1. Llengua oficial: plena validesa de les comunicacions
El català és llengua oficial al País Valencià, amb el nom de valencià, d’acord amb l’actual Estatut d’Autonomia (aprovat per la Llei Orgànica 1/2006, de 10 d’abril) i segons que estableix l’article 6 d’aquest (“L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià”. Aquesta oficialitat, regulada per l’article 3 de la Constitució espanyola i fixada per l’Estatut d’Autonomia, es desplega amb més precisió en la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià.
Quin significat té que una llengua siga declarada oficial?
En el marc jurídic espanyol, “és oficial una llengua, independentment de la seua realitat i pes com a fenomen social, quan és reconeguda pels poders públics com a mitjà normal de comunicació entre ells i en relació amb els subjectes privats, amb plena validesa i efectes jurídics”. Així ho estableix la sentència 82/1986, de 26 de juny del Tribunal Constitucional, que és el màxim intèrpret de la Constitució.
En altres paraules, que una llengua siga oficial vol dir que és llengua de les administracions i les institucions i que aquestes la tenen com a vehicle normal de comunicació interna, entre elles o d’elles amb els ciutadans.
Com a ciutadans individuals (“subjectes privats”), l’oficialitat implica que podem usar-la davant qualsevol altra persona o entitat i en qualsevol situació sense que se’ns puga denegar la comunicació per raó de la llengua que usem ni se’ns en puga demanar cap traducció. Tot això dins el territori on és oficial i amb independència de l’administració amb què ens relacionem. Això vol dir, amb especial referència a les diverses administracions, que davant de qualsevol d’aquestes, bé siga l’administració local (ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, diputacions), la de la Generalitat Valenciana (conselleries, instituts, centres de salut i hospitals, etc.), l’estatal (ministeris, delegacions ministerials, comissaries, casernes, etc.), la de justícia (tribunals i jutjats), la institucional (universitats, etc.) i fins i tot l’europea (per exemple, l’Oficina de Marques d’Alacant) que estiguen radicades al País Valencià, podem adreçar-nos-hi en la nostra llengua i que tenim el dret irrefusable de ser atesos també en aquesta.
2. Llengua pròpia: ús normal i preferent
El català, amb el nom de valencià, a més de ser oficial, és la llengua pròpia del País Valencià, com ho reconeix l’Estatut d’Autonomia en l’article 6.1 i ho reitera la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) en l’article 2.
Ni en l’Estatut ni en la LUEV no s’especifica amb claredat què implica la declaració de “llengua pròpia”. De fet, en l’únic lloc on s’hi fa referència (l’article 2 de la LUEV) trobem una repetició dels efectes que s’atribueixen a l’oficialitat: “El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüència, tots els ciutadans tenen el dret a conèixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions amb les instàncies públiques”.
Els efectes jurídics del concepte de llengua pròpia han de ser, per tant, uns altres que els de ser llengua oficial. En aquest sentit, el primer article de la LUEV, que enuncia els principis generals i l’objecte de la Llei, dóna la clau de les implicacions del caràcter de pròpia quan afirma: “La present Llei té per objecte genèric complir i desplegar allò que disposa l’article setè de l’Estatut d’Autonomia [ara, amb la modificació de 2006, és l’article sisè] quan regula l’ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social, així com el seu ensenyament”. Evidentment, quan parla de “l’ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social”, cal entendre que l’ús oficial es deriva de l’oficialitat i l’ús normal de l’altre atribut que l’Estatut assigna al valencià, la condició de llengua pròpia.
En confirmació d’aquesta línia es pronuncia el preàmbul de la mateixa LUEV, que lliga el concepte de “propi”, d’una banda, al fet de ser la llengua històrica del poble valencià i, a més, a la recuperació social d’aquesta: “La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat.”
Respecte a aquestes conseqüències de la declaració de llengua pròpia, són bastant més explícites les lleis de normalització i de política lingüística de les altres dues comunitats autònomes del nostre àmbit lingüístic que estableixen el català com a llengua oficial i pròpia: les Illes Balears i Catalunya.
La Llei de política lingüística de la Generalitat de Catalunya precisa en l’apartat IV del preàmbul:
Aquesta llei formula els conceptes jurídics de llengua pròpia i de llengua oficial. Així, el concepte de llengua pròpia aplicat a la catalana obliga els poders públics i les institucions de Catalunya a protegir-la, a usar-la de manera general i a promoure’n l’ús públic a tots els nivells. El concepte de llengua oficial, aplicat al català i al castellà, garanteix als ciutadans i ciutadanes els drets subjectius, que són proclamats explícitament, a aprendre les dues llengües, a poder usar-les lliurement en totes les activitats públiques i privades, a ésser atesos en la que escullin en llurs relacions amb les administracions i, de manera gradual i progressiva, amb tots els agents socials que ofereixen serveis al públic, i a no ésser discriminats per raó de llengua.
I ja en la part dispositiva de la Llei, l’article 2, en els paràgrafs 2 i 3, fixa així el contingut jurídic del caràcter de llengua pròpia:
2. El català, com a llengua pròpia, és:
- a) La llengua de totes les institucions de Catalunya, i en especial de l’Administració de la Generalitat, de l’Administració local, de les corporacions públiques, de les empreses i els serveis públics, dels mitjans de comunicació institucionals, de l’ensenyament i de la toponímia.
- b) La llengua preferentment emprada per l’Administració de l’Estat a Catalunya en la forma que aquesta mateixa determini, per les altres institucions i, en general, per les empreses i les entitats que ofereixen serveis al públic.
3. El que disposa l’apartat 2 implica un compromís especial de les institucions per a promocionar-ne el coneixement i fomentar-ne l’ús entre els ciutadans i ciutadanes, amb independència del caràcter oficial del català i del castellà.
De manera semblant s’expressa la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears, (les cursives són nostres):
La llengua catalana i la llengua castellana són totes dues llengües oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l’oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric. L’oficialitat del castellà, establerta per la Constitució a tot l’Estat, es basa en un estatut personal, a fi d’emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori.
Aquest propòsit de “mantenir la primacia” del català “en el seu territori històric”, derivat del caràcter de llengua pròpia, té reflexos explícits en la part dispositiva de la Llei:
Article 6
- 1. El català, com a llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, ho és també del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l’Administració Pública, de l’Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma.
Article 15
- 1. La retolació pública es farà en llengua catalana, acompanyada si calgués de signes gràfics que en facilitin la comprensió als no-catalanoparlants. La retolació en català i castellà s’emprarà quan així ho aconsellin les circumstàncies sociolingüístiques.
- 2. A tots els rètols, indicacions i escrits en general, bilingües, la primera versió ha de ser la catalana, com a llengua pròpia de les Illes Balears, i la segona, la castellana.
Vist aquest marc legal i la regulació més explícita de Catalunya i les Illes Balears, el fet que el català siga llengua pròpia i oficial ha de tenir com a conseqüència que aquesta ha de ser la llengua d’ús normal i habitual de qualsevol administració que tinga presència en territori valencià. Si alguna administració no ho compleix, caldrà que, com a ciutadans, li ho exigim, si més no, en les relacions orals i escrites amb el públic.
3. L’administració ens ha d’atendre en català
L’oficialitat del català comporta que podem exigir a qualsevol administració que ens atenga en aquesta llengua, tant si ho fem oralment com per escrit. Altrament, podem refusar amb validesa legal qualsevol tipus de comunicacions, escrits, rebuts, etc., almenys si hem notificat prèviament a l’administració en qüestió que volíem comunicar-nos-hi en català.
I de la mateixa manera que l’oficialitat d’una llengua implica el dret actiu individual de relacionar-s’hi amb els poders públics, comporta també el dret passiu de rebre en aquesta llengua les comunicacions i les actuacions que emanen de l’administració. En definitiva: podem adreçar-nos a l’administració en català i exigir-li que se’ns adrece també en aquesta mateixa llengua. I aquesta obligació legal afecta qualsevol administració radicada en territori on el català és oficial.
Quan parlem de l’obligació de les administracions d’atendre en català, hem d’aclarir que l’obligació abraça tant l’entitat en si com el personal que en forma part. Això és, si l’administració –que té el deure de relacionar-se en la llengua que és oficial–, està integrada per persones que han d’atendre els ciutadans oralment o per escrit, la conclusió necessària és que l’administració ha de disposar de personal que atenga en aquesta llengua en tots els seus serveis.
4. No se’ns pot demanar traducció
Com a resultat de l’oficialitat, cap persona ni cap administració no ens pot exigir vàlidament la traducció, ni oral ni escrita, d’allò que nosaltres expressem en català. Les persones individuals en poden al·legar desconeixement, però nosaltres no tenim l’obligació de fer-los-en cap traducció. Altrament, l’oficialitat perdria tot el sentit, perquè només podríem exercir-la condicionada als coneixements lingüístics o a la bona voluntat del nostre interlocutor, siga aquest una persona física o una entitat.
Si en la nostra relació amb l’administració algun funcionari ens demana la traducció d’algun document o intervenció oral en valencià, podem exigir que ens atenga un altre que ens garantesca el nostre dret d’usar la llengua pròpia i oficial del nostre propi país. Si això ho fa una administració per escrit, cal recordar-li que el valencià és llengua oficial i, com a tal, d’obligat coneixement i ús per part de qualsevol administració radicada al País Valencià. És més: l’oficialitat es deriva directament de l’article 3 de la Constitució espanyola i de l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia, el qual, a més de ser la llei de màxim rang al País Valencià, és també una llei orgànica de l’Estat.
5. No existeix cap deure constitucional d’usar el castellà
De vegades, fins i tot algú ha invocat la Constitució espanyola amb l’argument –radicalment fals– que aquesta imposa el deure d’usar el castellà. Per a comprovar la falsedat d’aquesta afirmació, només cal considerar que, si això fos així, no tindria cap sentit parlar de l’oficialitat de les altres llengües: els ciutadans del Regne d’Espanya no tindrien cap altra opció que usar el castellà en i davant les instàncies públiques.
Allò que la Constitució imposa és el deure de conèixer –no pas d’usar– el castellà: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”, diu l’article 3.1 de la Constitució espanyola. És a dir, que els ciutadans no poden al·legar vàlidament que el desconeixen però de cap manera implica que l’hagen d’usar, encara que, en clara extralimitació, ens ho puga demanar algun funcionari o fins i tot alguna administració, com de vegades passa.
6. Àmbit d’oficialitat: totes les administracions radicades al País Valencià i als territoris on el català és oficial
Hi ha una certa tendència a creure que l’oficialitat del català només és aplicable a les administracions locals –ajuntaments i diputacions– i a la de la Generalitat, però no pas a les altres, en la mesura que hom les identifica amb “l’Estat” i aquest té com a llengua oficial el castellà.
La realitat és que l’oficialitat de la llengua pròpia definida per l’Estatut d’Autonomia obliga totes les administracions radicades al País Valencià, és a dir, totes les que tenen seu o dependències en territori valencià, independentment que els òrgans centrals estiguen situats a Madrid o en algun altre lloc de l’Estat fora dels territoris on el català és oficial.
Evidentment i de manera anàloga al que hem dit per al País Valencià, podrem usar el català si ens adrecem a qualsevol altra administració radicada a Catalunya, a les Illes Balears o a la Franja de Ponent, i també al Principat d’Andorra i al municipi de l’Alguer de l’illa de Sardenya. I, en darrer lloc, el desembre de 2007 a la Catalunya del Nord, el Consell General dels Pirineus Orientals, òrgan de govern i administració del departament, va aprovar una “Carta en favor de la llengua catalana” amb la qual “El Consell General reconeix oficialment, al costat de la llengua francesa, el català com a llengua del departament” (article 1), cosa que es tradueix en el fet que, per primera vegada des del 1700, el català retorna al seu estat de llengua de relació amb l’administració. I així, d’acord amb l’article 4, podem usar el català en les nostres relacions orals i escrites amb totes les estructures departamentals del Consell General: “De manera general, totes les estructures departamentals (serveis, administracions, organismes associats) integren la dimensió de la llengua catalana en les seves funcions i atribucions, amb una atenció particular per la comunicació amb el públic i la retolació”.
7. Les comunicacions han de ser íntegrament en català
Hem vist més amunt que, a més de poder adreçar-nos en català a l’administració, podem exigir d’aquesta que totes les comunicacions que ens faça –bé orals, bé escrites– siguen també en català.
És encara un fet bastant habitual, malgrat la declaració de llengua pròpia, que les administracions radicades al País Valencià actuen normalment en espanyol. Ara bé, darrerament les diverses administracions empren alguns models impresos bilingües (espanyol i català), en què la part específica (dades concretes) que s’ha d’emplenar per a cada cas individual es troba només redactada en espanyol. Un exemple: en els formularis d’imposts municipals, la casella bilingüe “Organisme/Organismo” és emplenada com a “Ayuntamiento de la Pobla” o la casella “Concepte tribuari/Concepto tributario” completada sols amb “Impuesto sobre vehículos de tracción mecànica”. En aquest cas, podem exigir que la totalitat del document estiga en català i, si no, podrem rebutjar-lo i fer saber que no l’atendrem fins que no es redacte completament en la nostra llengua.
8. Valencià i català, dues denominacions equivalents i plenament legals
Com hem dit, el nom que la llengua pròpia rep en l’Estatut d’Autonomia és valencià, sense cap referència explícita a la resta de la comunitat lingüística ni al fet que en tots els altres territoris el nom oficial és català, que és així mateix la denominació general en l’àmbit internacional i acadèmic.
Tant valencià com català han estat dues denominacions usades pels valencians al llarg de la història (si més no, des del segle XIV a l’actualitat) i totes dues són legítimes i vàlides perquè els valencians anomenem la nostra llengua. Ara bé, no és cap secret que el fet que l’Estatut d’Autonomia només parle de valencià o d’idioma valencià o llengua valenciana i no faça cap menció a la unitat de la llengua catalana ha estat tergiversat per imposar que el valencià és un idioma circumscrit al territori administratiu del País Valencià i diferent de tots els altres i, sobretot, obsessivament separat del “català”. La finalitat d’aquesta manipulació ha estat aïllar el valencià de la resta de la comunitat lingüística i impedir l’extensió i la normalitat del seu ús fent-lo motiu de conflicte permanent.
El reconeixement d’aquesta doble denominació equivalent de la llengua ha motivat una aferrissada batalla judicial que ha durat anys i que s’ha saldat, si més no en els tribunals, amb una victòria de la unitat de la llengua catalana. En els darrers anys, les universitats públiques valencianes (la d’Alacant, la Jaume I de Castelló i la de València), juntament amb associacions i sindicats compromesos amb la llengua (Acció Cultural del País Valencià, el Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià-Intersindical Valenciana) han aconseguit que els tribunals de justícia del més alt nivell (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i Tribunal Superior de Justícia valencià) reconeguen quaranta-sis sentències diferents l’equivalència i la possibilitat legítima d’emprar la denominació llengua catalana per a designar oficialment la llengua pròpia dels valencians. La Generalitat Valenciana governada pel PP ha perdut sistemàticament tots els litigis amb què, fins a la data, ha pretès segregar legalment el valencià de la resta del català, com també va perdre el primer una associació d’extrema dreta que actuava contra la Universitat de València.
Des de la Sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, de 21 d’abril, no té cap fonament jurídic la pretensió, tan repetida, segons la qual només es podria denominar vàlidament valencià i que seria contrari a l’Estatut –i fins i tot a la Constitució– emprar qualsevol altra denominació per a la llengua pròpia dels valencians. Aquest alt tribunal ha dictaminat que:
a) Com a equivalent del nom estatutari de valencià la denominació llengua catalana té una fonamentació científica i acadèmica confirmada per la legislació de l’Estat, perquè és “una de les denominacions amb un suport científic, acollida en una norma reglamentària dictada per l’administració general de l’Estat amb la corresponent habilitació de llei”.
b) La denominació català aplicada a la llengua pròpia dels valencians és plenament conforme amb l’Estatut d’Autonomia, amb la Constitució i amb el marc legal en general: “La valenciana, llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, per això, de la seua Universitat, podrà ser també anomenada ‘llengua catalana’ en l’àmbit universitari, sense que això contradiga l’Estatut d’Autonomia ni la Llei de les Corts esmentada [Llei d’ús i ensenyament del valencià”]. El fet que “es denomine indistintament valencià o català […] no contradiu valors, béns o interessos constitucionalment tutelats i no vulnera cap precepte legal”.
Cal deixar ben clar que la possibilitat d’usar com a sinònims valencià i català referits a la llengua no es restringeix, com ha pretès algú, “a l’àmbit universitari” de què parla aquesta sentència, que ho fa perquè aquest era el camp concret on es dirimia el litigi. Des del 2004, els fonaments jurídics del Tribunal Constitucional han estat recollits per les múltiples sentències amb què el Tribunal Superior de Justícia valencià i el Tribunal Suprem han obligat la Generalitat Valenciana a reconèixer el títol de Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià i l’equivalència de les certificacions de valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià amb les de les entitats oficials anàlogues de Catalunya i les Illes Balears. Així, per exemple, en la primera d’aquestes sentències (la núm. 330/2004, promoguda per Acció Cultural del País Valencià), el Tribunal Superior afirmava:
cal concloure que no hi ha cap raó que permeta sostenir que la titulació de Llicenciatura en Filologia Catalana no constituesca titulació suficient […] per a eximir de la realització de la prova de coneixements de la llengua valenciana, per tal com aquella Llicenciatura avala sobradament el coneixement de la llengua d’aquesta Comunitat.
I més clarament i pel que fa al nom, el Tribunal Suprem, en la sentència dictada el 15 d’octubre de 2008, en el recurs de cassació núm. 5209/2004, afirma amb contundència en el fonament jurídic tercer:
La primera idea que assumeix la sentència recorreguda […] és la següent: que s’ha de donar una resposta negativa a la qüestió de si la denominació “llengua valenciana”, emprada per l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, té caràcter excloent i n’impedeix l’ús de qualssevol altres, amb referència òbviament a la “llengua catalana […].
I per això conclou aquest Tribunal en el mateix fonament jurídic tercer que:
sí que ho és [contrari a dret] l’exclusió o el silenci que hi ha [en les convocatòries] sobre l’equivalència que s’ha de donar a les titulacions i certificats de filologia catalana i filologia valenciana.
I aquest mateix Tribunal Suprem encara es pronuncia amb més claredat i contundència en una altra sentència que aborda la qüestió de la unitat de la llengua no sols fora de l’àmbit universitari sinó precisament en el terreny estricte de les atribucions de la Generalitat Valenciana en matèria de regulació de la llengua pròpia. En la sentència de 15 de març de 2006, que resol el recurs de cassació núm. 8075/1999, contra les pretensions del Govern Valencià, en mans del PP, d’eliminar l’homologació dels certificats de coneixement de valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià amb els corresponents de la Generalitat de Catalunya i del Govern de les Illes Balears, el Tribunal Suprem aclareix que la Generalitat Valenciana s’ha de sotmetre a les consideracions científiques i acadèmiques en què es fonamenta la unitat de la llengua per damunt de les denominacions oficials divergents:
Aqueix problema de si són o no llengües diferents el valencià i el català cal ja acceptar que no està resolt en l’Estatut d’Autonomia, segons que ha declarat la STC [sentència del Tribunal Constitucional] 75/1997.
Per tant, com que no té una solució normativa, cal considerar-lo com un problema estrany al dret que té la seua seu natural en l’àmbit científic i acadèmic, i això fa que per a decidir-hi s’hagen de seguir en bona mesura els patrons que encarnen l’anomenada doctrina de la discrecionalitat tècnica; és a dir, cal atenir-se a allò que sobre l’esmentat problema ha prevalgut en la doctrina científica.
[…]La resposta ha de ser que la part demanant [Acció Cultural del País Valencià i Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià-Intersindical Valenciana] ha ofert dades suficients que revelen que aqueixa unitat lingüística que defensa té un importantíssim reconeixement en el camp científic i acadèmic, mentre que l’Administració demandada [la Generalitat Valenciana] no ha ofert dades, procedents d’aqueix mateix camp, que exterioritzen l’existència de corrents doctrinals de similar magnitud que sostinguen opinions discrepants quant al fet de si valencià i català constitueixen o no un mateix sistema lingüístic.
En resum i segons l’estricta doctrina de la màxima instància jurisdiccional espanyola:
a) L’equiparació dels noms valencià i català referits a la llengua del País Valencià és de caràcter general i no se circumscriu a l’àmbit universitari.
b) Aquesta equiparació és plenament aplicable a l’administració de la Generalitat Valenciana i, per extensió, a totes les altres.
c) És el dret qui ha de seguir i no contradir les consideracions científiques i acadèmiques respecte a la unitat de la llengua i l’equivalència de les denominacions oficials i no a la inversa, com tendenciosament pretenen alguns polítics, apel·lant al nom “idioma valencià” que apareix en l’Estatut d’Autonomia.
Finalment, l’Estatut d’Autonomia valencià de 2006 estableix l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a entitat de referència normativa per a la llengua pròpia (articles 6.8 i 41). I aquesta institució de la Generalitat Valenciana ha declarat formalment en el “dictamen, de caràcter oficial, de 9 de febrer de 2005 (Resolució 2/2005, de 29 de març, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, publicada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el 12 de març i el 6 de maig de 2005) que “la denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes […] i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat valenciana de les últimes dècades” i que “hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, […] avalada per l’ordenament jurídic espanyol […] i la jurisprudència”.
9. El nom del país: País Valencià
En tant que comunitat autònoma, el nom oficial del País Valencià és Comunitat Valenciana, tal com estableix l’Estatut d’Autonomia (article 1). Com bé es veu, es tracta d’un terme purament administratiu (comunitat) i no històric, molt recent (del 1982, del moment final de les negociacions per a l’aprovació de l’Estatut) i creat artificialment pels polítics per salvar les discrepàncies entre els noms tradicionals País Valencià i Regne de València, que ens equipara en el terreny nominatiu i en la concepció administrativa a casos com Comunitat de Múrcia o Comunitat de Madrid.
Com a nom estrictament administratiu, no cal que l’usem necessàriament en els nostres escrits si hem d’anomenar el País Valencià. De manera semblant al que ocorre amb el nom de la llengua, que siga recollit per l’Estatut d’Autonomia no vol dir que siga una denominació obligada i l’única legalment possible, com també esgrimeixen alguns. Una analogia resultarà ben explicativa: el nom oficial de l’Estat espanyol és Regne d’Espanya (vegeu, per exemple, els passaports) i seria com pretendre que aquesta fos l’única denominació que es pogués utilitzar legalment. Més encara quan els noms “no oficials” retenen el gentilici o el topònim corresponent: valencià en el cas de País Valencià i Espanya, sense expressió del fet que pren la forma d’organització política de regne.
D’altra banda, el nom de País Valencià apareix en una gran quantitat de partits, sindicats i associacions que representen una part importantíssima de la societat valenciana (Partit Socialista del País Valencià, Esquerra Unida del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià, Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, UGT del País Valencià, Comissions Obreres del País Valencià, CGT del País Valencià, Acció Cultural del País Valencià, Associació d’Editors del País Valencià, Gremi d’Editors del País Valencià, etc.). Però hi ha un argument definitiu en favor de la plena “legalitat” que alguns neguen amb escarafalls: figura en el preàmbul mateix de l’Estatut d’Autonomia, tant en el de 1982 com en el de 2006, i, a més, segons aquest, expressa la “concepció moderna” del nostre país:
Aprovada la Constitució espanyola, va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana […].
Per tant, i de la mateixa manera que concloíem més amunt, és legalment possible emprar el nom País Valencià en qualsevol situació i davant qualsevol persona, entitat, administració, associació, etc. I, ja que és possible i, a més, com reconeix l’Estatut, expressa la “concepció moderna”, no ens hem d’estar d’utilitzar-lo si així ho volem.