Veta és pop-rock.

Apunts d’Àlex Martínez Orts

Quan ACPV ens va contactar per a oferir-nos la proposta boja del Mural Sonor, la reacció inevitable va ser d’entusiasme. Sempre ens han agradat les propostes boges. Una antologia completa de la nostra música, per estils. Nosaltres havíem d’encarregar-nos del disc dedicat al pop-rock, el gènere que hem conreat (al principi quasi a soles, ara més que ben acompanyats) des que Tardor va nàixer. És difícil fer un encàrrec que supose una major satisfacció i que alhora represente un repte més gran. Sense dubtar-ho, vam dir que sí. Tindre l’oportunitat de retre un homenatge als grups que han marcat la nostra història personal i musical era una proposta que no es podia rebutjar. Un orgull, donar veu a moltes de les bandes i artistes que haurien de romandre en la nostra memòria col·lectiva.

Tot i que es parle d’antologia, aquest disc no deixa de ser un recull. Per raons evidents, era impossible encabir en un sol treball tot l’espectre discogràfic del gènere que s’ha fet en la nostra llengua. Vull precisar que la tria de cançons va ser una qüestió personal. He consultat diferents fonts bibliogràfiques per a dotar-ne de la major riquesa i representativitat la selecció. Malgrat això, soc conscient que tota tria implica quasi sempre algun oblit o injustícia. Em faig responsable de les presències i absències i lamente que alguna persona puga sentir-se decebuda.

Els grups a qui retem homenatge són projectes que ja no estan en actiu. Alguns, des de fa molt de temps; uns altres s’han dissolt recentment. La nostra idea era clara: els protagonistes havien de ser-ne els pioners, aquells que van posar la primera pedra en el difícil camí de la normalització a través de les cançons. Aquells que ens van inspirar a molts altres a fer la música que ens agradava i a cantar-la en valencià. Sense prejudicis i sense pors. En el seu cas, també sense massa ajuda. Però regalant-nos un futur (possiblement sense saber-ho) a les generacions que veníem després.

La tria dels i les intèrprets ha estat també personal, amb el convenciment col·lectiu que havia d’haver-hi igualtat en el nombre de col·laboracions. Consideràvem que era totalment necessari visibilitzar l’enorme quantitat de veus de dones que lideren els seus projectes musicals. No obstant això, ens ha resultat impossible aproximar-nos a la paritat pel que fa a l’autoria. També he de confessar que la tria de les cançons ha estat condicionada als seus intèrprets, ja que he intentat assignar a totes elles i ells peces que pogueren gaudir cantant. Per últim, cal afegir que en el cas de les col·laboracions (la totalitat d’aquestes tenen projecte en actiu) hi ha una llarga llista de persones que per qualitat i talent podrien ser al disc i no hi són.

Algunes de les cançons del disc s’assemblen bastant a les originals; algunes altres han canviat molt. Volia adaptar al màxim les cançons als seus intèrprets i, al mateix temps, acostar-les a l’estil propi de Tardor. Esperem haver-ho fet amb encert. Com deia abans, ha estat un repte majúscul, però estem molt orgullosos del resultat. Ara confiem que gaudireu d’aquestes cançons tant com nosaltres les vam gaudir com a públic i les hem gaudides com a músics, visitant-les i fent-les nostres. Si ja en coneixíeu els autors, estic segur que us emocionareu amb aquesta nova vida de les seues creacions. Si no sabíeu de la seua existència, busqueu-los, escolteu-los, disfruteu-los i recordeu-los.