Tomàs Llopis
Presentació
Dèiem en una entrada anterior que Fuster fa servir un procediment “dialèctic” per a “assajar-se” —emprant la terminologia del seu estimat Montaigne—. També advertíem, però, que hom no trobarà en tots els escrits de Fuster una aplicació rígida i invariable del seu mètode. L’autor es reserva el dret a emprendre’l on més li convinga i a servir-se dels recursos més adients en cada cas i fins i tot, com veurem a continuació, a aprofitar a favor seu els arguments de l’adversari.
Vegem-ne un exemple. Escriu Joan Fuster al seu Dietari:
Dijous 11 de desembre
València
El purità odia el pecador més que no pas el pecat. Odia —enveja— la llibertat de pecar que es pren el pecador. (Dietari, 1969, pàg. 54).
Diccionari en mà, cal entendre ací “purità” —”que practica o afecta una gran puresa en el seu capteniment” (DIEC)— com a antònim de “pecador” en tant que el pecat no és altra cosa que una mena d'”impuresa”. L’habilitat de Fuster ens dóna la mesura de la fal·làcia: en tant que el purità odie, peca. L’odi o l’enveja són tan pecat com el pecat que haja pogut cometre l’hipotètic pecador. Dit d’una altra manera, en l’afirmació de Fuster, el “puritanisme” només existeix en tant que s’assemble a la hipocresia, que és una altra manera de “pecar”. Siga com siga, doncs, el pecat és inevitable.
Els pecats
Proposta d’activitat
Llegeix el text de més avall intitulat “Bellesa” explica de quins elements del procediment dialèctic, descrit a l’entrada “L’assaig fusterià a partir de l’article ‘Amor’”, se serveix Fuster per a exposar ací el seu tema de reflexió.
Troba la llista de pecats considerats “capitals” per l’Església Catòlica i tot seguit subratlla’n tots els trobes a l’article que comentem.
Seguint l’exposició de Fuster, és possible no pecar davant la “bellesa”?
Es diu que Fuster és un escriptor provocador. Hi estàs d’acord? Argumenta la resposta, si pot ser fent servit el “procediment dialèctic”.
BELLESA
No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la «concupiscència» que ens fa desitjar-lo, ¿no sentirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència — diguin els moralistes el que vulguin— és la vida. (Diccionari per a ociosos)
Tal com acabem de comprovar, a l’article anterior, Fuster comença amb una idea inicial i només hi dóna arguments a favor, amb això en té prou per a guanyar la complicitat del lector, que referma amb una interrogació retòrica. Amb una tria provocadora entre els pecats, l’assagista de Sueca atrapa l’adversari conjugant els seus propis conceptes.
Convé no oblidar el context històric, els anys cinquanta i seixanta del segle passat, en què Fuster escriu aquests textos: una dictadura que sustenta i se sustenta amb un catolicisme còmplice de la censura, de la repressió, de l’educació i del control ideològic del règim franquista. Fuster, assumint el seu paper d’intel·lectual compromès amb les llibertats individual, social i nacional al nostre país, ha de servir-se de recursos que li permeten superar les barreres censores i arribar als seus lectors tot demanant-los la complicitat i la sagacitat necessàries per a compartir i debatre idees, ni que fos de manera diferida. És d’aquests mecanismes, que volem tractar a continuació.
Més subtilment. Resseguint tota l’argumentació
De vegades, Fuster empra el recurs que acabem d’analitzar d’una manera més subtil, amagat dins una argumentació més complexa. Per tal de veure-ho millor, presentarem fragmentat l’article “Indignació”, també del Diccionari per a ociosos, amb activitats particulars per a cada part,.
Proposta d’activitat
Llegiu el primer fragment de l’article i contesteu les preguntes de més avall:
INDIGNACIÓ
De vegades arribem a creure que la indignació és una forma més, una forma qualsevol de la ira. Una persona indignada, per poc que «surti de fogó» —segons el Fabra diu que s’ha de dir—, sempre fa l’efecte d’haver-se abandonat a l’impuls de la còlera. I, en el fons, seria una temeritat negar que realment és així. Tota indignació suposa, més o menys en potència, un esclat d’exasperació dirigit «contra» algú o «contra» alguna cosa: contra «l’indignant». El consensus universal dels diccionaris tendeix a classificar aquesta fúria entre les espècies de la ira. Ara bé: un teòleg, un moralista, potser ens tranquil·litzarien, en assegurar-nos que la ira en qüestió no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital. Segons sembla, i des de determinats punts de vista, hi ha ires i ires: unes ires reprotxables, i unes altres ires més aviat carregades de decòrum. El poble d’Israel, pedra de toc de tantes actituds, ¿no va concebre el seu Jeovà com una divinitat iracunda, o si més no tendencialment iracunda? I si no m’enganyo, sant Tomàs d’Aquino també feia les seves distincions quant a l’essència de l’aïrament.
- Troba i assenyala al fragment el punt de partida, l’argument a favor, el contraargument, els exemples corresponents i la conclusió, si n’hi ha.
- Què és “el Fabra”?
- Segons el diccionari, què és la “ira”?
- Per definició, les interrogacions retòriques es fan sense esperar resposta, però fem una excepció i contesta-les. A favor de quin argument s’han formulat?
- Seguint l’argumentació de Fuster, amb les dades que hi aporta, podem concloure que no totes les “ires” són “pecat”? En què es basa l’autor per a afirmar-ho?
Tal com vèiem a “Amor”, també ací aporta Fuster nous elements per al debat abans d’arribar a la conclusió final. Seguim amb la lectura:
Si la indignació és una forma de la ira, almenys no és una ira més, una ira qualsevol. Ben al contrari: és la ira que pertoca a la virtut. Indignació i virtut són, en última instància, «coses» correlatives: jo diria que fins i tot són «coses» consubstancials. Per això, davant de fórmules com «el Déu de la ira» o «la ira de Déu», que el lèxic religiós modern ha heretat dels jueus, els esperits sensibles haurien de preferir l’ús de la paraula «indignació» en comptes d’«ira»: «el Déu de la indignació», «la indignació de Déu». I no solament perquè el mot «ira» ve tarat per un multisecular sentit negatiu. Hi ha una altra raó: les arrels semàntiques del vocable «indignació» —jo no entenc gaire en etimologies, però m’arrisco a suposar-ho així— contenen una engruna de reveladora evidència. La «indignació», de fet, dóna per suposada la «dignitat» dels qui l’experimenten, i la «indignitat» de la seva víctima. Sempre és el virtuós qui s’indigna; sempre és el viciós qui sofreix els cops de la indignació.
- Debateu si la primera frase d’aquest paràgraf és un argument nou o la conclusió de l’anterior.
- Quina frase d’aquest paràgraf introdueix un concepte nou al debat?
- Per què diu Fuster que “indignació i virtut són, en última instància, «coses» correlatives: jo diria que fins i tot són «coses» consubstancials”? Troba la resposta en el text.
- Quin és l’argument segon els qual creu Fuster que caldria parlar de “la indignació de Déu en lloc de “la ira de Déu”?
- Troba la conclusió d’aquest paràgraf.
Ja hem vist que l’assaig és definit com un gènere literari que aborda de manare lliure i no especialitzada qualsevol tema que tracta d’aprofundir en el coneixement de l’home. En aquest cas, els conceptes de “virtut” i de “dignitat” demanen més atenció, a criteri de l’autor. De fet, com veurem, no són termes objectivament inequívocs.
La virtut, justament perquè és «digna», «s’indigna». Un home indignat podrà ser un malvat o un frívol: però, en la mesura que s’indigna, s’indigna des d’una convicció virtuosa —virtuosa al seu entendre— que conserva afermada. En realitat, tothom s’indigna una vegada o altra, ja que tothom té —a la seva manera— conviccions d’aquesta mena. Per a protegir-se del perill d’incórrer en indignació, caldria estar en absolut desproveït de «dignitat», i això, reconèixer-se totalment indigne, és una condició fora del nostre abast. Quan un s’indigna, no fa sinó reaccionar enfront de la «indignitat» d’altri: es tracta d’un arravatament irreprimible, nodrit de sòlides i obscures justificacions. Fóra una experiència més que suggestiva la d’establir el catàleg analític de les modalitats d’indignació predominants en una època o en un país —en una societat concreta—: ens proporcionaria un índex lluminós dels pressupostos morals en què s’assenta la vida de la gent. Molt més que les conductes exemplars que l’acompleixen o sublimen, una ètica es mostra vigorosa i activa en les indignacions que alimenta.
- Assenyala la idea nova que enceta aquest paràgraf. Que creus que aporta al debat?
- Hi veus cap contraargument, en aquest paràgraf?
- Segons Fuster, a través de què es mostra la vigoria de l’ètica social?
Fixem-nos que el paràgraf següent s’inicia amb un argument aparentment favorable a les conclusions del capítol anterior, centrades en la relativitat dels conceptes de “virtut” i de “dignitat”, però en realitat està introduint una altra mena de relativitat, la de la posició d’“indignant” o d’“indignat” de cada individu.
Perquè —el fenomen és curiós—, en la pràctica, els homes s’obliden, per a indignar-se, de si ells mateixos podrien ser objecte d’indignació. No és infreqüent que un individu depravat — diguem-ne «depravat»— s’indigni davant la depravació del seu veí. Allò de «qui estigui sense pecat que sigui el primer a tirar-li la pedra» és una de les recomanacions cristianes menys acatades. Hipocresia? Potser, en part, sí. Però no del tot. La indignació es desperta en un pla distint al de la hipocresia. Som hipòcrites quan està en joc la nostra conveniència personal, perquè hi està en joc. En canvi, ens indignem fins i tot quan — i de vegades «perquè» — no tenim res a veure amb «l’indignant». El pecador més conscient dels seus pecats s’indigna dels pecats aliens, «i amb tota la raó del món». Amb tota raó: s’indigna en nom de la virtut. Allò que l’ofèn — a ell, pecador! — és el fet de veure conculcada la virtut: la mateixa virtut, o una altra, que pel seu compte ell ha conculcat. Certament, podria i hauria de començar per indignar-se amb ell mateix: però, s’hi indigni o no, «objectivament» l’altre és indignant, i té dret a indignar-se de l’altre…
- Repassa els paràgrafs anteriors i subratlla les aparacions del mot “pecat” o derivats. En quins paràgrafs els has trobats?
- Assenyala, segons Fuster i per a descartar malentesos, la diferència entre “hipocresia” i “indignació”.
- Sense adonar-nos-en, des de la relativitat dels conceptes, Fuster ens ha tornat a portar a reflexionar sobre la relació entre la virtut, la indignació i el pecat, és a dir sobre aquella mena d’ira que, en paraules seues, excepcionalment, “no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital.” Argumenta i justifica des del teu punt de vista i fins on pugues aquesta excepció. Per què creus que hi pot entrar “la ira divina”, en aquesta excepció?
- Fuster afirma: “Som hipòcrites quan està en joc la nostra conveniència personal”. Creieu que quan ens indignem no posem en joc la nostra conveniència personal? Argumenteu la resposta.
- Debateu la qüestió següent: la “indignació” humana és diferent de la divina? Més encara, “la indignació divina” no respon a “conveniències personals” humanes?
- Escriviu un assaig prenent com a punt de partida la frase següent: “reconèixer-se totalment indigne, és una condició fora del nostre abast”.
L’article acaba amb un dubte de l’assagista, que deixa oberta la qüestió a altres aproximacions. Nosaltres no comentarem aquest final per tal com ja no ens cal per a tractar els recursos de què parlem:
El que resta per esbrinar és si la virtut necessita o no indignar-se a fi de seguir sent virtut: vull dir, a fi d’afirmar-se com a tal virtut en la consciència dels homes. Probablement, sí. Però aquest problema excedeix les meves possibilitats de comentari. Convé reservar-lo als especialistes en la matèria.
Driblar el concepte i fer la trena: “Infern”.
Emprem ara una terminologia futbolística per a explicar una variant del procediment que expliquem en aquesta entrada. Segurament a causa de les dificultats per a esquivar el control de la censura franquista, de vegades Fuster “dribla” el censor amb un punt de partida equívoc i tot seguit “fa la trena” associant-lo amb el punt de partida real i acaba tornant d’una manera o altra a la posició inicial, el sentit de la qual ja ha estat modificat amb el suport —la trena— del punt de partida real. D’aquesta manera, la conclusió acompleix una de les premisses del driblatge: “esquivar (un adversari) mentre [el jugador] avança amb la pilota.”
Una cosa així s’esdevé amb l’article “Infern”, també del Diccionari per a ociosos en què la invocació a la “venjança pòstuma” de Huxley s’associa amb la idea de l’infern judeocristià per a explicar com la idea de l’escriptor anglès, modificada per la definició d’”infern” permet d’explicar les diferents menes de “venjança pòstuma” segons qui siga l’ofès, és a dir l’individu que reclama una reparació als danys que haja pogut rebre. Comproveu el que hem dit amb la lectura d’aquesta irònica aproximació a la fantasia de la condemnació eterna.