Documents públics

1 Els documents i els fedataris públics 

Els documents públics són aquells documents en què es fa constar la realització d'un acte o un negoci jurídic (una compravenda, per exemple), o aquells escrits on s'expressen declaracions de voluntat (un testament), de fets (una acta alçada per un notari) i de drets (un poder de representació a un advocat o procurador dels tribunals). S'anomenen públics perquè estan autoritzats per una persona que dóna fe que el seu contingut té validesa legal davant de tothom.

La finalitat d'aquests documents és protegir, mitjançant la constància legalment indiscutible, els interessos de les persones que els subscriuen, però també els de les altres persones que podria afectar, bé directament, bé indirectament. 

En uns casos és l'ordenament jurídic el que exigeix que els dits actes, negocis o declaracions es fixen en un document públic; en altres ocasions es fa perquè ho demana alguna de les parts que intervenen en un d'aquests actes, a fi que no hi haja cap dubte sobre la seua validesa.

A banda de les escriptures de compravenda, dels testaments i de les actes notarials o dels poders atorgats a advocats o procuradors en aquest darrer cas si hem de ser part en un litigi judicial , que ja hem citat, altres documents públics són les constitucions d'hipoteques (per exemple, quan demanem un préstec a un banc per comprar una casa), la constitució d'una societat (anònima, de responsabilitat limitada, cooperativa, comunitat de béns, etc.), els requeriments notarials, l'inventari d'una herència, la constitució d'un usdefruit o d'una servitud sobre algun bé, l'escriptura d'una copropietat, etc.

Per a atribuir-los validesa legal, aquests documents necessiten la intervenció d'una tercera part, que són els anomenats fedataris públics. Aquests, de la mateixa manera que els jutges tenen atribuïda la potestat d'impartir justícia, són els encarregats d'atorgar el que s'anomena fe pública, una espècie de poder de certificació oficial amb què es confereix validesa legal davant de tothom de la realització d'aqueix acte o negoci jurídic o d'aqueixa declaració de voluntat, de dret o de fet.

Són fedataris públics els notaris, els secretaris judicials, els agents de canvi i borsa i, en el seu àmbit específic, altres funcionaris públics que tenen atribuïda aquesta potestat. I les persones que duen a terme aquests actes, negocis o declaracions, per exemple, el comprador i el venedor, el qui atorga testament, els qui constitueixen una societat o una hipoteca, etc., se'ls anomena atorgants. 

2 Podem fer els documents públics en català 

Quant a la llengua dels documents públics, està molt estesa la creença, sovint fomentada per no pocs fedataris públics, que, com que es tracta d'uns documents que tenen efecte en tot l'Estat de fet, en tot el món , s'han de redactar en espanyol. Hem de deixar ben clar que això no respon en absolut a la realitat legal vigent.

La Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) preveu que els documents públics atorgats al País Valencià s'han de redactar en la llengua oficial que l'atorgant escollirà. I si hi ha més d'un atorgant, es redactaran en la llengua que aquests acordaran: 

Article 13.1. La redacció de tots els documents públics es farà en valencià o en castellà a indicació de l'atorgant, i si en són més, en la que elegiran de comú acord.

Resta ben clar, doncs, que qui té la potestat de decidir en quina llengua s'estén el document públic no és en cap cas el fedatari públic sinó la persona que l'atorga, que, a més a més, és qui el paga. De fet, si el fedatari es nega a fer el document en català o hi posa dificultats, tenim la possibilitat i la potestat d'anar-nos-en a atorgar-lo davant un altre notari, secretari judicial o agent de canvi i borsa, segons que corresponga.

Per tant, abans d'atorgar un document públic (una escriptura de compravenda, un testament, uns poders, etc.) convé que avisem el fedatari corresponent (el notari, etc.) que volem que siga redactat en català (model núm. 34). Tot i que no és la millor solució -perquè els fedataris haurien de ser capaços de fer la seua tasca en la llengua que, a més d'oficial, és la pròpia del País Valencià-, si el fedatari al·lega que no disposa de la competència lingüística per a redactar el document, podem remetre'l a la Secretaria Autonòmica de Cultura i Política Lingüística de la Generalitat Valenciana perquè l'assessoren en la traducció i en els formularis. O fins i tot podem fer-ne nosaltres mateixos la traducció a partir del seu esborrany. Des del punt de vista legal, el fedatari no cal que domine activament la llengua del document públic: només cal que entenga perfectament el document de què ha de donar fe.

3 Casos particulars en l'ús del català

3.1 Desacord entre els atorgants quant a la llengua 

Si a l'hora de fer el document públic hi ha més d'un atorgant i no hi ha acord sobre quina és la llengua en què s'ha de fer, la LUEV estableix la possibilitat que s'atorgue en les dues llengües oficials. De tota manera, cal dir que en el cas que hàgem de ser nosaltres els qui instem la realització del document públic (per exemple, si som els compradors d'una casa, etc., o si és una escriptura de constitució d'una hipoteca) tenim respecte de l'altra part una posició de força, perquè podem posar-ho com a condició abans de fer l'operació corresponent. 

3.2 Efectes fora del territori en què el català és oficial

Si atorguem el document en territori on el català és llengua oficial, encara que haja de tenir efecte en un territori on no ho és, la traducció l'haurà de fer el fedatari públic i pel seu compte. És a dir, que dins de l'àmbit administratiu de les comunitats autònomes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears -i, evidentment, al Principat d'Andorra- sempre podrem fer el document en català i no se'ns pot obligar mai a fer el document en cap altra llengua. I açò és aplicable també per als municipis del País Valencià declarats de predomini lingüístic castellà per la LUEV, perquè l'oficialitat del valencià afecta tota la comunitat autònoma.

En aquest punt cal diferenciar el document públic que atorguem i les còpies o certificacions que se'n facen amb posterioritat. El document original, al País Valencià el podem fer, com ja hem dit, únicament en català. Per a les còpies o certificacions d'aquests documents que hagen de tenir efecte fora dels territoris on el català és llengua oficial (i no pas "fora del territori de la Comunitat Valenciana", malgrat el que diu la LUEV literalment), aquesta llei estableix que es redactaran en castellà (article 13.2) i haurà de ser el fedatari públic qui en faça la versió corresponent.

I fins i tot, i segons la LUEV, si el document públic original està redactat en castellà, podem demanar que la còpia o certificació que se'ns faça estiga en català:

Article 13.3. En la resta de casos, les còpies i certificacions seran lliurades en la llengua sol·licitada per l'interessat o requeridor, i els notaris i altres fedataris públics hauran de traduir, quan s'escaiga, les matrius i els originals. En qualsevol cas, sempre es podran fer en les dues llengües. 

3.3 No ens poden imposar el notari 

Igualment, hem d'anar amb compte quan comprem un immoble (una casa, un apartament, un solar) o quan constituïm una hipoteca, perquè el negoci se sol fer amb una immobiliària, una constructora, un banc, etc. i aquestes companyies normalment exigeixen que, en signar el contracte, l'escriptura pública s'atorgue davant un determinat notari de la seua confiança. En casos així no ens hem de deixar dur necessàriament per la tria que han fet ells i no nosaltres. Tenim el dret d'elegir el notari que vulguem i del municipi que vulguem, sense que açò implique cap cost addicional ni per a nosaltres ni per a l'altra part. De tota manera, si acceptem el que ens proposa l'altra part, podem fer constar en el contracte que atorgarem l'escriptura davant aqueix notari sempre que la faça en català (model núm. 35).