1. El nom
1.1 Podem posar nom en català arreu de l’Estat espanyol
Fins al 1977 a l’Estat espanyol estava prohibit inscriure en el Registre Civil cap persona que no tingués el nom en espanyol. Amb la publicació de la Llei 17/1977, de 4 de gener, es va admetre la inscripció dels noms en qualsevol de les llengües oficials de l’Estat. Una modificació posterior, feta per la Llei 20/1994, de 6 de juliol, va establir que es pot posar qualsevol nom en qualsevol llengua del món, tret dels casos de noms “que objectivament perjudiquen la persona, els que facen confusa la identificació i els que induesquen en conjunt a error pel que fa al sexe”. El mateix contingut té la Llei 20/2011, del Registre Civil (que entra en vigor el 30 de juny de 2020). És a dir, en l’actualitat és perfectament possible atorgar el nom en català, o en qualsevol llengua, a un nadó.
Cal advertir que aquest dret no es limita a les comunitats autònomes que tenen el català com a llengua oficial sinó que s’estén a tot l’Estat espanyol. Per tant, en poden fer ús no sols els residents a la zona valenciana “de predomini lingüístic castellà” (on, subratllem-ho, el català és plenament oficial), sinó també els qui viuen al Carxe (dins la comunitat autònoma murciana) i a la Franja de Ponent (dins la comunitat autònoma aragonesa), territoris on el català no té pràcticament cap reconeixement legal i, fins i tot, els ciutadans de qualsevol indret de l’Estat espanyol.
1.2 Com podem adaptar-nos el nom al català
El que hem exposat fins ací es refereix als nounats a qui cal posar nom, perquè encara no en tenen. Però què ocorre amb les persones que ja estan inscrites i que desitgen adaptar-se el nom al català?
L’article 54 (article 50 a partir del 30 de juny de 2020 amb l’entrada en vigor de la nova redacció) de la Llei del Registre Civil (LRC) estableix:
A petició de l’interessat o del seu representant legal, l’encarregat del Registre li ha de substituir el nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles.
I l’article 192 del Reglament del Registre Civil (RRC) afirma:
La substitució del nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles requerirà, si no fos notori, que s’acredite pels mitjans oportuns aquesta equivalència i la grafia correcta del nom sol·licitat.
Així doncs, el procediment és senzill i ràpid. Simplement cal fer una instància (model núm. 16) adreçada al jutge encarregat del Registre Civil on es troba la partida de naixement, instància en què demanarem el canvi del nom pel corresponent en català. El jutge encarregat del Registre té l’obligació de tramitar aqueix petit canvi, que es redueix a una anotació en el full mateix del llibre on consta la partida de naixement. Aquest tràmit, a més, és gratuït.
Generalment, aquesta adaptació del nom no presenta cap dificultat i és automàtica per als noms més comuns (els registres solen disposar d’una llista d’equivalències de noms castellà-català). Ara bé, si el nostre és un nom poc habitual o algun registrador posa impediments per a l’adaptació, es pot demanar un informe a l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans o a la Secció de Toponomàstica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (models núm. 17 i núm. 18), que presentarem al Registre Civil com a confirmació tècnica oficial de la nostra petició.
Una vegada confirmat el canvi, caldrà que demanem allí mateix un extracte de la partida de naixement (model núm. 19). Aquest extracte és imprescindible per a oficialitzar-nos la nova forma del nom en el document d’identitat, en el passaport i en el permís de conduir. Amb aqueix extracte (o millor, amb l’extracte i una fotocòpia) n’hi ha prou perquè en les oficines del document d’identitat i del passaport, i també en les del permís de conduir, ens posen el nom en la nostra llengua.
Encara que no és obligatori de fer-ho, convé que immediatament després del canvi en la forma del nom, el reflectim en el document d’identitat, el passaport i el permís de conduir –o almenys en els dos primers– i, per tant, que ens els renovem. És la millor manera de generalitzar el nostre nom en tots els afers en què se’ns demana la forma “oficial” (des d’un tràmit administratiu a la compra d’un bitllet d’avió). Ens evitarem així que administrativament s’obstinen a continuar usant el nostre nom en la forma antiga, aferrant-se al fet que així apareix en els documents oficials d’identificació, encara que els demostrem amb altres papers que ja ens l’hem canviat.
En els papers de la renovació farem constar la nova forma dins les caselles dels impresos corresponents on s’expressen els canvis en les dades personals. A més, vist que de tant en tant en els equips de renovació s’imposa la inèrcia de copiar les dades dels documents caducats, és convenient adjuntar un escrit on advertim explícitament dels canvis que volem fer (model núm. 20). Així ens estalviarem córrer el risc d’haver de repetir els tràmits.
Així mateix, comprovarem que la grafia del nom que apareix en el document oficial que ens lliuren és estrictament correcta, perquè a vegades hi ha problemes en la reproducció de formes no existents en castellà, com ara els accents greus (à, è, ò), la ç, la l·l, etc. No acceptarem en cap cas excuses habituals com “problemes informàtics” o “impossibilitats materials”, i els respondrem que això és un problema tècnic intern de l’administració, que està obligada a posar els mitjans per a respectar la grafia correcta del nostre nom.
A banda, resulta útil de portar a mà durant un cert temps una fotocòpia de l’extracte de la partida de naixement on s’expressa l’alteració de la forma del nom, perquè, si bé el document d’identitat, el passaport o el permís de conduir són més que suficients per a acreditar el nom (i així podem fer-ho saber), és possible que en alguns tràmits burocràtics, públics o privats, ens demanen la partida de naixement que dóna fe del canvi. Així, tot i que en rigor no cal, ens estalviarà alguna explicació addicional dels nostres afers onomàstics.
Recomanem al lector de llegir també els apartats següents, perquè, alhora que es decideix a adoptar la forma catalana del nom, pot també normalitzar la dels cognoms, si presenten alguna grafia deformada, pot unir-los amb una i copulativa, segons la forma que ha esdevingut habitual i, a més, pot sol·licitar que els documents acreditatius de la identitat siguen redactats en català.
1.3 Canvi del nom per un altre de diferent
El canvi de nom, que sembla poc menys que un impossible als ciutadans de l’Estat espanyol, és una qüestió senzilla i normal en molts països i un fet habitual als països anglosaxons (Regne Unit, Estats Units, etc.). I ben mirat, no hi ha motiu perquè siga problemàtic. Si l’Estat té constància de l’alteració onomàstica i dels fins no delictius amb què es fa, resulta ben equiparable a altres canvis en les dades personals d’un ciutadà: els de domicili o els d’estat civil, posem per cas. Amb la gran diferència, però, que, sent el nom una cosa tan omnipresent i alhora tan pròpia, les persones afectades tenen l’immens avantatge humà de no veure’s obligades a arrossegar una imposició que no les satisfà, i de poder identificar-se plenament i sense complexos amb el propi nom.
Ara bé, el mer desig de tenir un nom amb què ens sentim còmodes i identificats no és argument suficient des del punt de vista de la legalitat espanyola perquè se’ns admeta el canvi. Al Regne Unit, per exemple, no cal al·legar res: n’hi ha prou a declarar el desig de canviar-se’l i no hi ha cap limitació sobre com ha de ser aquest nom nou. Al Regne d’Espanya, però, cal demostrar que en la nostra vida quotidiana som realment coneguts amb aqueix nom que aspirem a oficialitzar i que volem regularitzar la situació de discrepància entre el nostre nom oficial actual i el que la gent i nosaltres mateixos ens donem de fet. Siga com siga, el canvi de nom està regulat en l’article 57 (article 52 a partir del 30 de juny de 2020, amb l’entrada en vigor de la nova redacció) de la Llei del Registre Civil.
Per això, haurem d’aportar una sèrie de documents que acrediten l’ús normal del nom que volem adquirir: adreces de subscripcions (a publicacions, per exemple), factures, certificats diversos (de cursos, etc.), diplomes, targetes de crèdit, receptes mèdiques, articles, llibres o obres artístiques de què siguem autors, etc.
Una vegada que disposem de cinc o sis exemplars d’aquest tipus de documents, podrem demanar el canvi de nom al jutge encarregat del Registre Civil on es troba la nostra partida de naixement mitjançant una sol·licitud (model núm. 21).
Juntament amb la sol·licitud caldrà que aportem:
- els 5 o 6 documents esmentats que acrediten l’ús del nom que desitgem;
- una partida de naixement literal, que lliura el Registre Civil (model núm. 19);
- un certificat d’empadronament, que lliura l’ajuntament corresponent (model núm. 22);
- un certificat d’antecedents penals, si la persona interessada té més de 16 anys, que cal demanar al Ministeri de Justícia, en les seues delegacions a les comunitats autònomes (model núm. 23).
Ara, a més, tant la partida de naixement com el certificat d’antecedents penals els podem demanar també mitjançant la seu electrònica del Ministeri de Justícia, la qual disposa de versió en català: https://sede.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/Sede/ca/tramites
2. Els cognoms
Juntament amb el nom, també podem anostrar-nos els cognoms de diverses maneres:
- a) regularitzant-nos la forma, si no respon a la norma ortogràfica catalana;
- b) lligant els dos cognoms mitjançant una i copulativa;
- c) traduint-los, si provenen d’altres llengües;
- d) fixant-los segons l’ordenació que creguem més oportuna: progenitor A i progenitor B o a l’inrevés.
2.1 Normalització de cognoms deformats
La primera cosa en què cal insistir és que hem de vèncer el prejudici segons el qual la forma actual dels cognoms és sagrada i inalterable, perquè, com demostrarem, aquesta convicció no té cap fonament històric, jurídic ni social.
En primer lloc, molts dels nostres cognoms han estat deformats per interferències d’altres llengües (espanyol, francès), per grafies dialectals o, sovint, per les dues coses alhora. Això fa que induesquen a pronunciacions errònies o que desfiguren als nostres ulls el significat originari i, fins i tot, la condició de llinatges en la nostra llengua. Per exemple: la majoria de persones segurament no reconeixeran en les formes Puchades o Puchadas, espanyolitzades, o Poujades, francesitzada, el català Pujades i, doncs, ni les pronunciaran com cal ni les sentiran com a pròpies. Una cosa semblant ocorre, per exemple, amb les formes Moncho per Monjo i Siches o Ciges per Sitges; o bé induiran pronúncies ortografistes en Michavila per Mitjavila o Zanoguera per Sanoguera, o bé Carreras per Carreres o Farré per Ferrer per als parlants del català occidental.
En segon lloc, hi ha el fet que l’escriptura dels cognoms, i amb aquesta, el que avui considerem deformacions o anomalies, es fixen relativament tard: a la fi del segle XIX, quan es regularitza la inscripció en els registres civils, ocupats per funcionaris castellans o castellanitzats (o francesos o francesitzats, segons l’Estat) i normalment desconeixedors del català. Tot això sense comptar-hi que llavors el català tampoc no tenia una norma gràfica establerta. Seria, per tant, un greu error donar validesa a un procediment viciat o interferit des del principi, per la simple raó que ja està fet i que es considera immutable. I és obvi que Correcher, Dolz o Dols i Ballvé no són sinó Corretger, Dolç i Bellver amb una grafia desfigurada, que sovint porta molta gent a pronunciar malament aquests cognoms.
Finalment, hem d’afegir que la legislació espanyola ja preveia (article 206, paràgraf primer, del Reglament del Registre Civil) la normalització dels cognoms. Ara, amb les modificacions legals posteriors de la Llei i del Reglament del Registre Civil, encara és més senzill. Vegem-ho:
Article 53 de la Llei Registre Civil (Llei 20/2011)
L’encarregat [del Registre] pot, mitjançant declaració de voluntat de l’interessat, autoritzar el canvi de cognoms en els casos següents:
4t. La regularització ortogràfica dels cognoms a la llengua espanyola corresponent i l’adequació gràfica a l’espanyol de la fonètica de cognoms també estrangers.
Article 198 del Reglament del Registre Civil
El mateix règim [la simple declaració davant l’encarregat del Registre] regeix per a la regularització ortogràfica dels cognoms per a adequar-los a la gramàtica i la fonètica de la llengua espanyola corresponent. Quan no fos un fet notori, haurà d’acreditar-se pels mitjans oportuns que el cognom pertany a una llengua vernacla i la seua grafia exacta en aquest idioma.
Podem comprovar l’adequació adreçant-nos a l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans o a la Secció de Toponomàstica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on demanarem una certificació de la forma correcta en català del cognom (models núm. 24 i núm. 25).
Quan tindrem recollida tota aquesta documentació, la trametrem al jutge encarregat del Registre Civil on es troba la nostra partida de naixement, adjuntant-hi una sol·licitud de regularització del nostre cognom (model núm. 26).
Tant en el cas de normalització dels cognoms com en el de canvi de noms, constatem que fins ara l’administració de l’Estat ha retardat en excés els procediments. És per això que, si transcorreguts un parell de mesos des de la presentació de la sol·licitud no hi ha hagut cap notificació, convé insistir i urgir la resolució de l’expedient (models núm. 27 i núm. 28).
2.2 Inserció de la i copulativa entre cognoms
En onomàstica catalana ha esdevingut tradició intercalar entre els dos cognoms una i copulativa, segons la fórmula Rovira i Virgili. Això, però, igual com passava amb els noms catalans, estava prohibit per la legislació espanyola. Després d’una sèrie de recursos contra el Ministeri de Justícia espanyol es van aconseguir pronunciaments favorables a aquest ús per part de la mateixa Direcció General dels Registres i del Notariat (Resolució de 20 d’octubre de 1987), del Tribunal Suprem (Sentència de 26 de gener de 1993) i del Tribunal Constitucional (Interlocutòria de 25 d’octubre de 1993) i es va incloure també en la Llei de política lingüística de Catalunya.
Ara, la Llei 20/2011, de 21 de juliol, del Registre Civil, ha fixat també legalment la possibilitat de inserir la i copulativa entre els cognoms. Així l’article 49.2 estableix que:
En aquesta primera inscripció, quan així se sol·licite, podran constar la preposició «de» i les conjuncions «y» o «i» entre els cognoms, en els termes prevists en l’article 53 d’aquesta Llei.
I l’article 53 preveu que:
L’encarregat [del Registre] pot, mitjançant declaració de voluntat de l’interessat autoritzar el canvi de cognoms en els casos següents:
2n. L’anteposició de la preposició «de» al primer cognom que fos usualment nom propi o comence per aquest, així como també les conjuncions «y» o «i» entre els cognoms.
És, per tant, legalment possible de lligar els dos cognoms amb una i copulativa, i així caldrà que ho demanem en qualsevol document que ens siga expedit: document d’identitat, passaport, permís de conduir, número d’identificació fiscal (NIF), cartilla de la Seguretat Social, llibre de família, carnets d’universitats o instituts, qualsevol tipus de targetes, etc. (model núm. 29).
Malgrat que les resolucions a favor d’aquest ús ja fa bastants anys que han estat confirmades al més alt nivell i que ja està regulat en la Llei del Registre Civil (Llei 20/2011), encara és possible que alguns funcionaris del Registre Civil les desconeguen i que vulguen aplicar les restriccions de la legislació anterior. Pot ocórrer, doncs, que ens indiquen que la inserció de la conjunció copulativa és un “procediment intern” del mateix Registre, que no ha de tenir transcendència externa, que té per finalitat separar tècnicament els cognoms dels progenitors i que, en qualsevol cas, la conjunció ha de figurar en espanyol (y) i no pas en català (i). O fins i tot pot ser que argumenten que no hi ha casella específica per a aquesta partícula d’unió entre el primer i el segon cognoms. En aquest cas, demanarem que la i es pose en l’espai del començament del segon cognom, com seria normal per a qualsevol altra partícula. Així, per al cas de Joana Vendrell i Palau demanarem que figure així: casella del primer cognom: Vendrell¸ casella del segon cognom: i Palau, igual que faríem en el cas de Joana Vendrell de la Serra, si no uníem els dos cognoms amb i, que s’escriuria: casella del primer cognom: Vendrell, casella del segon cognom: de la Serra.
Davant aquestes objeccions previsibles, el mateix model de sol·licitud (model núm. 28)ja cita els articles en vigor de la Llei del Registre Civil, que podrem invitar a llegir, si cal, als funcionaris del Registre perquè actualitzen els seus coneixements en matèria de procediment.
2.3 Adaptació i traducció al català de cognoms no catalans
Més amunt esmentàvem l’article 206, paràgraf primer, del Reglament del Registre Civil, com el text legal que permetia la regularització de cognoms segons la forma catalana actual. Més encara: el text fa referència expressa a la possibilitat de “traducció o adaptació gràfica o fonètica a les llengües espanyoles”, entre les quals, segons la terminologia constitucional espanyola, cal entendre el català. El paràgraf de l’article citat diu literalment:
Els canvis [de noms i cognoms] poden consistir en segregació de paraules, agregació, transposició o supressió de lletres o accents, supressió d’articles o partícules, traducció o adaptació gràfica o fonètica a les llengües espanyoles, i en substitució, anteposició o agregació d’altres noms o cognoms o part de cognoms o altres d’anàlegs, dins els límits legals.
És així que, fent els tràmits que descrivim en els punts 4.1.3 i 4.2.1 per al canvi de nom i la regularització dels cognoms (models núm. 30 i núm. 31), podem, si ho desitgem, adaptar-nos gràficament, fonèticament i fins i tot traduir-nos llinatges d’origen no català (models núm. 32 i núm. 33).
Cal recordar que actualment hi ha la possibilitat de triar l’ordre dels cognoms que s’atorguen a un nadó a l’hora de la inscripció en el Registre Civil. És a dir, podrà figurar en primer lloc tant el cognom d’un progenitor com de l’altre, simplement amb la necessitat que la resta de fills d’aquesta parella hauran de portar els cognoms en el mateix ordre.
Article 109 del Codi Civil
Si la filiació està determinada per les dues línies, el pare i la mare, de comú acord, poden decidir l’ordre de transmissió del seu primer cognom respectiu, abans de la inscripció registral. Si no exercita aquesta opció, regeix el que disposa la Llei.
L’ordre de cognoms inscrits per al fill més gran regeix en les inscripcions de naixements posteriors dels seus germans del mateix vincle.
En el cas de fills de parelles de persones del mateix sexe la norma que s’aplica és la mateixa: els progenitors decideixen l’ordre del cognoms, el qual s’aplica a tots els germans dels mateix vincle.
Així mateix, el Codi Civil preveu que els fills, en assolir la majoria d’edat, poden sol·licitar que s’altere l’ordre dels seus cognoms.
Article 109 del Codi Civil
El fill, en arribar a la majoria d’edat, pot sol·licitar que s’altere l’ordre dels cognoms.
El procediment per a fer-ho és la simple declaració davant l’encarregat del Registre Civil (model núm. 34). Així ho afirma l’art. 198 del Reglament del Registre Civil:
La inversió de cognoms dels majors d’edat podrà formalitzar-se mitjançant simple declaració davant l’encarregat del Registre Civil del domicili i no té efecte mentre no s’inscriga.
I també l’article 53 de la Llei del Registre Civil:
L’encarregat [del Registre] pot, mitjançant declaració de voluntat de l’interessat autoritzar el canvi de cognoms en els casos següents:
1r. La inversió de l’ordre dels cognoms.
3. Els canvis de nom i cognom no causen problemes legals d’identitat
Hem de deixar ben clara una qüestió que atemoreix moltes persones i que dificulta el procés de normalització lingüística en tot allò referent als noms i als cognoms. Que ens oficialitzem el nom en català o que ens el canviem, o que regularitzem grafies dels cognoms, en la mesura que ho fem d’acord amb el Registre Civil, no origina cap problema a l’hora del reconeixement de la identitat personal.
Per la mateixa raó, no afecta tampoc documents redactats amb anterioritat, ja siguen aquests públics (com escriptures públiques de propietats, cotitzacions a la Seguretat Social, etc.) o privats (comptes corrents o d’estalvi, contractes de compravenda, de lloguer, d’assegurances, etc.). Ni molt menys pot originar problemes de reconeixement de parentiu, encara que, quant a la forma, hàgem passat a tenir cognoms lleugerament diferents de la dels nostres parents: res de tot això no interfereix a l’hora de la successió –herència– ni de donacions entre pares i fills, etc.
4. Els documents identificadors, en català
4.1 Document d’identitat, permís de conduir, llibre de família, etc.
En aquest apartat analitzarem el règim lingüístic d’aquells documents oficials que expedeix l’Estat per acreditar la identitat personal, l’estat civil o la filiació, per concedir determinats permisos, etc. Parlem del document d’identitat (dit DNI, encara que, això de nacional, és bastant dubtós), del passaport, del permís de conduir, del llibre de família, i d’altres documents similars.
Fins fa pocs anys tots aquests documents només s’expedien en castellà. El 1993, però, la Sentència núm. 186/1993, del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), dictaminava que totes les dades personals (nom, cognoms, adreça, població, etc.) del permís de conduir podien figurar en català. Posteriorment, la Sentència núm. 693/1994, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ampliava les possibilitats legals: es podia redactar en català tot el contingut del permís de conduir i no sols les dades personals.
A més, l’aspecte transcendental d’aquesta darrera sentència era el raonament en què es basava per a declarar la validesa de la redacció íntegra en català: com que l’expedició del permís és conseqüència d’un procediment administratiu, una administració radicada en territori on el català és llengua oficial té l’obligació inexcusable, si li ho sol·licitem, de trametre’ns aquests documents almenys en català, exactament igual que en qualsevol altre escrit que ens puga adreçar. Llegim-ho directament en el fonament de dret onzè de la Sentència 693/1994, del TSJC esmentada:
Si, com s’acaba de dir, el permís de conduir és el document que s’expedeix com a conseqüència de l’autorització administrativa que posa fi, mitjançant la corresponent resolució, a un procediment administratiu, no hi ha dubte que en el sistema dissenyat per la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, la solució és senzilla: com que l’interessat s’ha dirigit a un òrgan de l’administració de l’Estat amb seu al territori de la comunitat autònoma de Catalunya, com és la Prefectura Provincial de Trànsit de Tarragona, el procediment es tramita en català, que és la llengua elegida per aquell, atès que no hi ha altres interessats en el procediment que discrepen de la llengua utilitzada. Més encara: fins i tot si es donava aquest cas, els documents o testimonis que requereixen els interessats s’expedirien en la llengua elegida per aquests (article 36.1).
Aquesta sentència és transcendental perquè, amb aquesta fonamentació, no sols és inexcusable la redacció íntegra en català del permís de conduir, sinó també la del document d’identitat, la del llibre de família, etc., documents que tenen una naturalesa equivalent.
Més encara. En el punt estricte del permís de conduir, la Directiva del Consell de la Unió Europea de 29 de juliol de 1991, 91/439/CEE, permet que es redacte en llengües nacionals dels estats membres diferents de les oficials de la Unió Europea, com és el cas del català.
Finalment, el Ple del Congrés dels Diputats, el dia 13 de març de 2001 va aprovar sengles proposicions no de llei, en què instava el Govern de l’estat perquè adoptés les disposicions reglamentàries necessàries perquè els texts referents a dades personals que figuren en els documents nacionals d’identitat que siguen expedits al territori de les comunitats autònomes que, a més del castellà, tinguen una altra llengua oficial pròpia, siguen també redactats en aquesta llengua. I instava també que el Govern espanyol adoptés les disposicions reglamentàries necessàries perquè les dades que figuren en els permisos i llicències de conducció de vehicles de motor i ciclomotors que es referesquen a circumstàncies personals i altres que facen referència a les condicions tècniques de les corresponents autoritzacions administratives i que siguen expedits al territori de les comunitats autònomes que, a més del castellà, tinguen una altra llengua oficial pròpia, figuren també redactats en aquesta llengua.
A hores d’ara i com a conseqüència d’aquestes proposicions, tant el document d’identitat com el permís de conduir tenen la part genèrica del document redactada de manera bilingüe (“nombre/nom”, “fecha nacimiento/data de naixement”, etc.) i, per tant, no cal fer cap demanda explícita en aquest tema. Sí que cal comprovar, però, que les dades que introdueixen els funcionaris a l’hora de fer el document (el nom i cognoms propis, el nom del carrer, el nom de la localitat, etc.) hi figuren en català i escrites de manera correcta (vegeu els apartats 4.1 i 4.2 per a noms i cognoms; per als noms oficials actualitzats dels municipis valencians, es pot consultar la pàgina web de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: http://www.avl.gva.es/documents/84900/91479/Denominaci%C3%B3+dels+municipis+valencians/
Si hi ha inexactituds, caldrà que demanem, en el moment mateix de l’expedició, que els noms personals, el de la localitat o el del carrer es transcriguen amb fidelitat.
Tingueu en compte, a més, que si el vostre municipi s’ha normalitzat el nom recentment, és possible que no figure encara en les llistes o bases de dades dels organismes que expedeixen aquests documents. Si és aquest el cas, la millor opció és, abans d’anar a fer el tràmit d’expedició o renovació, aconseguir una fotocòpia de la normalització del nom de la localitat, tal com ha estat publicat en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV). En la secretaria del nostre municipi ens poden donar informació sobre el número del Diari Oficial i data de publicació i també fer-nos-en una fotocòpia. Si no podem desplaçar-nos-hi per demanar una fotocòpia, podem sol·licitar a l’ajuntament corresponent o a l’Oficina de Toponomàstica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en quina data s’ha publicat en el DOGV i, amb aquesta informació, accedir i imprimir el decret corresponent en format pdf (que reprodueix fotogràficament l’original) extraient-lo de la base de dades gratuïta del DOGV: http://www.dogv.gva.es/ca
Adjuntarem aquesta còpia del decret als altres escrits i demanarem a qui ens atenga que respecte la denominació oficial, que és, de fet, l’única vàlida en documents igualment oficials.
Aquest criteri sobre les llengües oficials aplicat als altres documents d’identificació no s’ha fet efectiu, de moment, a l’expedició del passaport. El Reial Decret 896/2003, d’11 de juliol, pel qual es regula l’expedició del passaport ordinari i se’n determinen les característiques, preveu que el passaport serà redactat en les llengües oficials dels estats membres de la Unió Europea, però no fa cap previsió respecte de les llengües oficials de l’Estat espanyol. La conseqüència directa a hores d’ara és que tenim el nostre passaport en espanyol, en suec i en gaèlic irlandès (i un bon grapat de llengües més) però no en català.
És, per tant, un dels documents que encara no respecten els drets lingüístics dels catalanoparlants. Per això, cal que continuem reclamant a l’administració de l’Estat que emeta el passaport en català (model núm. 35) i seguesca, almenys, el mateix criteri que s’empra en l’expedició del document d’identitat i del permís de conduir.