1. Què és i què fa un registre públic
En el capítol anterior parlàvem de l’ús del català en els documents públics. Doncs bé, molts d’aquests documents demanen, a més de la intervenció d’un fedatari, la inscripció en un registre públic. Un registre públic és una oficina dependent d’una administració on s’inscriuen documents, actes, contractes, etc., perquè n’hi haja constància oficial, i perquè, assegurant que són verificables per part de tothom, resten protegits els interessos particulars afectats per les inscripcions. Per exemple, quan volem comprar una casa hem d’assegurar-nos que efectivament és propietat de la persona a qui l’adquirim i no d’una altra, i que sobre aqueixa casa no pesen altres càrregues (hipoteques, servituds, etc.) que les que el venedor ens declara. És al registre de la propietat on podrem comprovar inequívocament aquests fets.
Entre els documents que cal inscriure en un registre n’hi ha de natura molt diversa. Tot seguit, n’enumerem els més importants o habituals, segons el fet de què donen constància:
- de la titularitat d’un immoble (una casa, un pis, un terreny)
- d’un arrendament (una casa, un local de negoci, agrícola, etc.)
- d’una hipoteca sobre un determinat bé (un apartament, un local comercial, etc.)
- de l’existència d’una determinada empresa (una societat anònima, una societat de responsabilitat limitada, una cooperativa, una comunitat de béns, etc.)
- del testament
- del naixement i la mort
- del matrimoni, la separació i el divorci
- del nom i els cognoms
- de la filiació i l’emancipació
- de la nacionalitat i el veïnatge
- de l’absència d’una persona (és el cas de la desaparició del seu domicili o del darrer lloc de residència d’una persona de qui no es té constància d’on és ni si és viva o morta; la inscripció d’aquesta circumstància es fa per salvaguardar els interessos del desaparegut i dels seus familiars i perquè, si transcorregut un temps no es constata que és viu, s’estableix la presumpció de mort)
- de l’existència i titularitat d’un llibre, d’una cançó o de la propietat d’una marca comercial, d’un disseny, d’una patent, etc.
A tots aquests tipus de registres, que salvaguarden els diferents interessos particulars enumerats, cal afegir-hi els propis de cada administració. Així, l’administració local, l’autonòmica, l’estatal, etc. (per exemple, cada ajuntament o diputació, cada conselleria, cada delegació ministerial), tenen registres que consignen les entrades i les eixides dels documents que els ciutadans o les altres administracions els envien o, inversament, els que l’administració en qüestió els tramet.
Les anotacions que de tots aquests fets i documents es consignen en els registres s’anomenen assentaments i, com es pot comprovar per la quantitat i la qualitat de les qüestions que afecten, tenen una gran importància en la vida dels ciutadans i, per tant, en l’ús de la llengua.
2. Els assentaments en els registres públics
La Llei d’ús i ensenyament del valencià preveu que els assentaments que s’hagen de fer en els registres públics hauran de ser en la llengua sol·licitada per l’interessat. I si no se sol·licita en cap llengua explícitament, es farà en la llengua en què s’ha atorgat el document:
Article 14. Els assentaments que s’hagen de realitzar a qualsevol registre públic es faran en la llengua oficial sol·licitada per l’interessat o interessats de comú acord. Si no se sol·licitava cap llengua en particular, es farà en la que s’haja declarat, atorgat o redactat el document a assentar.
La previsió, doncs, que estableix la LUEV és que en qualsevol registre públic, depenga de l’administració de què depenga, es poden fer els assentaments en català. Tant fa si són de l’Estat, de la Generalitat Valenciana, de les diputacions o de qualsevol municipi: podrem demanar que l’assentament es faça en la llengua oficial que nosaltres indiquem. I això afecta el Registre Civil, el Registre Mercantil, el Registre de la Propietat, el Registre d’Assegurances, el Registre de la Propietat Intel·lectual, el Registre de la Propietat Industrial, el Registre de Darreres Voluntats, el Registre Central de Rebels Civils, Registre Central de Penats, Registre Central per a la Protecció de les Víctimes de la Violència Domèstica i de Gènere, etc. I a aquests, cal afegir-hi els purament administratius propis de l’administració estatal, (com són els de les delegacions ministerials o del Govern espanyol), dels governs autònoms (els de les diverses conselleries i delegacions territorials) i els de l’administració local (els de les diputacions i els de cada municipi).
En alguns d’aquests registres que hem anomenat, la inèrcia d’anotar els assentaments només en castellà pot fer que el personal que hi treballa es resistesca a fer aquests assentaments en català, tot al·legant que el registre és de l’Estat (o té efectes en tot l’Estat) i que, per tant, només es poden fer en castellà. La previsió de la LUEV, però, és inequívoca i totalment concordant amb el sentit de l’oficialitat lingüística del català. Com ja hem comentat (vegeu el capítol 2), el concepte mateix de llengua oficial s’ha d’entendre aplicat a tot el territori on el català gaudeix d’aquest reconeixement legal i a totes les administracions que hi radiquen. I això implica necessàriament que el ciutadà pot exigir la llengua en què s’han de consignar els assentaments dels actes, els negocis o les declaracions que duu a terme (model núm. 38).
Val a dir ací que el Tribunal Constitucional espanyol ha fet en aquest punt una interpretació restrictiva tant del contingut de les lleis de normalització lingüística com del caràcter de l’oficialitat del català. En concret, en la Sentència de 24 d’abril de 1997, aquest tribunal afirma que l’Estat té la competència per a determinar la llengua en què han de practicar-se els assentaments en els registres públics estatals, perquè són dependents de la seua administració. En el fonament jurídic quart diu:
Així sembla reconèixer-ho la mateixa Llei 7/1983, del Parlament de Catalunya, de Normalització Lingüística, que, després de regular en l’article 11 la llengua oficial en què han de redactar-se els assentaments en els registres públics dependents de la Generalitat [de Catalunya], es limita a preveure en la seua disposició addicional que aquesta promourà, d’acord amb els òrgans competents, la normalització del català en els registres que no en depenen.
Aquesta argumentació del Tribunal Constitucional, la feia en funció de la redacció de l’antiga llei de normalització lingüística de Catalunya, que parlava només dels registres de la Generalitat de Catalunya. En la LUEV, però, no es fa distinció de registres per raó de l’administració competent i parla clarament de qualsevol registre. En conseqüència, segons l’estricta literalitat de la LUEV, cal entendre que la possibilitat de fer els assentaments en català és en tots els registres públics que hi ha al País Valencià i no sols aquells que depenen de la Generalitat Valenciana o de les tres diputacions o dels municipis valencians. Avancem ací, a més a més, que podem exigir que siguen també en català tota la resta de tràmits, documents, còpies, extractes, etc. de qualsevol registre.
3. L’ús del català en el Registre Civil
En el mateix sentit que ho preveu la LUEV i reconeixent la possibilitat d’exigència d’ús del català, d’acord amb el que hem exposat, s’expressa l’article 86 del Reglament del Registre Civil. Aquest article estableix com a llengua d’ús del Registre Civil qualsevol de les llengües oficials a l’Estat espanyol, de manera que es garanteix el dret que qualsevol tipus de relació, document, inscripció, còpia o assentament se’ns faça en català.
En conseqüència, en el Registre Civil podem demanar que els assentaments se’ns facen en català en qualsevol territori on aquesta llengua és oficial, perquè és la mateixa norma reguladora d’aquest registre públic la que preveu que el seu funcionament podrà ser en qualsevol de les llengües oficials. El que no s’entén, però, és quin és el criteri que segueix l’Estat espanyol per a determinar que en uns registres, com el Civil, sí que es puguen fer els assentaments en català i en altres no es faça aquesta previsió legal. Açò és la prova evident que no es tracta d’una norma necessària per al bon funcionament del registre sinó d’una regulació arbitrària que menysté encara l’oficialitat de les llengües que no són l’espanyol.
Hem de tenir en compte que el Registre Civil es vincula a esdeveniments determinants de la nostra vida. Allà és on s’inscriuen els naixements, el nom i els cognoms (i els seus canvis i traduccions), els matrimonis, les separacions, els divorcis, la filiació, les adopcions, les defuncions, etc. Per tot això, quan anem a fer qualsevol d’aquestes inscripcions o a sol·licitar una còpia de la partida de naixement, el llibre de família, una còpia d’una defunció, una fe de vida, etc., podem demanar que se’ns faça en català.
4. Altres registres
Deixem ací el Registre Civil i passem ara a parlar dels altres registres estatals. La primera cosa que hem de destacar és que les previsions legals pròpies de cada registre són diferents. Així, l’article 36 del Reglament del Registre Mercantil estableix que els assentaments s’han de fer en llengua castellana, amb la qual cosa entenem que es viola el contingut dels estatuts d’autonomia pel que fa a l’ús de la llengua oficial distinta de l’espanyol. Tanmateix, no ho ha entès així el Tribunal Constitucional espanyol en la sentència de 24 d’abril de 1997, que ha donat plena validesa legal a aquest precepte.
La sentència ja esmentada del Tribunal Constitucional de 24 d’abril de 1997 estableix que, excepte en els assentaments, en tota la resta de casos tenim tot el dret que el funcionament dels registres siga en català. Així s’afirma en el fonament jurídic quart:
Aquestes previsions legals […] estableixen, doncs, tan sols tres requisits relacionats amb un conjunt de drets lingüístics dels ciutadans, i indirectament, amb l’oficialitat i la normalitat de l’ús del català, a saber: a) que els documents redactats en català han de tenir, a l’efecte registral mercantil, la mateixa eficàcia i validesa que els redactats en castellà; b) que els documents expressats en català no poden veure’s sotmesos a cap tipus de “dificultat o retard”; i c) que les certificacions i la resta de comunicacions relatives als assentaments han d’expedir-se en la llengua oficial d’elecció del sol·licitant.
Igualment, el fonament jurídic 5è, afirma que:
ni el RRM [Reglament del Registre Mercantil] ni cap altra disposició normativa obliguen a qui presenta en el Registre un document en català a traduir-lo prèviament al castellà.
Per tot això, i tenint en compte la jurisprudència constitucional, està fora de dubte la possibilitat d’exigir l’ús del català en els documents emanats no sols del Registre Mercantil, sinó de qualsevol registre públic estatal: el de la Propietat, el d’Assegurances, el de la Propietat Intel·lectual, el de la Propietat Industrial, el de Darreres Voluntats, el Registre Central de Rebels Civils, el Registre Central de Penats, el Registre Central per a la Protecció de les Víctimes de la Violència Domèstica i de Gènere, etc. i en tots els de l’administració de l’Estat amb seu al País Valencià.
5. Còpies i certificacions
Fins ací hem parlat dels assentaments, és a dir, de les anotacions internes dels registres. Però tan importants com els assentaments -o segurament més, perquè com a ciutadans les usem més sovint i les presentem a altres persones- són les còpies i les certificacions dels assentaments que hem de sol·licitar de tots aqueixos registres públics que hem enumerat.
En aquest punt la legislació i la jurisprudència del Tribunal Constitucional són molt clares: en qualsevol registre públic podem demanar que les còpies i les certificacions siguen exclusivament en català (model núm. 39). I això no sols quan els corresponents assentaments estiguen redactats en català sinó també per als que estan en espanyol. Així és com ho preveu la LUEV:
Article 13.3. En tota la resta de casos, les còpies i certificacions seran lliurades en la llengua sol·licitada per l’interessat o requeridor, i els notaris i altres fedataris públics hauran de traduir, quan escaiga, les matrius i els originals.
I per si hi quedava cap dubte, la Sentència a què hem fet referència al llarg d’aquest capítol, la del Tribunal Constitucional de 24 d’abril de 1997, afirma en el fonament jurídic 6è:
Finalment, pel que fa als problemes relatius a la publicitat formal dels assentaments, ha de notar-se, en primer lloc, que respecte de l’expedició de certificacions d’aquells, res no s’oposa, ni el precepte impugnat, ni en la resta de l’articulat del RRM [Reglament del Registre Mercantil] al fet que aquestes es duguen a terme en l’idioma oficial triat pel sol·licitant. L’advocat de l’Estat així ho reconeix i aquesta és avui la pràctica habitual.
I com a explicació complementària, al final del paràgraf hi afegeix:
Respecte de les altres formes de publicitat, el titular del Registre haurà de proveir els mitjans que en faciliten la consulta en la llengua oficial sol·licitada amb plena garantia de seguretat i sense dilacions.
No obstant això, s’ha constatat que els mateixos registres o el personal que els atén no sempre compleixen l’obligació de fer en català els assentaments, les còpies i les certificacions que ens lliuren. Si es neguen a fer efectiu aquest dret, caldrà que ho fem saber a la persona encarregada del registre i la Delegació del Govern espanyol (models núm. 40 i núm. 41). També ho podem comunicar a l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana. Finalment, i ja només en el cas que en aquestes instàncies no se’ns resolgués positivament, hauríem de recórrer als tribunals de justícia.
Concloent: que així com en els assentaments pot haver-hi alguna limitació (encara que, segons la LUEV, no n’hi hauria d’haver cap), en les còpies i certificacions no ens poden denegar l’ús del català en cap registre públic.