Acció Cultural del País Valencià
 
Viatge a Calàbria i les illes Eòlies
Comparteix Compartir (Viatge a Calàbria i les illes Eòlies) a FaceBook Compartir (Viatge a Calàbria i les illes Eòlies) a Twitter Compartir (Viatge a Calàbria i les illes Eòlies) a Google Bookmarks Compartir (Viatge a Calàbria i les illes Eòlies) a La Tafanera Compartir (Viatge a Calàbria i les illes Eòlies) a Meneame Compartir (Viatge a Calàbria i les illes Eòlies) a Delicious
 

El cert és que ens vam enrolar en aquest viatge una mica de rebot: volíem anar a Armènia, però el viatge no es va acabar fent per falta de quòrum –al final, en realitat, tampoc ens anava bé per combinar-ho amb la feina–, i ens vam trobar en un viatge amb un grupet de valencians que semblava que es coneixien de tota la vida i que són molt fidels a aquesta forma de viatjar. Més endavant entendreu el perquè. Total, que de Barcelona n’érem quatre, nosaltres dos i una altra parella que no coneixíem, encara. El primer dia de tot viatge ja se sap que no dóna temps per a gran cosa: entre que surts de l’aeroport, arribes, agafes maletes i et plantes a l’hotel ja són les tantes, i efectivament arribàrem a Reggio –a un dels aeroports més petits que he vist en tota la vida– cap al vespre. El temps de deixar l’equipatge a l’hotel i fer una passejada pels voltants, i el que teníem més a prop era el Lungomare, un llarg passeig marítim on els habitants de la ciutat fan precisament això: passejar, parlar i mirar amb una certa estranyesa els turistes –aquesta part d’Itàlia no és gaire visitada pels «guiris»–, i de fons, a l’altra banda de l’estret de Messina, Sicília i l’Etna, que encara estava força nevat. Per cert, al Lungomare hi ha una bonica estàtua de Minerva... S’acostava l’hora de sopar i decidim tornar per un carrer més cèntric, el Corso Garibaldi: a aquella hora ja començava a fer fresqueta, i a l’estret hi corre un aire glaçat. Com que era diumenge de Pasqua la gentada era impressionant, malgrat que totes les botigues eren tancades, i ens va sorprendre especialment un carrer que fa una mica de pujada –no gaire, apte perfectament per a gent de la tercera edat– on havien posat una cinta transportadora, com la dels aeroports. Ara bé, no funcionava. En fi, coses dels italians del sud...

A l’endemà ens esperava un itinerari bastant complet i, sobretot, de molts quilòmetres. La primera parada era Tropea, una vila encantadora sobre un penya-segat, de manera que si la mires des de la platja sembla una espècie de Conca amb les cases penjant sobre la roca. El dia va ser força núvol, però això no ens va treure les ganes de conèixer-la, endinsar-nos pels seus carrerons i fer fotos sense parar, ja que malgrat que hi ha zones molt fetes malbé, la ciutat resulta molt fotogènica. Tropea és bàsicament turística, per tant és plena de botigues de souvenirs, restaurants i tendes de queviures on comprar bitxos i la famosa cipolla rossa (o sigui, ceba vermella). A primera hora de la tarda vam tirar cap al Capo Vaticano, un indret amb unes vistes espectaculars, encara que una mica deslluïdes per culpa de la pluja i el fort vent. Acabarem la jornada a Scilla, una vila pescadora, amb una gran quantitat de barques amarrades al port. Vam entrar-hi per la part baixa i vam anar encetant els seus carrerons, amunt, sempre amunt, fins al castell, dominat per un elegant far. Després tornem a l’autocar i de nou cap a Reggio, que a l'endemà tornàvem a fer un itinerari intens. La primera de les parades serà Pentedattilo, un poblet a la falda de la muntanya, abandonat fa molts anys perquè la roca és molt fràgil i cau damunt les cases. De fet, ara s’està intentant recuperar i fer-lo acollidor per als turistes, que deambulen pels carrers, miren dins dels edificis des de la porta –no és recomanable entrar-hi a dins, no fos que s'acabi d'ensorrar– i admiren les vistes des d'allà dalt. Tot plegat molt pintoresc. I avall cap a Gerace, una ciutat medieval amb molt d’encant i pocs habitants, o almenys jo no em vaig veure gaires pel carrer. És el que té viatjar fora de temporada, que no trobes ni turistes ni, de vegades, els mateixos habitants, que són a la feina o ficats dins de casa. Potser l’edifici més interessant de la vila és el Duomo, encara que el vaig trobar una mica fred, amb una decoració molt austera, excepte l’altar i l’absis, que es veu que es on s'hi van gastar les lires. La gran cripta, però, fa el seu efecte. Vam acabar la jornada a Stilo, on l'única finalitat era visitar una petita església bizantina, molt maca, però que va requerir fer un gran desplaçament per veure-la.

L'endemà tocava visitar per fi la ciutat on havíem estat dormint tots aquests dies. Bé, cal dir que Reggio de Calàbria no és un lloc turístic convencional, però té força encants, com el Museu Arqueològic, que malauradament era tancat per reformes però n'havien fet una selecció d’obres –bastant escassa– i les havien traslladat a les dependències del consell regional, de forma provisional. Suposo que el que més interessava a la gent era veure els famosos bronzes de Riace, que són dues figures masculines de mida natural, però com que estaven en restauració en una mena de laboratori els havíem de veure a través d’uns vidres: els pobres estaven ajaguts com si els estiguessin fent una intervenció clínica. També vam anar cap al castell que en diuen «aragonès», en el sentit que el van construir en temps de la Corona d'Aragó, és a dir, que és cosa de catalans i valencians; la catedral, bastant moderna a causa dels terratrèmols que tot ho destrossen; descobrir les petites meravelles del Lungomare de dia i endinsar-nos als carrerons plens d’estableiments populars, allunyats dels llocs turístics. Reggio és interessant, però no per passar-hi més d’un parell de dies, per tant l'endemà continuàvem el nostre periple cap a un altre indret.

Avui tocava visitar les illes Eòlies, per tant agafem un vaixell que travessa l'estret i ens plantem a Sicília, i passat Messina anem cap a Milazzo, al nord de l'illa, on n'agafem un altre que ens portaria a Lipari, l'illa principal de l'arxipèlag eòlic. Per si no havíem tingut prou vaixell, el primer que fem en arribar és fer una volta en barca tot al voltant. La veritat és que vam quedar ben sacsejats i al final vam aprofitar per prendre una mica el sol i fer la xerradeta, i l'illa restava de decorat de fons. Després de dinar vam tornar a fer-li la volta, però aquesta vegada en taxis per les carreteres de l’interior, per descobrir els paisatges volcànics que són Patrimoni de la Humanitat poblacions i veure des dels penya-segats les altres illes de l'arxipèlag. Encara que el que més recordo de Lipari és com al capvespre pujava la marea i feia desaparèixer literalment els carrers del port sota l’aigua. Va ser un espectacle hipnòtic. El dia següent vam passar bona part del matí dalt del castell, farcit de museus, admirant-ne les dependències i cercant llocs fotogènics, com el claustre normand de la catedral. Després de dinar agafàvem el vaixell de nou i navegàvem fins a Stromboli, una illa sorprenent, no només pel volcà que domina el terreny i pràcticament tota l’activitat de l'illa, sinó per la seva topografia singular. L'illa, com tots els llocs on vam estar, pel fet de no ser en plena temporada turística sembla que estigués hivernant, amb els carrers normalment buits de gent, de tant en tant un petit motocarro circulant –allà no hi ha ni cotxes ni altres vehicles més grans, ja que no hi caben–, les cases la majoria buides –perquè pertanyen a turistes que encara no han vingut a passar-hi l’estiu– i els pocs comerços que hi ha venent una mica de tot. De fet, l'illa estava tan poc preparada que fins i tot l’hotel que ens va tocar semblava una mica provisional, o almenys a mi em va semblar estrany dormir en unes habitacions i tenir el menjador on esmorzar a un quart d’hora caminant. Al marge d’això, l'illa és ideal per passejar –no tant de nit, perquè com que no hi ha enllumenat públic si no portes una llanterna ho tens fotut per orientar-te– i pujar per la falda del volcà, tot i que a partir d'un cert moment no hi pots pujar més pel teu compte, ja que és perillós: cal recordar que està en erupció permanent. Penso que el volcà és força capritxós i imprevisible, com tots els fenòmens naturals... Al vespre, a entrada de fosc, vam fer una volta a l'illa en barqueta esperant veure una mínima espurna o esclat del volcà, però el cim era tot ple de núvols i l'excursió marinera només va servir per admirar l'Strombolicchio, un illot proper, i perquè alguns del grup, d'edat provecta, acabessin marejats com una sopa. De nit, però, al jardí de l’hotel, voltats de llimoners, si paraves atenció podies sentir els esclats intermitents i, si t'hi fixaves bé, distingies la resplendor de les erupcions, que semblaven molt molt llunyanes...

L'endemà després de dinar tornàvem a agafar el vaixell cap a Milazzo, i llavors vam baixar per la costa siciliana fins a Catània. Hi vam arribar força tard, ja al capvespre, però com que som així d'inquiets i no ens podem estar ni mitja hora a l’hotel descansant vam sortir a veure Catània la nuit. Com que era dissabte la ciutat estava molt animada, tant que ens va costar una mica trobar lloc per sopar. I després la típica passejada cap a l’hotel, intentant allargar-la al màxim, primer per fer baixar el sopar, i segon perquè era el darrer dia del viatge i això sempre fa una mica de melangia, sobretot si t’ho has passat bé i has conegut gent interessant amb qui has fet amistat. El darrer dia va ser bastant prosaic: cap a l’aeroport de Catània, vol directe a Barcelona i arribada a la ciutat pràcticament a l’hora de dinar. Al gruix de l'expedició, però, encara els quedaven unes horetes en autocar fins a València...

 

Etiquetes:
 
 

 

 

 


Acció Cultural del País Valencià © 2011 - Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carrer de Sant Ferran, 12 - 46001 - València - Tel. (0034) 96 315 77 99 - Fax. 96 315 51 64 - info@acpv.cat
{alt}