VILA-REAL
Uns joves (Vila-real). Mural del País Valencià, vol. II, pàgina 384. Gravació a càrrec de Joan Raga (joanraga1@gmail.com). PRODUCCIONS SCURA, S.L. Pol. Ind. Alaplana, Carrer A, nau 4 12540 Vila-real
Socarrats – Associació Cultural
Socarrats fa seus, com a objectius principals, la reivindicació de l’ús social, cultural i institucional del valencià, com també la defensa del patrimoni. Concebem un País Valencià des de la normalitat lingüística i des de l’interès per prestigiar la cultura i lahistòria.
Treballem des de 1994 els aspectes de la cultura que ens fan créixer com a poble, com a país. La llengua és la senya d’identitat dels valencians; el català parlat al País Valencià continua el camí esforçat cap a la normalització i el prestigi que li avala la història. Des de Vila-real, i amb vocació d’obrir les portes a totes les comarques valencianes, llancem activitats que ajuden a enriquir el coneixement i l’apropament al patrimoni cultural, artístic, social. Tota persona que busca donar sentit al seu oci i desitja participar o senzillament gaudir dels actes que organitzem, té les portes obertes a la nostra associació.
Som Socarrats en memòria de les 253 persones que varen perdre la vida el 12 de gener de 1706 defensant la nostra vila de les tropes borbòniques.
El premi Socarrat Major s’atorga, cada any, a una persona, grup o institució que s’ha caracteritzat per la defensa i la difusió de la llengua i la cultura del país.
El primer Socarrat Major va ser el lingüista Vicent Pitarch Almela. La resta de guardonats són Ràdio Vila-real; Joan Simon i Rafael Súria, signants de les Normes de Castelló; Enric Valor; Federació Escola Valenciana; la Universitat Jaume I; el Grup de Danses El Raval; Isabel-Clara Simó; el dolçainer Pasqualet de Vila-real; Raimon; Xarxa Teatre; el Centre Excursionista de Castelló; Al Tall; el dibuixant Enric Arenós; l’Institut d’Estudis Catalans; el pilotari Josep Mezquita; Maria del Mar Bonet; la Societat Coral El Micalet; els activistes culturals Toni Royo i Manolo Carceller; Jaume Cabré; Obrint Pas; Joan Francesc Mira; Vicent Pascual Granell; Vicent Usó i Mezquita; Pilarín Bayés; El Tempir; Xavi Castillo; l’Aplec dels Ports; Avel·lí Flors; Pep Gimeno, Botifarra, i Rosanna Cantavella.
Entre les activitats que organitzem destaquen l’acte d’homenatge en forma de processó cívica en record dels morts del 12 de gener de 1706 i el club de lectura coordinat per l’escriptor Vicent Usó, a més de conferències, taules redones, excursions, etc.
Monument als maulets (1998), escultura de bronze i ferro, de 300 x 370, de l’artista
valencià Manuel Boix. El monument va ser inaugurat el 18 de febrer de 2001 en el
seu emplaçament, a la plaça de les Llibertats Valencianes, de Vila-real.
Vinyetes d’Enric Arenós publicades l’any 1993 a Mediterráneo i Saó poc després de la mort del poeta.
Enric Arenós Cortés, més conegut com a Quique (Vila-real, 1941), és un humorista gràfic, il·lustrador i mestre d’educació primària valencià. Soci de Socarrats, i Premi Socarrat Major l’any 2007. Medalla d’Or de la ciutat 2023. La majoria de les seues obres estan dipositades a l’Arxiu Municipal de Vila-real. Entre aquestes, els originals de 60 anys dibuixant humor, dibuixos originals de la campanya El nom és Vila-real, així com més de 500 dibuixos originals en quatre capítols del llibre Una altra història de Vila-real amb humor, l’última obra que Quique ha publicat amb motiu del 750é aniversari de la Fundació de la ciutat.
Estellés i Vila-real
Estellés, taumaturg
Taumaturg: faedor de miracles.
Durant els anys setanta i vuitanta, el tàndem Estellés-Montllor va recórrer la geografia valenciana fent actes allà on se’ls va demanar. Així va ser quan, a principis dels anys 70, varen visitar Vila-real. Sembla que el concert va ser molt emotiu i va comptar amb la participació principalment de joves. Estellés ho recorda en el poema del Mural, “Uns joves”, que ha donat peu a l’expressió local “Quina nit, Ovidi, quina nit a Vila-real!”
Parlem amb Maribel Castillo, que va ser presidenta de l’Associació Cultural Socarrats del 2006 al 2014.
– Què em dius? Que tu hi eres present, en aquell concert? En el concert d’Ovidi que va motivar el poema d’Estellés?
– Sí, clar, sí que hi era.
– Em deixes bocabadat… quina enveja! I què recordes d’eixa nit?
– No molt, no cregues. Era molt jove aleshores. No seria ni major d’edat.
– Clar, eres una més de les joves que van fer aquell ambient “juvenil i feraç”.
– Sí. Només se m’ha quedat gravada la imatge de l’Ovidi, de negre, cantant al passadís central, envoltats de tots nosaltres, amb els braços oberts…
– M’esborrone només de sentir-te contar-ho.
– D’Estellés, aquella nit, no me’n recorde. Sí que el recorde d’una altra ocasió que va visitar Vila-real. Tinc una anècdota amb ell que recordaré tota la vida.
– Ai… i com és això? Conta’m, conta’m.
– Ja va ser ben entrats els vuitanta. Els de l’Institut, aleshores ben actius, l’havien convidat a un recital de poesia. Jo em vaig afegir a la comissió que el va arreplegar a València, a sa casa, per portar-lo al poble. Precisament allà a sa casa ens va presentar Lluís el Sifoner. Al poble vam arribar amb temps de sobra, així que, per tal de fer una mica de temps, el vam acompanyar a un bar del costat a prendre un café.
– Ah, sí el del cantó amb l’avinguda.
– Sí, eixe mateix. Resulta que jo estava embarassada aleshores. Era el meu segon embaràs i tots em deien que tornaria a tenir un xiquet, com el primer. Doncs bé, quan jo tornava a la taula on estàvem amb el café que havíem demanat per a ell, em va mirar i em va dir:
– Amb la cara tan guapa que fas, tu donaràs a llum una xiqueta. Segur!
– Com és això? Vaig contestar jo. Que vosté entén?
– Jo? Clar que entenc d’això. A la meua dona li ho he encertat les dues vegades.
Mira si ho tenia clar que quan li vaig demanar que em signara el Llibre de meravelles que jo portava, me’l va dedicar al meu fill Roger i a la xiqueta que venia de camí! I sí, Estellés tenia raó. Sí que entenia d’això. Va fer el miracle aquella nit a Vila-real. Vaig donar a llum una xiqueta, tal com jo volia.
– Segur que a la teua filla li ho hauràs contat més d’una vegada…
– Ui… la meua filla Maria ara està farta de sentir aquesta història… però així és com va passar.
vila-real
Socarrats – Associació Cultural
Socarrats fa seus, com a objectius principals, la reivindicació de l’ús social, cultural i institucional del valencià, com també la defensa del patrimoni. Concebem un País Valencià des de la normalitat lingüística i des de l’interès per prestigiar la cultura i la història.
Treballem des de 1994 els aspectes de la cultura que ens fan créixer com a poble, com a país. La llengua és la senya d’identitat dels valencians; el català parlat al País Valencià continua el camí esforçat cap a la normalització i el prestigi que li avala la història. Des de Vila-real, i amb vocació d’obrir les portes a totes les comarques valencianes, llancem activitats que ajuden a enriquir el coneixement i l’apropament al patrimoni cultural, artístic, social. Tota persona que busca donar sentit al seu oci i desitja participar o senzillament gaudir dels actes que organitzem, té les portes obertes a la nostra associació.
Som Socarrats en memòria de les 253 persones que varen perdre la vida el 12 de gener de 1706 defensant la nostra vila de les tropes borbòniques.
El premi Socarrat Major s’atorga, cada any, a una persona, grup o institució que s’ha caracteritzat per la defensa i la difusió de la llengua i la cultura del país.
Uns joves (Vila-real). Mural del País Valencià, vol. II, pàgina 384. Gravació a càrrec de Joan Raga (joanraga1@gmail.com). PRODUCCIONS SCURA, S.L. Pol. Ind. Alaplana, Carrer A, nau 4 12540 Vila-real
El primer Socarrat Major va ser el lingüista Vicent Pitarch Almela. La resta de guardonats són Ràdio Vila-real; Joan Simon i Rafael Súria, signants de les Normes de Castelló; Enric Valor; Federació Escola Valenciana; la Universitat Jaume I; el Grup de Danses El Raval; Isabel-Clara Simó; el dolçainer Pasqualet de Vila-real; Raimon; Xarxa Teatre; el Centre Excursionista de Castelló; Al Tall; el dibuixant Enric Arenós; l’Institut d’Estudis Catalans; el pilotari Josep Mezquita; Maria del Mar Bonet; la Societat Coral El Micalet; els activistes culturals Toni Royo i Manolo Carceller; Jaume Cabré; Obrint Pas; Joan Francesc Mira; Vicent Pascual Granell; Vicent Usó i Mezquita; Pilarín Bayés; El Tempir; Xavi Castillo; l’Aplec dels Ports; Avel·lí Flors; Pep Gimeno, Botifarra, i Rosanna Cantavella.
Entre les activitats que organitzem destaquen l’acte d’homenatge en forma de processó cívica en record dels morts del 12 de gener de 1706 i el club de lectura coordinat per l’escriptor Vicent Usó, a més de conferències, taules redones, excursions, etc.
Monument als maulets (1998), escultura de bronze i ferro, de 300 x 370, de l’artista
valencià Manuel Boix. El monument va ser inaugurat el 18 de febrer de 2001 en el
seu emplaçament, a la plaça de les Llibertats Valencianes, de Vila-real.
Vinyetes d’Enric Arenós publicades l’any 1993 a Mediterráneo i Saó poc després de la mort del poeta.
Enric Arenós Cortés, més conegut com a Quique (Vila-real, 1941), és un humorista gràfic, il·lustrador i mestre d’educació primària valencià. Soci de Socarrats, i Premi Socarrat Major l’any 2007. Medalla d’Or de la ciutat 2023. La majoria de les seues obres estan dipositades a l’Arxiu Municipal de Vila-real. Entre aquestes, els originals de 60 anys dibuixant humor, dibuixos originals de la campanya El nom és Vila-real, així com més de 500 dibuixos originals en quatre capítols del llibre Una altra història de Vila-real amb humor, l’última obra que Quique ha publicat amb motiu del 750é aniversari de la Fundació de la ciutat.
Estellés i Vila-real
Estellés, taumaturg
Taumaturg: faedor de miracles.
Durant els anys setanta i vuitanta, el tàndem Estellés-Montllor va recórrer la geografia valenciana fent actes allà on se’ls va demanar. Així va ser quan, a principis dels anys 70, varen visitar Vila-real. Sembla que el concert va ser molt emotiu i va comptar amb la participació principalment de joves. Estellés ho recorda en el poema del Mural, “Uns joves”, que ha donat peu a l’expressió local “Quina nit, Ovidi, quina nit a Vila-real!”
Parlem amb Maribel Castillo, que va ser presidenta de l’Associació Cultural Socarrats del 2006 al 2014.
– Què em dius? Que tu hi eres present, en aquell concert? En el concert d’Ovidi que va motivar el poema d’Estellés?
– Sí, clar, sí que hi era.
– Em deixes bocabadat… quina enveja! I què recordes d’eixa nit?
– No molt, no cregues. Era molt jove aleshores. No seria ni major d’edat.
– Clar, eres una més de les joves que van fer aquell ambient “juvenil i feraç”.
– Sí. Només se m’ha quedat gravada la imatge de l’Ovidi, de negre, cantant al passadís central, envoltats de tots nosaltres, amb els braços oberts…
– M’esborrone només de sentir-te contar-ho.
– D’Estellés, aquella nit, no me’n recorde. Sí que el recorde d’una altra ocasió que va visitar Vila-real. Tinc una anècdota amb ell que recordaré tota la vida.
– Ai… i com és això? Conta’m, conta’m.
– Ja va ser ben entrats els vuitanta. Els de l’Institut, aleshores ben actius, l’havien convidat a un recital de poesia. Jo em vaig afegir a la comissió que el va arreplegar a València, a sa casa, per portar-lo al poble. Precisament allà a sa casa ens va presentar Lluís el Sifoner. Al poble vam arribar amb temps de sobra, així que, per tal de fer una mica de temps, el vam acompanyar a un bar del costat a prendre un café.
– Ah, sí el del cantó amb l’avinguda.
– Sí, eixe mateix. Resulta que jo estava embarassada aleshores. Era el meu segon embaràs i tots em deien que tornaria a tenir un xiquet, com el primer. Doncs bé, quan jo tornava a la taula on estàvem amb el café que havíem demanat per a ell, em va mirar i em va dir:
– Amb la cara tan guapa que fas, tu donaràs a llum una xiqueta. Segur!
– Com és això? Vaig contestar jo. Que vosté entén?
– Jo? Clar que entenc d’això. A la meua dona li ho he encertat les dues vegades.
Mira si ho tenia clar que quan li vaig demanar que em signara el Llibre de meravelles que jo portava, me’l va dedicar al meu fill Roger i a la xiqueta que venia de camí! I sí, Estellés tenia raó. Sí que entenia d’això. Va fer el miracle aquella nit a Vila-real. Vaig donar a llum una xiqueta, tal com jo volia.
– Segur que a la teua filla li ho hauràs contat més d’una vegada…
– Ui… la meua filla Maria ara està farta de sentir aquesta història… però així és com va passar.
