Editorial de Vicent Partal a Vilaweb
«N’haurà de prendre nota el govern valencià, a la reacció del qual es va apel·lar en uns quants moments, per a exigir-li més fermesa»
La nit de Sant Jordi del 2016 és cridada a passar a la història del País Valencià i del conjunt dels Països Catalans. Deu mil persones vam omplir fins al capdamunt la plaça de bous del cap i casal i més de cinquanta grups i cantants van fer sobre l’escenari un homenatge contundent, plural, emotiu, exquisit a tota la gent que aquestes dues darreres dècades ha resistit els successius governs del PP, a la gent que va sembrar la victòria que ara fa un any va portar forces progressistes i democràtiques al poder.
La revolta valenciana és un fet. I va anar de bracet del nacionalisme cívic de moviments com ara Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, les dotzenes de ‘salvems’ que van defensar cada barri, cada paratge, cada lluita… I, evidentment, amb els moviments polítics, començant per Compromís però també comptant amb Esquerra Unida, Esquerra Republicana i tots els qui es reivindiquen expressions d’aquest país plural que ha de comptar amb el PSOE de Ximo Puig per a traure els lladres botiflers fora de les institucions.
Entre tota aquesta munió de persones que van treballar pel canvi, van tenir-hi un paper essencial les veus que dissabte van pujar dalt l’escenari. La banda sonora de la revolta valenciana és tan rica que no es pot reduir a menys dels cinquanta grups i cantants que van fer seua la plaça, i el cartell encara va fer curt.
La nit (ací trobareu uns vídeos que ensenyen una mica allò que s’hi visqué amb tanta intensitat) va ser èpica i emocionant. No hi havia a València una nit com aquella des de feia dues dècades i allò que s’hi va veure és que el desvetllament de la consciència nacionalista al País Valencià és qualsevol cosa excepte negligible. N’haurà de prendre nota el govern valencià, a la reacció del qual es va apel·lar en uns quants moments, per a exigir-li més fermesa.
I n’hauran de prendre nota també els moviments socials i els partits de la resta de la nació. El moviment per la independència del Principat ha evitat el debat sobre on comença i on acaba la nació, emparant-se en la diferència de la intensitat de la represa. Ningú no discuteix que això és així i que la distància entre el que passa a Catalunya i el que passa a la resta és enorme. Però, dit això, que ningú no dubte ja que els nacionalistes valencians hem tornat i que estem disposats a tot. Pel nosaltres privatiu, però també pel nosaltres que ens abraça a tots i que ens convoca a tots. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
