Nom, cognoms i documents identificadors1 El nom1.1 El nom en català arreu de l'Estat espanyol Des de la publicació de la Llei 20/1994, de 6 de juliol, a l'Estat espanyol és possible posar qualsevol nom en qualsevol llengua del món, tret dels casos de noms "que objectivament perjudiquen la persona, com també els diminutius o variants familiars i col·loquials que no hagen assolit substantivitat, els que facen confusa la identificació i els que induesquen en conjunt a error pel que fa al sexe". És a dir, en l'actualitat és perfectament possible atorgar el nom en català, o en qualsevol llengua, a un nadó. Cal advertir que aquest dret no es limita a les comunitats autònomes que tenen el català com a llengua oficial sinó que s'estén a tot l'Estat espanyol. Per tant, en poden fer ús no sols els residents a la zona valenciana "de predomini lingüístic castellà" (on, subratllem-ho, el català és plenament oficial), sinó també els qui viuen al Carxe (dins la comunitat autònoma murciana), a la Franja de Ponent (on el català no té un reconeixement explícit) i, fins i tot, els ciutadans de qualsevol indret de l'Estat espanyol. 1.2 Adaptació del nom al català
Què ocorre amb les persones que ja estan inscrites i que desitgen adaptar-se el nom al català? La modificació de l'article 54 de la Llei del Registre Civil (LRC), feta per la Llei 40/1999, de 5 de novembre, estableix que:
I el Reial Decret 193/2000, d'11 de febrer, que modifica alguns articles del Reglament del Registre Civil (RRC), afirma en l'article 192 que:
Així doncs, el procediment és senzill i ràpid. Simplement cal fer una instància (model núm. 15) adreçada al jutge encarregat del Registre Civil on es troba la partida de naixement, instància en què demanarem el canvi del nom pel corresponent en català. El jutge encarregat del Registre té l'obligació de tramitar aqueix petit canvi, que es redueix a una anotació en el full mateix del llibre on consta la partida de naixement. Aquest tràmit, a més, és gratuït. Generalment, aquesta adaptació del nom no presenta cap dificultat i és automàtica per als noms més comuns (els registres solen disposar d'una llista d'equivalències de noms castellà-català. Ara bé, si el nostre és un nom poc habitual o algun registrador posa impediments per a l'adaptació, es pot demanar un informe a l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans o a la Secció de Toponomàstica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (model núm. 16 i model núm. 17), que presentarem al Registre Civil com a confirmació tècnica oficial de la nostra petició. Una vegada confirmat el canvi, caldrà que demanem allí mateix un extracte de la partida de naixement (model núm. 18). Aquest extracte és imprescindible per a oficialitzar-nos la nova forma del nom en el document d'identitat, en el passaport i en el permís de conduir. Amb aqueix extracte (o millor, amb l'extracte i una fotocòpia) n'hi ha prou perquè en les oficines del document d'identitat i del passaport, i també en les del permís de conduir, ens posen el nom en la nostra llengua. Encara que no és obligatori de fer-ho, convé que immediatament després del canvi en la forma del nom, el reflectim en el document d'identitat, el passaport i el permís de conduir -o almenys en els dos primers- i, per tant, que ens els renovem. És la millor manera de generalitzar el nostre nom en tots els afers on se'ns demana la forma "oficial" (des d'un tràmit administratiu a la compra d'un bitllet d'avió). Ens evitarem així que administrativament s'obstinen a continuar usant el nostre nom en la forma antiga, aferrant-se al fet que així apareix en els documents oficials d'identificació, encara que els demostrem amb altres papers que ja ens l'hem canviat. En els papers de la renovació farem constar la nova forma dins les caselles dels impresos corresponents on s'expressen els canvis en les dades personals. A més, vist que de tant en tant en els equips de renovació s'imposa la inèrcia de copiar les dades dels documents caducats, és convenient adjuntar un escrit on advertim explícitament dels canvis que volem fer (model núm. 19). Així ens estalviarem córrer el risc d'haver de repetir els tràmits. A banda, resulta útil de portar a mà durant un cert temps una fotocòpia de l'extracte de la partida de naixement on s'expressa l'alteració de la forma del nom, perquè, si bé el document d'identitat, el passaport o el permís de conduir són més que suficients per a acreditar el nom (i així podem fer-ho saber), és possible que en alguns tràmits burocràtics, públics o privats, ens demanen la partida de naixement que dóna fe del canvi. Així, tot i que en rigor no cal, ens estalviarà alguna explicació addicional dels nostres afers onomàstics. 1.3 Canvi del nom per un altre de diferent El mer desig de tenir un nom amb què ens sentim còmodes i identificats no és argument suficient des del punt de vista de la legalitat espanyola perquè se'ns admeta el canvi. Cal demostrar que en la nostra vida quotidiana som realment coneguts amb aqueix nom a què aspirem i que volem regularitzar la situació de discrepància entre el nostre nom oficial i el que la gent i nosaltres mateixos ens donem de fet. Per això, haurem d'aportar una sèrie de documents que acrediten l'ús normal del nom que volem adquirir: adreces de subscripcions (a publicacions, per exemple), factures, certificats diversos (de cursos, etc.), diplomes, targetes de crèdit, receptes mèdiques, articles, llibres o obres artístiques de què siguem autors, etc. Una vegada que disposem de cinc o sis exemplars d'aquest tipus de documents, podrem demanar el canvi de nom al jutge encarregat del Registre Civil on es troba la nostra partida de naixement mitjançant una sol·licitud (model núm. 20). Juntament amb la sol·licitud caldrà que aportem:
2 Els cognomsIgualment com en el nom, també podem anostrar-nos els cognoms de diverses maneres:
2.1 Normalització de cognoms deformats La primera cosa en què cal insistir és que hem de vèncer el prejudici segons el qual la forma actual dels cognoms és sagrada i inalterable, perquè, com demostrarem, aquesta convicció no té cap fonament històric, jurídic ni social. En primer lloc, molts dels nostres cognoms han estat deformats per interferències d'altres llengües (espanyol, francès), per grafies dialectals o, sovint, per les dues coses alhora. Això fa que induesquen a pronunciacions errònies o que desfiguren als nostres ulls el significat originari i, fins i tot, la condició de llinatges en la nostra llengua. Per exemple: la majoria de persones segurament no reconeixeran en les formes Puchades o Puchadas, espanyolitzades, o Poujades, francesitzada, el català Pujades i, doncs, ni les pronunciaran com cal ni les sentiran com a pròpies. Igual com en les formes Moncho per Monjo i Siches o Ciges per Sitges; o bé induiran pronúncies ortografistes en Michavila per Mitjavila o Zanoguera per Sanoguera, o bé Carreras per Carreres o Farré per Ferrer per als parlants del català occidental. En segon lloc, hi ha el fet que l'escriptura dels cognoms, i amb aquesta, el que avui considerem deformacions o anomalies, es fixen relativament tard: a la fi del segle XIX, quan es regularitza la inscripció en els registres civils, ocupats per funcionaris castellans o castellanitzats (o francesos o francesitzats, segons l'Estat) i normalment desconeixedors del català. Tot això sense comptar-hi que llavors el català tampoc no tenia una norma gràfica establerta. Seria, per tant, un greu error donar validesa a un procediment viciat o interferit des del principi, per la simple raó que ja està fet i que es considera immutable. Finalment, hem d'afegir que la legislació espanyola ja preveia (article 206, paràgraf primer, del Reglament del Registre Civil) la normalització dels cognoms. Ara, amb les modificacions que es van fer el 1999 i 2000 de la Llei i del Reglament del Registre Civil, encara és més senzill. Vegem-ho:
Podem comprovar l'adequació adreçant-nos a l'Oficina d'Onomàstica de l'Institut d'Estudis Catalans o a la Secció de Toponomàstica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, on demanarem una certificació de la forma correcta en català del cognom (model núm. 23 i model núm. 24) . Quan tindrem recollida tota aquesta documentació, la trametrem al jutge encarregat del Registre Civil on es troba la nostra partida de naixement, adjuntant-hi una sol·licitud de regularització del nostre cognom (model núm. 25). Tant en el cas de normalització dels cognoms com en el de canvi de noms, constatem que fins ara l'administració de l'Estat ha retardat en excés els procediments. És per això que, si transcorreguts un parell de mesos des de la presentació de la sol·licitud no hi ha hagut cap notificació, convé insistir i urgir la resolució de l'expedient (model núm. 26 i model núm. 27). 2.2 Inserció de la i copulativa entre cognoms En onomàstica catalana ha esdevingut tradició d'intercalar entre els dos cognoms una i copulativa, segons la fórmula Rovira i Virgili. Això, però, igual com passava amb els noms catalans, estava prohibit per la legislació espanyola. Després d'una sèrie de recursos contra el Ministeri de Justícia espanyol s'han aconseguit pronunciaments favorables a aquest ús des de la mateixa Direcció General dels Registres i del Notariat (Resolució de 20 d'octubre de 1987), del Tribunal Suprem (Sentència de 26 de gener de 1993) i del Tribunal Constitucional (Interlocutòria de 25 d'octubre de 1993) i ara està inclòs també en la Llei de política lingüística de Catalunya. És, per tant, legalment possible de lligar els dos cognoms amb una i copulativa, i així caldrà que ho demanem en qualsevol document que ens siga expedit (document d'identitat, passaport, permís de conduir, número d'identificació fiscal (NIF), cartilla de la Seguretat Social, llibre de família, carnets d'universitats o instituts, qualsevol tipus de targetes, etc. (model núm. 28). Malgrat que les resolucions a favor d'aquest ús ja fa bastants anys que han estat confirmades al més alt nivell, encara és possible que alguns funcionaris del Registre Civil les desconeguen i que vulguen aplicar les restriccions de la legislació anterior. Pot ocórrer, doncs, que ens indiquen que la inserció de la conjunció copulativa és un procediment interior del mateix Registre, que no ha de tenir transcendència externa, que té per finalitat separar tècnicament els cognom patern i el matern i que, en qualsevol cas, la conjunció ha de figurar en espanyol (y) i no pas en català (i). Davant aquestes objeccions previsibles, el mateix model de sol·licitud núm. 28 ja cita les repetides confirmacions al més alt nivell jurisprudencial, a la consulta de les quals, si cal, els remetrem perquè actualitzen els seus coneixements en matèria de procediment. 2.3 Adaptació i traducció al català de cognoms no catalans L'article 206, paràgraf primer, del Reglament del Registre Civil, permet la regularització de cognoms segons la forma catalana actual. Més encara: el text fa referència expressa a la possibilitat de "traducció o adaptació gràfica o fonètica a les llengües espanyoles", entre les quals, segons la terminologia constitucional espanyola, cal entendre el català. El paràgraf de l'article citat diu literalment:
És així que, fent els tràmits que descrivim en els punts Canvi del nom per un altre de diferent i Normalització de cognoms deformats (model núm. 29 i model núm. 30), podem, si ho desitgem, adaptar-nos gràficament, fonèticament i fins i tot traduir-nos llinatges d'origen no català (model núm. 31). Cal recordar que actualment hi ha la possibilitat de triar l'ordre dels cognoms que s'atorguen a un nadó a l'hora de la inscripció en el Registre Civil. És a dir, podrà figurar en primer lloc tant el cognom de la mare com el del pare, simplement amb la necessitat que la resta de fills d'aquesta parella hauran de portar els cognoms en el mateix ordre.
A més, el Reial Decret 193/2000, que modifica el Reglament del Registre Civil, estableix en la disposició transitòria que:
Així mateix, el Codi Civil i també la Llei del Registre Civil preveuen que els fills, en assolir la majoria d'edat, poden sol·licitar que s'altere l'ordre dels seus cognoms.
El procediment per a fer-ho és la simple declaració davant l'encarregat del Registre Civil (model núm. 32). Així ho afirma l'art. 198 del Reglament del Registre Civil:
3 Els canvis de nom i cognom no causen problemes legals d'identitatHem de deixar ben clara una qüestió que atemoreix moltes persones i que dificulta el procés de normalització lingüística en tot allò referent als noms i als cognoms. Que ens catalanitzem el nom o que ens el canviem, o que regularitzem grafies dels cognoms, en la mesura que ho fem d'acord amb el Registre Civil, no origina cap problema a l'hora del reconeixement de la identitat personal. Per la mateixa raó, no afecta tampoc documents redactats amb anterioritat, ja siguen aquests públics (com escriptures públiques de propietats, cotitzacions a la Seguretat Social, etc.) o privats (comptes corrents o d'estalvi, contractes de compravenda, de lloguer, d'assegurances, etc.). Ni molt menys pot originar problemes de reconeixement de parentiu, encara que, quant a la forma, hàgem passat a tenir cognoms lleugerament diferents de la dels nostres parents: res de tot això no interfereix a l'hora de la successió -herència- ni de donacions entre pares i fills, etc. 4 Els documents identificadors, en català4.1 Document d'identitat, permís de conduir, llibre de família, etc. En aquest apartat analitzarem el règim lingüístic d'aquells documents oficials que expedeix l'Estat per acreditar la identitat personal, l'estat civil o la filiació, per concedir determinats permisos, etc. Parlem del document d'identitat (dit DNI, encara que, això de nacional, és bastant dubtós), del passaport, del permís de conduir, del llibre de família, i d'altres documents similars. Fins fa pocs anys tots aquests documents només s'expedien en castellà. El 1993, però, la Sentència núm. 186/1993, del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), dictaminava que totes les dades personals (nom, cognoms, adreça, població, etc.) del permís de conduir podien figurar en català. Posteriorment, la Sentència núm. 693/1994, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ampliava les possibilitats legals: es podia redactar en català tot el contingut del permís de conduir i no sols les dades personals. A més, l'aspecte transcendental d'aquesta darrera sentència era el raonament en què es basava per a declarar la validesa de la redacció íntegra en català: com que l'expedició del permís és conseqüència d'un procediment administratiu, una administració radicada en territori on el català és llengua oficial té l'obligació inexcusable, si li ho sol·licitem, de trametre'ns aquests documents almenys en català, exactament igual que en qualsevol altre escrit que ens puga adreçar. Diem que la sentència és transcendental perquè, amb aquesta fonamentació, no sols és inexcusable la redacció íntegra en català del permís de conduir, sinó també la del document d'identitat, la del llibre de família, etc., documents que tenen una naturalesa equivalent. Més encara. En el punt estricte del permís de conduir, la Directiva del Consell de la Unió Europea de 29 de juliol de 1991, 91/439/CEE, permet que es redacte en llengües nacionals dels estats membres diferents de les oficials de la Unió Europea, com és el cas del català. Finalment, el Ple del Congrés dels Diputats, el 13 de març de 2001 va aprovar sengles proposicions no de llei, en què instava el Govern de l'estat perquè adoptés les disposicions reglamentàries necessàries perquè els texts referents a dades personals que figuren en els documents nacionals d'identitat, com les dades que figuren en els permisos i llicències de conducció de vehicles de motor i ciclomotors que es referesquen a circumstàncies personals i altres que facen referència a les condicions tècniques de les corresponents autoritzacions administratives que siguen expedits al territori de les comunitats autònomes que, a més del castellà, tinguen una altra llengua oficial pròpia, siguen també redactats en aquesta llengua. A hores d'ara i com a conseqüència d'aquestes proposicions, tant el document d'identitat com el permís de conduir tenen la part genèrica del document redactada de manera bilingüe ("nombre/nom", "fecha nacimiento/data de naixement", etc.) i, per tant, no cal fer cap demanda explícita en aquest tema. Sí que cal comprovar, però, que les dades que introdueixen els funcionaris a l'hora de fer el document (el nom i cognoms propis, el nom del carrer, el nom de la localitat, etc.) estan en català i escrites de manera correcta (vegeu els apartats El nom i Els cognoms; per als noms oficials actualitzats dels municipis valencians, es pot consultar la pàgina web oficial de la Generalitat Valenciana: (http://www.just.gva.es/civis/es/index_menu.htm o la Secció de Toponomàstica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Si hi ha inexactituds, caldrà que demanem, en el moment mateix de l'expedició que els noms personals, el de la localitat o el del carrer es transcriguen amb fidelitat. Tingueu en compte, a més, que si el vostre municipi s'ha normalitzat el nom recentment, és possible que no figure encara en les llistes o bases de dades dels organismes que expedeixen aquests documents. Si és aquest el cas, la millor opció és, abans d'anar a fer el tràmit d'expedició o renovació, aconseguir una fotocòpia de la normalització del nom de la localitat, tal com ha estat publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV). En la secretaria del nostre municipi ens poden donar informació sobre el número de diari i data de publicació i també fer-nos-en una fotocòpia. Si no podem desplaçar-nos-hi per demanar una fotocòpia, podem sol·licitar la data de publicació en el DOGV i imprimir el full corresponent en format pdf (que reprodueix fotogràficament l'original) extraient-lo de la base de dades gratuïta del DOGV: http://www.docv.gva.es/portal/ Aquest criteri sobre les llengües oficials aplicat als altres documents d'identificació no s'ha fet efectiu, de moment, a l'expedició del passaport. El Reial Decret 896/2003, d'11 de juliol, pel qual es regula l'expedició del passaport ordinari i se'n determinen les característiques, preveu que el passaport estarà redactat en les llengües oficials dels estats membres de la Unió Europea, però no fa cap previsió respecte de les llengües oficials de l'Estat espanyol. La conseqüència directa a hores d'ara és que tenim el nostre passaport en espanyol, en suec i en gaèlic irlandès (i un bon grapat de llengües més) però no en català. |
Acció Cultural del País Valencià © 2011 - Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carrer de Sant Ferran, 12 - 46001 - València - Tel. (0034) 96 315 77 99