Drets lingüístics bàsics

1 Llengua oficial

El català és llengua oficial al País Valencià, amb el nom de valencià, d'acord amb l'Estatut d'Autonomia de 2006 i segons que estableix l'article 6 d'aquest ("L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament de, i en, l'idioma valencià"). Aquesta oficialitat, regulada per l'article 3 de la Constitució espanyola i fixada per l'Estatut d'Autonomia, es desplega amb més precisió en la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià.

Quin significat té que una llengua siga declarada oficial? 

En el marc jurídic espanyol, "és oficial una llengua, independentment de la seua realitat i pes com a fenomen social, quan és reconeguda pels poders públics com a mitjà normal de comunicació entre ells i en relació amb els subjectes privats, amb plena validesa i efectes jurídics". Així ho estableix la sentència 82/1986, de 26 de juny del Tribunal Constitucional. 

En altres paraules, que una llengua siga oficial vol dir que és llengua de les administracions i les institucions i que aquestes la tenen com a vehicle normal de comunicació interna, entre elles i d'elles amb els ciutadans. 

Com a ciutadans individuals ("subjectes privats"), l'oficialitat implica que podem usar-la davant qualsevol altra persona o entitat i en qualsevol situació sense que se'ns puga denegar la comunicació per raó de la llengua que usem ni se'ns en puga demanar cap traducció. Tot això dins el territori on és oficial i amb independència de l'administració amb què ens relacionem. Això vol dir, amb especial referència a les diverses administracions, que davant de qualsevol d'aquestes, bé siga l'administració local (ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, diputacions), l'autonòmica (conselleries, instituts, centres de salut i hospitals, etc.), l'estatal (ministeris, delegacions ministerials, comissaries, casernes, etc.), la de justícia (tribunals i jutjats), la institucional (universitats, etc.) i fins i tot l'europea (per exemple, l'Oficina de Marques d'Alacant) que estiguen radicades al País Valencià, que podem adreçar-nos-hi en la nostra llengua i que tenim el dret irrefusable de ser atesos també en aquesta. 

2 Llengua pròpia

El valencià, a més de ser oficial, és la llengua pròpia del País Valencià, com ho reconeix l'Estatut d'Autonomia en l'article 6.1 ("La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià") i ho reitera la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) en l'article 2. 

Ni en l'Estatut ni en la LUEV no s'especifica amb claredat què implica la declaració de "llengua pròpia". De fet, en l'únic lloc on s'hi fa referència (l'article 2 de la LUEV) trobem una reiteració dels efectes que s'atribueixen a l'oficialitat. 

Els efectes jurídics de ser llengua pròpia han de ser, per tant, uns altres que els de ser llengua oficial. En aquest sentit, el primer article de la LUEV, que enuncia els principis generals i l'objecte de la Llei, dóna la clau de les implicacions del caràcter de pròpia quan afirma: "La present Llei té per objecte genèric complir i desplegar allò que disposa l'article setè de l'Estatut d'Autonomia quan regula l'ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social, així com el seu ensenyament". Evidentment, quan parla de "l'ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social", cal entendre que l'ús oficial es deriva de l'oficialitat i l'ús normal de l'altre atribut que l'Estatut assigna al valencià, la condició de llengua pròpia. 

En confirmació d'aquesta línia es pronuncia el preàmbul de la mateixa LUEV, que lliga el concepte de "propi", d'una banda, al fet de ser la llengua històrica del poble valencià i, a més, a la recuperació social d'aquesta: "La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autònoma i d'una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d'identitat." 

Respecte a aquestes conseqüències de la declaració de llengua pròpia, són bastant més explícites les lleis de normalització i política lingüística de les altres dues comunitats autònomes del nostre àmbit lingüístic que estableixen el català com a llengua oficial i pròpia: Catalunya i les Illes Balears. 

La Llei de política lingüística de la Generalitat de Catalunya precisa en l'apartat IV del preàmbul:

Aquesta llei formula els conceptes jurídics de llengua pròpia i de llengua oficial. Així, el concepte de llengua pròpia aplicat a la catalana obliga els poders públics i les institucions de Catalunya a protegir-la, a usar-la de manera general i a promoure'n l'ús públic a tots els nivells. El concepte de llengua oficial, aplicat al català i al castellà, garanteix als ciutadans i ciutadanes els drets subjectius, que són proclamats explícitament, a aprendre les dues llengües, a poder usar-les lliurement en totes les activitats públiques i privades, a ésser atesos en la que escullin en llurs relacions amb les administracions i, de manera gradual i progressiva, amb tots els agents socials que ofereixen serveis al públic, i a no ésser discriminats per raó de llengua.

I ja en la part dispositiva de la Llei, l'article 2, en els paràgrafs 2 i 3, fixa així el contingut jurídic del caràcter de llengua pròpia:

2. El català, com a llengua pròpia, és: 

• a) La llengua de totes les institucions de Catalunya, i en especial de l'Administració de la Generalitat, de l'Administració local, de les corporacions públiques, de les empreses i els serveis públics, dels mitjans de comunicació institucionals, de l'ensenyament i de la toponímia. 
• b) La llengua preferentment emprada per l'Administració de l'Estat a Catalunya en la forma que aquesta mateixa determini, per les altres institucions i, en general, per les empreses i les entitats que ofereixen serveis al públic. 

3. El que disposa l'apartat 2 implica un compromís especial de les institucions per a promocionar-ne el coneixement i fomentar-ne l'ús entre els ciutadans i ciutadanes, amb independència del caràcter oficial del català i del castellà.

De manera semblant s'expressa la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears, (les cursives són nostres):

La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric. L'oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l'Estat, es basa en un estatut personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.

Aquest propòsit de "mantenir la primacia" del català "en el seu territori històric", derivat del caràcter de llengua pròpia, té reflexos explícits en la part dispositiva de la Llei:

Article 6

• 1. El català, com a llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, ho és també del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l'Administració Pública, de l'Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma.

Article 15

• 1. La retolació pública es farà en llengua catalana, acompanyada si calgués de signes gràfics que en facilitin la comprensió als no-catalanoparlants. La retolació en català i castellà s'emprarà quan així ho aconsellin les circumstàncies sociolingüístiques.
• 2. A tots els rètols, indicacions i escrits en general, bilingües, la primera versió ha de ser la catalana, com a llengua pròpia de les Illes Balears, i la segona, la castellana.

Per tot això, el fet que el català siga llengua pròpia i oficial ha de tenir com a conseqüència que aquesta ha de ser la llengua d'ús normal i habitual de qualsevol administració que tinga presència en territori valencià. Si alguna administració no ho compleix, caldrà que, com a ciutadans, li ho exigim, si més no, en les relacions orals i escrites amb el públic. 

3 Atenció en català en l'administració 

L'oficialitat del català comporta que podem exigir a qualsevol administració que ens atenga en aquesta llengua, tant si ho fem oralment com per escrit. Altrament, podem refusar amb validesa legal qualsevol tipus de comunicacions, escrits, rebuts, etc., almenys si hem notificat prèviament a l'administració en qüestió que volíem comunicar-nos-hi en català. 

I de la mateixa manera que l'oficialitat implica el dret actiu individual de relacionar-se en català amb els poders públics, comporta també el dret passiu de rebre en aquesta llengua les comunicacions i les actuacions que emanen de l'administració. En definitiva: podem adreçar-nos a l'administració en català i exigir que aquesta se'ns adrece en aquesta mateixa llengua. I aquesta obligació legal afecta qualsevol administració radicada en territori on el català és oficial (vegeu més avall l'apartat "Àmbit d'oficialitat del català al País Valencià"). 

Quan parlem de l'obligació de les administracions d'atendre en català, aquesta obligació abraça tant l'entitat en sí com el personal que en forma part. Això és, si l'administració està formada per personal i aquesta ha d'atendre en la llengua que és oficial, la conclusió necessària és que l'administració ha de disposar de personal que atenga en aquesta llengua en tots els seus serveis.

4 No se'ns pot demanar traducció 

Com a resultat de l'oficialitat, cap persona ni cap administració no ens pot exigir vàlidament la traducció, ni oral ni escrita, d'allò que nosaltres expressem en la nostra llengua. Les persones individuals en poden al·legar desconeixement però nosaltres no tenim cap obligació de fer-los-en cap traducció. Altrament, l'oficialitat perdria tot el sentit, perquè només podríem exercir-la condicionada als coneixements lingüístics o la bona voluntat del nostre interlocutor, siga aquest una persona física o una entitat. 

Si en la nostra relació amb l'administració algun funcionari ens demana la traducció, podem exigir que ens atenga un altre que ens garantesca el nostre dret d'usar la llengua pròpia i oficial del nostre propi país. Si això ho fa una administració per escrit, cal recordar-li que el valencià és llengua oficial i, com a tal, d'obligat coneixement i ús per part de qualsevol administració radicada al País Valencià. És més: l'oficialitat es deriva directament de l'article 3 de la Constitució espanyola i de l'article 6 de l'Estatut d'Autonomia, el qual, a més de ser la llei de màxim rang al País Valencià, és també una llei orgànica de l'Estat. 

5 No hi ha deure constitucional d'usar el castellà 

De vegades, fins i tot algú ha invocat la Constitució espanyola amb l'argument -radicalment fals- que aquesta imposa el deure d'usar el castellà. Per a comprovar la falsedat d'aquesta afirmació, només cal considerar que, si això fos així, no tindria cap sentit parlar de l'oficialitat de les altres llengües: els ciutadans del Regne d'Espanya no tindrien cap altra opció que usar el castellà en i davant les instàncies públiques. 

Allò que la Constitució imposa és el deure de conèixer -no pas d'usar- el castellà: "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la", diu l'article 3.1 de la Constitució espanyola. És a dir, que els ciutadans no poden al·legar vàlidament que el desconeixen però de cap manera implica que l'hagen d'usar, encara que, en clara extralimitació, ens ho puga demanar algun funcionari o fins i tot alguna administració, com de vegades passa. 

6 Àmbit d'oficialitat del català al País Valencià 

Hi ha una certa tendència a creure que l'oficialitat del català només és aplicable a les administracions locals -ajuntaments i diputacions- i a la de la Generalitat però no pas a les altres, en la mesura que hom les identifica amb "l'Estat" i aquest té com a llengua oficial el castellà. 

La realitat és que l'oficialitat de la llengua pròpia definida per l'Estatut d'Autonomia obliga totes les administracions radicades al País Valencià, és a dir, totes les que tenen seu o dependències en territori valencià, independentment que els òrgans centrals estiguen situats a Madrid o en algun altre lloc de l'Estat fora dels territoris on el català és oficial. 

Evidentment, i de manera anàloga al que hem dit per al País Valencià, podrem usar el català si ens adrecem a qualsevol altra administració radicada a Catalunya o a les Illes Balears, i també al Principat d'Andorra i al municipi de l'Alguer de l'illa de Sardenya. Pel que fa a la Franja de Ponent, on no ha estat declarat llengua oficial sinó només "llengua minoritària d'Aragó", podrem utilitzar el català amb l'administració local, almenys en aquells municipis i mancomunitats que han declarat el català llengua oficial, pròpia o d'ús. 

7 Les comunicacions han de ser íntegrament en català

És encara un fet bastant habitual, malgrat la declaració de llengua pròpia, que les administracions radicades al País Valencià actuen normalment en espanyol. Ara bé, darrerament les diverses administracions empren alguns models impresos bilingües (espanyol i català), en què la part específica (dades concretes) que s'ha d'emplenar per a cada cas individual es troba només redactada en espanyol. Un exemple: en els formularis d'imposts municipals, la casella bilingüe "Organisme/Organismo" és emplenada com a "Ayuntamiento de la Pobla" o la casella "Concepte tribuari/Concepto tributario" completada sols amb "Impuesto sobre vehículos de tracción mecánica". En aquest cas, podem exigir que la totalitat del document estiga en català i, si no, podrem rebutjar-lo i fer saber que no l'atendrem fins que no es redacte completament en la nostra llengua.

8 Valencià i català, dues denominacions equivalents i plenament legals 

El nom que la llengua pròpia rep en l'Estatut d'Autonomia és valencià, sense cap referència explícita a la resta de la comunitat lingüística ni al fet que en tots els altres territoris el nom oficial és català, que és així mateix la denominació general en l'àmbit internacional i acadèmic. 

Tant valencià com català han estat dues denominacions usades pels valencians al llarg de la història (si més no, des del segle XIV a l'actualitat) i totes dues són legítimes i vàlides perquè els valencians anomenem la nostra llengua. Ara bé, no és cap secret que el fet que l'Estatut d'Autonomia només parle de valencià i no faça cap menció a la unitat de la llengua catalana ha estat tergiversat per imposar que el valencià és un idioma circumscrit al territori administratiu del País Valencià i diferent de tots els altres i, sobretot, obsessivament separat del "català". La finalitat d'aquesta manipulació ha estat aïllar el valencià de la resta de la comunitat lingüística i impedir l'extensió i la normalitat del seu ús, fent-lo motiu de conflicte permanent. 

El reconeixement d'aquesta doble denominació equivalent de la llengua ha estat motiu d'una aferrissada batalla judicial que ha durat anys i que s'ha saldat, si més no en els tribunals, amb una victòria dels partidaris de la unitat de la llengua catalana. En els darrers anys, les universitats públiques valencianes (la d'Alacant, la Jaume I de Castelló i la València), juntament amb associacions i sindicats compromesos amb la llengua (Acció Cultural del País Valencià i el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament-Intersindical Valenciana) han aconseguit que els tribunals de justícia del més alt nivell (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i Tribunal Superior de Justícia valencià) reconeguen en 15 sentències diferents l'equivalència i la possibilitat legítima d'emprar la denominació llengua catalana per a la llengua pròpia dels valencians. La Generalitat Valenciana governada pel PP ha perdut sistemàticament els 35 litigis amb què, fins a la data d’aquest escrit (gener de 2011), ha pretès segregar legalment el valencià de la resta del català. L'altre, el va perdre una associació d'extrema dreta que actuava contra la Universitat de València. 

Des de la Sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, de 21 d'abril, no té cap fonament jurídic la pretensió, tan repetida, segons la qual només es podria denominar vàlidament valencià i que seria contrari a l'Estatut -i fins i tot a la Constitució- emprar qualsevol altra denominació per a la llengua pròpia dels valencians. Aquest alt tribunal ha dictaminat que: 

a) Com a equivalent del nom estatutari de valencià la denominació llengua catalana té una fonamentació científica i acadèmica confirmada per la legislació de l'Estat, perquè és "una de les denominacions amb un suport científic, acollida en una norma reglamentària dictada per l'administració general de l'Estat amb la corresponent habilitació de llei".

b) La denominació català aplicada a la llengua pròpia dels valencians és plenament conforme amb l'Estatut d'Autonomia, amb la Constitució i amb el marc legal en general: "La valenciana, llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, per això, de la seua Universitat, podrà ser també anomenada 'llengua catalana' en l'àmbit universitari, sense que això contradiga l'Estatut d'Autonomia ni la Llei de les Corts esmentada [Llei d'ús i ensenyament del valencià"]". El fet que "es denomine indistintament valencià o català [...] no contradiu valors, béns o interessos constitucionalment tutelats i no vulnera cap precepte legal". 

Cal deixar ben clar que la possibilitat d'usar com a sinònims valència i català referits a la llengua no es restringeix, com ha pretès algú, "a l'àmbit universitari" de què parla aquesta sentència, que ho fa perquè aquest era el camp concret on es dirimia el litigi. Des del 2004, els fonaments jurídics del Tribunal Constitucional han estat recollits per les múltiples sentències amb què el Tribunal Superior de Justícia valencià ha obligat la Generalitat Valenciana a reconèixer el títol de Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià. Així, per exemple, en la primera d'aquestes sentències (la núm. 330/2004, promoguda per Acció Cultural del País Valencià), el Tribunal Superior afirmava

cal concloure que no hi ha cap raó que permeta sostenir que la titulació de Llicenciatura en Filologia Catalana no constituesca titulació suficient [...] per a eximir de la realització de la prova de coneixements de la llengua valenciana, per tal com aquella Llicenciatura avala sobradament el coneixement de la llengua d'aquesta Comunitat.

És a dir, que l'equiparació dels noms valencià i català referits a la llengua del País Valencià no se circumscriu a l'àmbit universitari i és plenament aplicable a l'administració de la Generalitat Valenciana i, per extensió, a totes les altres. 

I a la mateixa conclusió ha arribat també el Tribunal Suprem espanyol en la Sentència de 15 de març de 2006, mitjançant la qual es restitueix l'homologació del certificats administratius de català (amb els noms de català i valencià) entre les tres administracions de Catalunya, el País Valencià i les Illes i també la de l'Estat respecte del títol de Filologia Catalana.

9 El nom del país: País Valencià

En tant que comunitat autònoma, el nom oficial del País Valencià és Comunitat Valenciana, tal com estableix l'Estatut d'Autonomia (article 1). Com bé es veu, es tracta d'un terme purament administratiu (comunitat) i no històric, molt recent (1982, del moment final de les negociacions per a l'aprovació de l'estatut) i creat artificialment pels polítics per salvar les discrepàncies entre els noms tradicionals de País Valencià i Regne de València.

Com a nom estrictament administratiu, no cal que l'usem necessàriament en els nostres escrits si hem d'anomenar el País Valencià. De manera semblant al que ocorre amb el nom de la llengua, que siga recollit per l'Estatut d'Autonomia no vol dir que siga una denominació obligada i l'única legalment possible, com també esgrimeixen alguns. Una analogia resultarà ben explicativa: el nom oficial de l'Estat espanyol és Regne d'Espanya (vegeu, per exemple, els passaports) i seria com pretendre que aquesta fos l'única denominació que es pogués utilitzar legalment. Més encara quan els noms "no oficials" retenen el genticili o el topònim corresponent: "Valencià" en el cas de País Valencià i "Espanya", sense expressió del fet que pren la forma d'organització política de regne. 

D'altra banda, el nom de País Valencià apareix en una gran quantitat de partits, sindicats i associacions que representen una part importantíssima de la societat valenciana (Partit Socialista del País Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià, Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià, UGT del País Valencià, Comissions Obreres del País Valencià, CGT del País Valencià, Acció Cultural del País Valencià, Associació d'Editors del País Valencià, Gremi d'Editors del País Valencià, etc.). 

Però hi ha un argument definitiu en favor de la plena "legalitat" que alguns neguen amb escarafalls: figura en el preàmbul mateix de l'Estatut d'Autonomia i, a més, segons aquest, expressa la "concepció moderna" del nostre país:

Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l'autonomia valenciana [...].

Per tant, és legalment possible emprar el nom País Valencià en qualsevol situació i davant qualsevol persona, entitat, administració, associació, etc. I, ja que és possible i, a més, com reconeix l'Estatut, expressa la "concepció moderna", no ens hem d'estar d'utilitzar-lo.