als pocs amics que van quedar-se sense al repartiment decretat abans de les eleccions del 2007: grups com ara Libertad Digital, El Mundo i la COPE en van resultar molt agraciades, a més del grup Vocento, editor de Las Provincias.
Era allò de la reciprocitat, un mot que van posar de moda el vice-president primer valencià, Vicente Rambla, i l’ex-conseller de cultura català, Joan Manuel Tresserras, que van buscar un acord que possibilitara la recepció normalitzada de Canal 9 a Catalunya i de TV3 al País Valencià. La Generalitat del nord, en un signe de distensió, va estendre-hi el senyal de Canal 9; mentrestant, però, la Generalitat del sud no afluixava gens ni mica la pressió sobre ACPV. Finalment, en vista de la poca receptivitat del govern valencià i l’immobilisme de l’espanyol, el senyal de la televisió de Camps va deixar de reemetre’s enllà de Tarragona. Les comarques de l’Ebre hi han tingut accés tot aquest temps gràcies, precisament, als repetidors instal·lats al nord del País Valencià per ACPV.

La situació legal. Arran del risc de constrenyiment immediat decretat per la Generalitat Valenciana, ACPV ha hagut de claudicar i de tancar, motu proprio, tots els repetidors que encara quedaven vius. Els principals, el de la serra Perenxisa –que feia rebotar el senyal a València i l’àrea metropolitana–, el del Bartolo –que afecta les dues Planes– i el del Mondúber, amb incidència directa a les dues Riberes, a la Safor i a la Marina Alta.
La defensa d’ACPV s’ha fonamentat en la incapacitat legal de la Generalitat Valenciana d’actuar en el marc radioelèctric propi, que depèn de l’estat. Fet i fet, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero tracta d’impugnar la llei àudio-visual valenciana al Tribunal Constitucional per una possible invasió de competències de l’administració presidida per Francisco Camps. L’alt tribunal, però, encara tampoc no ha dictat sentència.
Durant aquests quatre anys de litigis, el govern valencià ha vist com els jutges li denegaven reiteradament l’accés als repetidors. Entre tres i quatre resolucions en contra han dictat els diversos tribunals que porten aquest cas –cada repetidor correspon a un jutjat diferent–, que hi observaven una possible vulneració de drets irreparable. Igualment, és com a mínim discutible l’aplicació, amb efectes retroactius, de segons quines multes dictades per la Generalitat Valenciana. La Constitució espanyola és ben concreta en aquest punt.

ILP i Europa. Un dels pocs camins que queden expedits per a poder somniar una represa de les emissions dels canals de la CCMA al País Valencià és la iniciativa legislativa popular (ILP) “Televisió sense Fronteres”, que va superar de llarg les 500.000 signatures que calien perquè es discutira al Congrés espanyol. En total, van ser més de 651.000 els suports que va rebre, prop de 300.000 dels quals de ciutadans valencians.
Tot i que en un primer moment el govern espanyol va desestimar-ne la tramitació per una qüestió econòmica –l’aplicació de la llei implicaria una despesa de 800 milions d’euros, segons que va detallar l’ex-vice-presidenta María Teresa Fernández de la Vega–, el ben cert és que els informes de la Generalitat de Catalunya han xifrat aquesta càrrega en molts menys milions: en concret, 3,7.
La ILP aspira a estendre les televisions amb llengües diferents de l’espanyola a aquells territoris on es parlen. El relleu de De la Vega al capdavant del ministeri de la Presidència –l’àrea que havia assumit aquest assumpte– fa pensar als impulsors de la norma que potser ara tindrà recorregut.
Les institucions europees, que han de vetllar per l’intercanvi d’informació lliure entre aquelles regions que comparteixen llengua, poden ser l’altra via per què TV3 torne a veure’s al País Valencià. ACPV, de fet, pensa recórrer als tribunals comunitaris si el Suprem tampoc no li dóna la raó en el cas del tancament del repetidor de la Carrasqueta.
L’apagada ha produït un terratrèmol considerable a l’espai comunicatiu català: aquest tema va ser el més comentat al Twitter espanyol divendres passat; webs com ara VilaWeb, la d’Òmnium Cultural, la de l’Obra Cultural Balear o EL TEMPS van mantenir-se en negre i sense actualitzar, com també la d’escriptors, grups de música i més associacions... I la de la Generalitat Valenciana, que hom va aconseguir de blocar durant una bona estona. L’assassí també portava dol.

Víctor Maceda