PANELLS

9. La Declaració Valencianista de 1918

	Declaració Valencianista publicada a La Correspondencia de Valencia el 14 de novembre de 1918
	Eduard Martínez Sabater   Ignasi Villalonga Villalba   Eduard Martínez Ferrando   Pasqual Asins Lerma   Maximilià Thous Orts   Lluís Cebrian Ibors       Les glosses dels diferents punts de la Declaració Valencianista, publicades els dies posteriors a La Correspondencia de Valencia, foren redactades per Eduard Martínez Sabater (punt 1), Ignasi Villalonga Villalba (punt 2), Josep Garcia Conejos (punt 3), Eduard Martínez Ferrando (punt 4), Pasqual Asins Lerma (punt 5), Salvador Ferrandis Luna (punt 6), Maximilià Thous Orts (punt 7) i Lluís Cebrian Ibors (punt 8)

1. El Poble valencià, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’història i de condicions econòmiques.

2. Esta personalitat, per el fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és la fonamental reivindicació valencianista.

3. Reconeixem la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivència amb les demés regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la distinció d’atribucions de l’Estat Valencià i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l’Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap intromissió estranya.

4. Sense prejutjar definitivament la divisió de estes funcions acceptem per el moment, la formulada en la Assemblea de Parlamentaris de octubre de 1917.

5. Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per a els dos idiomes.

6. Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d’una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els principis democràtics.

7. Reconeixent les varietats locals dins de l’antic Regne de València i conseqüents amb el criteri descentralitzador, l’Estat Valencià respectarà les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions i mancomunitats entre ells.

8. L’Estat valencià podrà mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.