Museu de Lleida-Franja de Ponent. Un patrimoni silenciat

Museu de Lleida-Franja de Ponent. Un patrimoni silenciat

Aquesta taula, formada per periodistes lleidatans de diferents mitjans de comunicació, va tractar diferents vessant del conflicte. El tema més destacat va ser el diferent tractament de la informació que es fa des de l’Aragó i des de Catalunya.
A l’Aragó la societat, els polítics i els mitjans han fet front comú i han fet del litigi “tema d’estat”. L’ Aragó explota el seu sentiment de víctima cap al Principat, fent-ho bandera regionalista. En canvi. i des de Catalunya, la queixa dels periodistes lleidatans era la mentalitat de Barcelona a l’hora d’implicar-se en el tema, ja que es creu que si aquestes obres són a Lleida i no al MNAC de Barcelona, no deuen ser importants. Lleida és perifèria i el litigi no afecta a Barcelona. També sobre aquest diferent tractament informatiu, els periodistes van deixar clar quina és la manera d’actuar de la premsa aragonesa: s’han falsejat informacions i se les ha fet creure a l’opinió pública. Exemples d’això són utilitzar el verb retornar per parlar del patrimoni en litigi, parlar de sentència en ferm de Roma, assegurar que Aragó té els béns catalogats en la seva llei de Patrimoni, afirmar que el darrer recurs de Lleida no prosperarà per defecte de forma… aquests exemples deixen clara una cosa: les maneres de fer premsa i opinió són ben diferents, com tot. Però, en el cas de Lleida, i tenint la raó i proves, ¿no seria bo aconseguir fer front comú i sumar esforços? Cosa que tenen clara a l’altra banda…