1. Petició de relació en català
En rigor i estricta lògica, com a servidores dels ciutadans, les administracions haurien de ser les principals valedores del respecte dels drets lingüístics, però l’experiència ens demostra que no sempre és així. Per això, en primer lloc, cal tenir present que nosaltres (o les nostres associacions, empreses, etc.) podem exigir de l’administració que ens atenga en català, igual que podem demanar també que, quan es relacione amb nosaltres, ho faça també en la nostra llengua. Així hauria de ser en general al País Valencià –si més no, als territoris anomenats “de predomini lingüístic valencià”–, per la raó, reconeguda en l’Estatut d’Autonomia, que aquesta llengua no sols és oficial sinó que, a més, és la pròpia del poble valencià.
En conseqüència, una de les primeres accions que hem d’emprendre davant qualsevol administració és fer-li saber aquests drets bàsics i aquestes disposicions estatutàries. Trametrem a cada administració una instància (vegeu el model núm. 1, model núm. 2, model núm. 3 i model núm. 4) en què demanem que a partir d’aqueixa data tota relació que mantinguem volem que siga en català. I hi afegirem que, en cas contrari, no atendrem cap escrit ni cap comunicació que no se’ns faça íntegrament en aquesta llengua. Des del moment que enviem o registrem aquest escrit, nosaltres ja hem formalitzat la demanda del nostre dret i l’administració té l’obligació inexcusable de respectar-nos-el.
A qui hem d’adreçar aquests escrits de petició de relació únicament en català?
En primer lloc, cal tenir en compte que les diverses administracions tenen repartits per tot el territori moltes delegacions, serveis, oficines, seus, etc. Però això no és un problema que ens haja d’afectar a nosaltres: és la seua organització interna. No cal que adrecem una petició a totes aquestes oficines i delegacions. N’hi ha prou si trametem una instància a cadascuna de les administracions que hem esmentat –si més no, a aquelles amb les quals tenim relacions– i els demanem que siguen aquestes les que ho facen saber a tots els seus serveis. Perquè l’administrat no té l’obligació de saber quina és l’organització interna de cada administració sinó que és aquesta mateixa qui té el deure d’estar intercomunicada a fi de donar el millor servei al ciutadà. És per això que una instància per administració és suficient per a demanar el compliment dels nostres drets lingüístics.
On hem d’adreçar les nostres instàncies?
- a) Administració de l’estat: a la Delegació del Govern espanyol al País Valencià.
- b) Administració de la Generalitat: a la Presidència de la Generalitat Valenciana.
- c) Administració local: caldrà adreçar-les a l’ajuntament o als ajuntaments amb els quals tinguem relació (ajuntament del lloc on estem empadronats, de les residències habituals, d’on tenim la seu de les nostres associacions, del nostre comerç, etc.). En aquest cas haurem de fer una instància per a cada ajuntament, perquè cada municipi és una administració diferent. També caldrà que n’adrecem una altra a la diputació provincial corresponent, perquè molts dels imposts, rebuts, impresos, documents, etc., municipals es trameten per mitjà de la diputació provincial.
- d) L’administració de justícia (jutjats i tribunals, allò que es coneix com el poder judicial), presenta una especificitat que cal fer notar. Es tracta d’una administració vinculada a un poder diferenciat d’allò que generalment es denomina “administracions”, amb un funcionament i una organització diferents de l’administració general de l’Estat i també –l’experiència ho demostra– amb una forta resistència a la normalització lingüística de qualsevol llengua oficial que no siga el castellà.És per això que convé adreçar-nos-hi amb una instància individualitzada, cosa que podem fer de dues maneres. L’una és remetre una sol·licitud general, adreçada al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que valga per a totes les nostres possibles relacions, com hem fet per a totes les administracions (model núm. 5). L’altra via, vist que amb l’administració de justícia hom té habitualment relacions molt puntuals, és fer la petició de relació íntegra en català en el moment que tinguem pendent algun afer de la seua competència. En aquest darrer cas, la trametrem al jutjat o tribunal que instrueix la nostra causa (model núm. 6).
- e) Altre tipus d’administracions. En el cas de les universitats caldrà que enviem la instància al rectorat de la universitat corresponent (model núm. 7). De la mateixa manera haurem d’actuar davant les mancomunitats i consorcis de municipis o comarques (adreçarem l’escrit a l’òrgan de direcció corresponent). Potser també serà convenient, tot i que depèn del Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social i, per tant, està dins de l’administració de l’Estat, trametre un escrit a l’Institut Nacional de la Seguretat Social (model núm. 8) per la transcendència que tenen les seues actuacions (desocupació, pensions, jubilacions, baixes i altes laborals, etc.). La instància, l’adreçarem, doncs, a la direcció provincial d’aquest Institut.
- f)Un cas especial és el de les administracions internacionals, i especialment de la Unió Europea. La llengua catalana finalment no hi ha estat reconeguda com a llengua oficial. No obstant això, sí que s’hi ha reconegut un cert estatus d’oficialitat, mitjançant el qual els ciutadans ens podrem adreçar per escrit a qualsevol òrgan de la Unió Europea en català i demanar que la resposta siga en aquesta mateixa llengua. És l’Estat espanyol qui té l’encàrrec de fer les traduccions oportunes del català a alguna llengua oficial de la Unió Europea i des d’aquesta al català. En altres paraules, quant als efectes pràctics, com a ciutadans de la Unió Europea que ens hi relacionem, podem fer-ho en català (model núm. 9).
Hi ha, però, un cas dins l’administració de la Unió Europea que és molt més clar: l’Oficina de Propietat Intel·lectual, amb seu a Alacant. Aquesta oficina es troba en un territori on el català és llengua oficial i, com a administració pública radicada en territori valencià, està obligada a conèixer i acceptar directament qualsevol actuació en aquesta llengua. A més, cal tenir en compte que en la legislació valenciana es preveu que “seran vàlides i amb plena eficàcia jurídica totes les actuacions realitzades en valencià a l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana” (art. 9 de la Llei d’ús i ensenyament del valencià). Per tant, en les relacions amb aquesta oficina podem exigir que siguen íntegrament en català.
Una vegada presentada qualsevol d’aquestes instàncies de relació en català, pot ocórrer que alguna administració conteste a la nostra demanda al·legant que, per raó de la denominació emprada en l’Estatut d’Autonomia (valencià, idioma valencià), i aplicant un nominalisme radical, en territori valencià el català no hi és llengua oficial i que no tenen obligació de relacionar-se amb nosaltres en aquesta llengua.
Si això ocorre, haurem de fer referència a les raons que exposàvem en l’apartat Valencià i català, dues denominacions equivalents i plenament legals i remetre un escrit segons el model núm. 10. Semblantment, si alguna administració ens presenta objeccions quant a l’ús de País Valencià, podem respondre amb el model núm. 11, on es recullen els raonaments que hem desplegat en el punt El nom del país: País Valencià.
2. Refús de les comunicacions que no siguen en català
Un tipus d’aquests escrits són els rebuts per al pagament d’imposts o serveis. I és precisament en aquesta classe de documents que més graven els nostres interessos on més força legal tenim per a exercir els nostres drets lingüístics. Si en la redacció d’aquests documents no ens han atès la nostra petició, podem adduir que, mentre no es farà en català, tal com ho havíem demanat, no l’atendrem, com tampoc el pagament que se’ns notifica (model núm. 12). I podem fer-ho sense cap tipus de por, perquè els tribunals ens donen la raó en aquest punt des de fa molt de temps (Sentència 100/1990, de 5 de febrer i Sentència 1130/1990, de 17 de novembre, ambdues del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana). Reproduïm ací part del fonament jurídic tercer de la Sentència 100/1990:
Atesa la literalitat del que diposa l’article 11 de la Llei 4/83 de la Generalitat Valenciana [Llei d’ús i ensenyament del valencià] cal entendre que l’Administració demandada tenia el deure d’atendre la petició formulada per l’interessat el 30 d’abril de 1987 i, per tant, adreçar-li les notificacions d’actes que l’afectessen en llengua valenciana; no havent-ho fet així en el present cas, la notificació efectuada en llengua castellana cal reputar-la com a defectuosa i, en conseqüència, cal tenir per legítima i ajustada a dret la petició o protesta formal presentada pel recurrent a fi que li fos efectuada aqueixa nova notificació en llengua valenciana.
Dins dels rebuts, cal diferenciar segons quina siga la persona jurídica que els emet. Així, hi ha rebuts que són emesos directament per les administracions; altres, per empreses que són dependents o de creació d’aquestes, i unes terceres, que són empreses privades concessionàries de serveis o contractades per les administracions i que són les que ofereixen el servei directament. Val a dir que els dos grups primers tenen l’obligació legal d’atendre’ns en català. El darrer grup, com que és una empresa privada, no té aqueixa obligació. De tota manera, i atès que despleguen un servei públic que hauria d’oferir l’administració, nosaltres hem d’exigir a aquesta que faça complir els nostres drets lingüístics i que, per tant, en les condicions de la contractació del servei s’ha de preveure el fet de l’atenció en català als ciutadans que el reben.
Cal saber que qualsevol tipus d’impost o taxa, com que és exigit directament per alguna de les diverses administracions, haurà d’estar íntegrament en català; si no és així, podem negar-nos a pagar-lo. Entre els imposts podem citar: IRPF (impost sobre la renda de les persones físiques), sobre societats, IVA (impost sobre el valor afegit), sobre el patrimoni, sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, sobre successions i donacions, IAE (impost sobre activitats econòmiques), IBI (impost sobre béns immobles), sobre vehicles de tracció mecànica, sobre construccions, instal·lacions i obres; sobre l’increment de valor dels terrenys de natura urbana, etc. Entre les taxes, n’hi ha per expedició de títols acadèmics i professionals, per actuacions i serveis en matèria de navegació marítima i aèria, per registre d’especialitats farmacèutiques; sobre rifes, tómboles, travesses i combinacions aleatòries, etc. I, finalment, els preu públics, per exemple, els que han de pagar els bars, restaurants, cafès, etc. per traure les taules al carrer.
2.3 Serveis: fem, aigua, electricitat, etc.
Altres serveis, com són la recollida del fem (residus sòlids urbans), el subministrament d’aigua, etc., que són serveis que han d’atendre els ajuntaments, la majoria de vegades es presten per mitjà de les diputacions provincials o bé es contracten a empreses. Aleshores, si el servei el presta directament l’administració, siga l’ajuntament, siga la diputació, l’obligació és clara: hauran de d’oferir-lo en català. D’altra banda, si és una empresa la qui desplega el servei, caldrà saber si és una empresa creada o dependent de l’administració o bé si és una empresa privada. En el primer cas, podrem exigir que ho faça en la nostra llengua; en el segon, haurem de fer-ho per mitjà de l’exigència a l’ajuntament corresponent.
Alguns dels altres serveis que més utilitzem i, per tant, d’on més rebuts paguem, són els de la llum, el telèfon i internet i el gas (tant si és butà com natural, etc.). I malgrat que qui els presta no són les administracions, aquests casos són els típics de les empreses privades però que ofereixen serveis bàsics i sovint en condicions que en la pràctica s’assemblen molt a quan eren un monopoli. Ací cal demanar a les empreses, igual que hem fet a les administracions, que volem que tota la nostra relació siga en català (model núm. 13). Normalment aquestes empreses ja solen fer models bilingües o bé donen a triar a l’usuari la llengua en què ens enviaran els rebuts i comunicacions, però en qualsevol cas, el que podem fer és contractar o advertir que no contractarem el servei si no ens el presten en la nostra llengua.
A banda dels rebuts de pagaments d’imposts o de serveis, un dels altres escrits que més ens adrecen les administracions són les multes de trànsit. En aquest cas, cal diferenciar quin tipus d’agent ha formulat la denúncia: els guàrdies civils de trànsit o els membres de les diverses policies locals. El primer cas és un cos representant de l’administració de l’Estat i, per això, si nosaltres ja hem demanat a aquesta administració (com dèiem més amunt) de relacionar-nos-hi en català, si la denúncia no ens la notifiquen així, podem negar-nos a atendre-la mentre no ens la faran íntegrament tal com nosaltres l’hem sol·licitada (model núm. 12).
Per al cas de la denúncia de la policia local, cal tenir en compte si aquesta és d’un municipi on nosaltres hem fet aqueixa sol·licitud de relació en català. Si l’hem enviada, l’ajuntament ja ha de saber que s’ha de relacionar amb nosaltres en la nostra llengua, i si no, podem negar-nos a atendre les notificacions. Si no tenim feta sol·licitud a aqueix ajuntament, quan l’agent ens formule la denúncia, caldrà que presentem a l’ajuntament la instància corresponent de relació en català. A partir d’aquest moment actuarem de la mateixa manera que hem dit per als altres casos.
Així mateix, altres tipus de multes que se’ns poden imposar són les multes penals (aquelles establertes en la legislació penal) i també les civils (les previstes per la legislació civil). Com que aquestes només les poden imposar els tribunals de justícia, és a dir, part de l’administració de l’Estat, podrem exigir que estiguen en català. No caldrà una sol·licitud a banda, en la mesura en què ja l’hem adreçada amb anterioritat a l’administració de l’Estat, o bé ho farem com hem comentat més amunt per a les relacions amb l’administració de justícia.
3. Com hem de registrar els documents
Hem vist al llarg del punt anterior què és el que hem de fer perquè el nostre tracte amb les administracions siga íntegrament en català. Hem dit que, com a primera mesura, el que cal és demanar-ho a cada administració per mitjà d’una sol·licitud.
Quin procediment hem de seguir per a aconseguir-ho?
En primer lloc, hem de redactar la instància de sol·licitud en què demanem que a partir d’aquest moment tota la relació que s’haja de mantenir entre aqueixa administració i nosaltres ha de ser exclusivament en català (vegeu el model núm. 1, model núm. 2, model núm. 3, model núm. 4, model núm. 5, model núm. 6, model núm. 7, model núm. 8 i model núm. 9). Hem de tenir en compte que sempre hem de fer dues còpies de cada escrit que presentem i per a cadascuna de les administracions a què ens adrecem. No cal, però, que aquests escrits siguen originals tots dos: l’un pot ser fotocòpia de l’altre. L’original, l’enviarem i ens quedarem la còpia com a prova del document que hem tramès.
Una vegada que tinguem el document redactat, caldrà enviar-lo a l’administració en qüestió. Hi ha tres maneres de fer arribar un document a l’administració: enviar-lo per correu, portar-lo al registre d’entrada d’aqueixa administració o presentar-lo de manera telemàtica, mitjançant la seu electrònica de cada administració.
L’enviament per correu sol ser un procediment més còmode que no desplaçar-se a l’administració corresponent i té exactament la mateixa eficàcia. Si l’enviem per correu, cal que certifiquem la nostra instància i que demanem que siga amb avís de recepció. Amb la certificació ens assegurem que arribarà a la destinació o, en tot cas, podem demostrar que nosaltres hem enviat l’escrit en qüestió i, que si no s’ha lliurat al destinatari, és responsabilitat de Correus. Amb l’avís de recepció tindrem constància que la instància ha estat rebuda i li han donat entrada en el registre oficial en una data determinada i, si cal, amb un número d’entrada. (L’avís de recepció és una butlleta que s’adjunta a la carta, que conté el nostre nom i adreça com a remitents i els del destinatari, i que Correus ens retorna amb la data i la signatura o el segell de qui es fa responsable de la recepció).
Quan anem a certificar la nostra instància a Correus, haurem de portar les dues còpies a què fèiem referència adés i sol·licitar que ens posen un segell en totes dues. El segell dóna fe de la data i l’oficina de Correus on ha estat presentada. L’original segellat, l’enviarem a l’administració i la còpia segellada ens la quedarem nosaltres i la guardarem, perquè la data del segell de Correus serà la que ens servirà com a data de registre d’entrada en l’administració a què enviem la sol·licitud. Cal guardar sempre aquesta còpia, perquè és la que podrem adduir si l’administració no respecta el nostre dret d’atendre’ns en català.
Un altre sistema que es pot emprar, també en Correus, és el de l’anomenat burofax. El burofax és una comunicació que té els mateixos efectes que una comunicació notarial i el procediment que s’hi ha de seguir és semblant al que hem explicat per a la certificació amb avís de recepció. I, com en aquest cas, té també plena validesa. Cal dir, però, que el burofax és molt més econòmic que la comunicació notarial, però un poc més car que el certificat amb avís de recepció. Per això, i com que la validesa és la mateixa, el certificat amb avís de recepció és, de tots aquests, el procediment més recomanable.
3.2 Registre d’entrada de l’administració
En compte d’enviar l’escrit per correu, també tenim la possibilitat de portar-lo a l’administració, bé personalment, bé per mitjà d’una altra persona. Llavors, hem d’adreçar-nos al registre d’entrada a fi que ens registren el nostre escrit. Igual que hem descrit per a l’enviament per correu, hi portarem les dues còpies, l’una per a l’administració i l’altra per a nosaltres. Hem d’assegurar-nos que ens segellen la còpia que ens hem de quedar, perquè, com dèiem abans, amb aquesta còpia podrem demostrar que nosaltres hem demanat la relació en català amb aqueixa administració.
Aquestes que hem vist són les dues vies principals de fer arribar les nostres demandes a una administració. No obstant això, la Llei 39/2015 del procediment administratiu comú de les administracions públiques permet també que els documents adreçats a qualsevol administració es puguen presentar en els registres de qualsevol òrgan pertanyent a l’administració de l’Estat, a la de qualsevol administració de les comunitats autònomes, a les entitats que integren l’Administració local (és a dir qualsevol ajuntament o diputació) i al sector públic institucional (Institut Nacional de la Seguretat Social, les universitats públiques, etc.). És a dir que una instància adreçada a la Delegació del Govern, podem registrar-la perfectament en una delegació d’hisenda o en la Conselleria d’Agricultura, posem per cas, o a l’inrevés, si així ens és més còmode.
Així mateix, també es podrà presentar la sol·licitud en les representacions diplomàtiques o oficines consulars del Regne d’Espanya en altres estats.
3.3 Registre telemàtic mitjançant la seu electrònica
La Llei 39/2015, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, ha establert l’obligació que totes les administracions disposen d’un registre electrònic que ha de tenir el mateix funcionament que el registre d’entrada a què ens referim en el punt anterior. La presentació dels documents, en compte de ser presencial, es fa telemàticament mitjançant allò que s’anomena la seu electrònica de cada administració (cal anar al web de cada administració i entrar allà on pose seu electrònica o registre electrònic). El procediment és el mateix que en el registres físics: haurem d’identificar-nos amb les nostres dades personals i presentar els documents que vulguem de manera electrònica.
Cal dir, però, que a hores d’ara aquest sistema de registre encara no està generalitzat i moltes administracions (especialment, les més modestes, com ara els ajuntaments) no tenen a disposició del públic encara aquest tipus de registre.
Siga com siga, quan se’n generalitze l’ús, la validesa és la mateixa que el registre físic o presencial o el de l’enviament per correu certificat.
4. Actuació davant l’administració i el seu personal
En el punt anterior hem vist el procediment que cal seguir per a presentar un escrit davant una administració. Açò comportarà que hàgem de tenir una relació directa amb el personal que atén en Correus, els registres d’entrada, informació o qualsevol altre servei que nosaltres necessitem de l’administració que siga.
En general, el personal de les administracions cada vegada és més eficient i respectuós i dista molt del model típic del funcionari franquista inepte i prepotent. Amb tot, encara pot ocórrer que, quan presentem el nostre escrit davant l’administració, el funcionari corresponent al·legue que no el pot admetre perquè està escrit en català (o valencià) o bé perquè no està escrit en castellà (o espanyol). Insistim que açò ja és bastant improbable, però encara pot passar.
Si el cas és aquest, cal recordar al funcionari en qüestió que l’administració té el deure de registrar tots els documents que un ciutadà li presente, i més si tenim en compte que es troba redactat en una llengua que és l’oficial i la pròpia d’aqueixa administració (el català és llengua oficial de totes les administracions radicades al País Valencià). Si així i tot s’hi nega, li demanarem el seu número de funcionari (té l’obligació d’identificar-se amb nom, cognoms i número personal de funcionari) i també sol·licitarem parlar amb el seu superior jeràrquic, a qui exposarem el cas.
La cosa més probable és que aquest superior jeràrquic, potser més ben informat, ens reconega el nostre dret, tal com la llei ho preveu. En el cas, que tampoc no ens reconegués aquest dret, caldrà que presentem una queixa a l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana (bé mitjançant el seu model, bé mitjançant el model núm. 14). I en el cas extremadament improbable que tampoc no tinga efecte la queixa a l’Oficina de Drets Lingüístics, podem presentar la denúncia detallada dels fets davant el jutjat de guàrdia corresponent (els jutjats de guàrdia es troben a la mateixa seu on hi ha els jutjats, i si n’hi ha diversos, a la seu principal; en qualsevol cas, a les seus dels jutjats es pot demanar pel jutjat de guàrdia corresponent).
En aquestes situacions, el primer que tindrem en compte és que nosaltres, els ciutadans, som els qui fem possible que existesquen les administracions i els seus funcionaris, i que aqueixes i aquests estan al nostre servei i no a l’inrevés. Cal saber, per tant, que quan ens hi adrecem no estem demanant cap favor, sinó exercint un dret. Això no obstant, cal que actuem sempre amb tot el respecte i amb la màxima cortesia i en cap cas d’una manera prepotent o mal educada. Com que tenim la raó i el dret d’usar la nostra llengua al nostre país, ho hem d’exigir amb fermesa tranquil·la i amb elegància i sense perdre mai la dignitat ni caure en provocacions ni entrar en discussions de cap altre tipus que no siguen les que es refereixen a l’exercici del nostre dret.
Si ocorren aquests incidents, és convenient donar-los a conèixer a la l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació (sobretot, la premsa escrita) a fi que la ineptitud o el mal tracte de l’administració o d’alguns dels seus funcionaris tinga repercussió social i es corregesca i es millore el servei de les administracions. El descrèdit públic és una de les coses que més efectes té sobre els responsables jeràrquics superiors, que de cap manera desitgen que, a ells o la unitat que dirigeixen, se’ls conega públicament per un tracte impresentable. Adreçarem també la queixa corresponent al Síndic de Greuges. Tot aquest procediment que hem detallat l’hem d’aplicar per a qualsevol dels casos que continuem analitzant.
Un altre dels casos possibles és que la persona que atén el servei diga que no ens entén i ens demane -o exigesca- que li parlem en castellà o espanyol . De vegades, fins i tot algú pot invocar la Constitució espanyola amb l’argument –fals– que aquesta imposa el deure d’usar aqueixa llengua. Com hem vist més amunt (punt 2.5), allò que la Constitució estableix és el deure de conèixer el castellà (art. 3.1), cosa que implica que cap ciutadà no pot al·legar vàlidament que no el coneix. Ara bé, de cap manera la Constitució imposa que hàgem d’usar el castellà obligatòriament ni que cap funcionari o ciutadà ens ho puga exigir.
Per tant, cal saber i fer saber a la persona en qüestió que nosaltres no tenim obligació de parlar en cap altra llengua que no siga la nostra, com a oficial i pròpia del nostre país, i que, en canvi, sí que tenim el dret que ens atenguen en la nostra llengua, com reconeix l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia. En conseqüència, demanarem que ens preste el servei algú que hi siga competent lingüísticament. Si no ho fan, caldrà seguir el procediment que hem exposat a dalt: sol·licitar que s’identifique i demanar parlar amb el seu superior jeràrquic.
Podem actuar de la mateixa manera si el funcionari que ens atén no ho fa en català. Podrem demanar que volem ser atesos íntegrament en la llengua del nostre país. Si la persona que ens atén afirma que no sap parlar-lo, podem demanar que ens n’atenga alguna altra de més competent, que sàpiga expressar-se i relacionar-se amb el públic en la llengua que és llengua oficial i pròpia.
Pot ocórrer també que allò que havia de ser una conversa entre funcionari i ciutadà esdevinga una discussió acalorada. En tot moment hem d’evitar aquesta situació: mantindrem la bona educació i el to tranquil i exigirem això mateix del nostre interlocutor. Això, però, no vol dir que hàgem de cedir en les nostres justes pretensions, sinó al contrari, les farem valer amb una insistència correcta, perquè són drets inalienables. Si en la conversa es produïssen insults, vexaments o maltractaments orals, caldrà denunciar-ho al superior jeràrquic immediat, preferentment amb el testimoni d’altres ciutadans que hagen presenciat les irregularitats. I caldrà també que presentem una queixa a l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana (bé mitjançant el seu model, bé mitjançant el model núm. 14). Si el cas és greu i no es resol immediatament, podem recórrer al jutjat de guàrdia corresponent. I, a més, convé que en donem comunicació també al Síndic de Greuges (model núm. 15) i, en qualsevol cas, als mitjans de comunicació, amb tots els detalls possibles que identifiquen el cas i l’entitat i les persones que ens han desatès o maltractat.