PANELLS

4. Enric Prat de la Riba i Faustí Barberà. La Lliga Regionalista i València Nova

	Enric Prat de la Riba
	Francesc Cambó, per Ramon Casas (MNAC). Cambó esdevingué el líder de la Lliga Regionalista a partir de la mort de Prat de la Riba en 1917
	Faustí Barberà   Portada de la publicació del discurs De regionalisme i valentinicultura (1910))

A començament del segle XX, Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870 – id. 1917) destaca com la figura política i intel·lectual més prominent en les reivindicacions de l’autogovern. El 1906 publica un llibre de referència, La nacionalitat catalana, per dotar la Lliga Regionalista de doctrina política catalanista, partit conservador del qual havia estat fundador el 1901. Hi defineix la nació com un ens natural (amb història, llengua, cultura i dret propis) front a l’Estat, un ens artificial. Així doncs, Catalunya, en tant que nació, aspiraria a la construcció d’un Estat, mentre que Espanya seria un Estat plurinacional bastit per i al voltant de Castella. La Lliga és el primer partit no dinàstic que guanya unes eleccions (1901) en el règim de la Restauració, i a Catalunya esdevé la força majoritària del primer terç del segle XX en competència amb els partits republicans.

A la seu de Lo Rat Penat, el 7 de desembre de 1902 el metge Faustí Barberà i Martí (Alaquàs, 1850 – València, 1924) pronuncia el discurs De regionalisme i valentinicultura, que qüestiona l’apoliticisme autoimposat. Barberà reivindica l’autogovern valencià i l’ús i ensenyament de la llengua pròpia, alhora que critica el règim de la Restauració i l’assimilació castellanitzadora. El terratrèmol produït al si de Lo Rat Penat té conseqüències ben aviat. Faustí Barberà encapçala una escissió de l’entitat per crear València Nova (1904) amb l’objectiu de superar el tancament culturalista dels ratpenatistes i plantejar reivindicacions polítiques a cavall entre el regionalisme i el nacionalisme. Naix així el valencianisme polític contemporani.