Entrevista a Vicent Pitarch

“És una trampa ignominiosa”

 

Entrevista de Núria Cadenes a El Temps 1409

Vicent Pitarch (Vila-real, Plana Baixa, 1942) és filòleg i sociolingüista. Parla amb veu pausada i va desgranant, des de la serenor acadèmica, els arguments que el duen a la més alta indignació. És a partir del coneixement, en tot cas, dels anys que fa que treballa en l’àmbit de la llengua, que ara, el qui fou fundador de la primera escoleta en català a Castelló de la Plana, l’any 1975, explica quina és la impressió primera que li ha causat l’esborrany de decret. D’entrada, li nega l’autoproclamada intencionalitat:

—És una autèntica barbaritat. Que diguin el que vulguin: si realment pretengueren millorar el sistema educatiu, si es plantejaren que els xiquets aprengueren català, castellà i anglès, no ho farien així, per decret, d’esquena a la comunitat educativa, sense encomanar-se a ningú, contra els criteris pedagògics, contra l’experiència, contra la ciència, contra tot. No és difícil de deduir que això respon a un fons polític, ideològic. I que, en tot cas, ara han tret a passejar la llengua per a intentar tapar la situació conflictiva que tenen als tribunals.

—No es pot pas dir que eliminar les línies en català fos una demanda social…

—És clar que no! Ans al contrari.

—Per a justificar l’esborrany de decret s’afirma que millorarà la capacitat dels estudiants en totes tres llengües.

—No cal esperar que comence el curs ni que passe un primer trimestre per a constatar que l’afirmació no s’aguanta per cap banda, que, a la pràctica, significarà un problema greu per a la llengua del país, un arraconament intolerable. I, a més, un desgavell general en el sistema educatiu. Que afirmen el que vulguen: és la trampa ignominiosa a la qual estem acostumats. Perquè ja hem constatat i comprovat que, per a ells, la llengua no compta, no interessa. Només cal mirar com funciona el PP, el seu grup parlamentari, els seus representants públics. Només cal mirar què fan amb TV3, amb Canal 9. No tenen cap credibilitat: no hi ha cap possibilitat, ni remotíssima, que això del terç ho puguen mai haver tingut en consideració. Passa, però, que són molt cínics. I capaços de tot. Pense ara en aquest personatge al·lucinant, el senyor metge forense [Alejandro Font de Mora]. Però si fa tres dies deia que volia incorporar també el xinès mandarí!

—Com interpreteu que s’estableixi que les assignatures científico-tècniques s’hagin de fer sempre en castellà?

—Aquesta és l’altra. És la continuació de tots els prejudicis lingüístics que hi ha hagut al segle XIX i al XX. És aquesta pseudo-ideologia lingüística que és patrimoni de la caverna, de la dreta dura, i aquí al País Valencià és a mans del PP. Representen aquell segment per al qual aquí cal espanyolitzar-nos del tot, començant per la llengua. I, per tant, ataquen qualsevol cosa que trenque aquest seu esquema. Una manera de fer-ho és dir que el valencià en tot cas pot funcionar per a sortir d’excursió o per a les humanitats, però que per a la resta, per a les coses serioses, no. Voldria que no es perdera de vista una cosa.

—Endavant.

—Aquest atac frontal a la llengua és també un atac al sistema educatiu. I no hauríem d’oblidar que, al País Valencià, avui dia, el sistema educatiu és un dels segments de la societat més esperançadors, més modernitzadors. Poques coses hem fet tan bé com allò que globalment anomenem escola valenciana. Dins de la misèria de guanys socials que s’han aconseguit, és un èxit formidable que pot exhibir aquesta societat. I precisament per això el PP, com a enemic del poble valencià que és, va contra aquest segment tan profitós i tan positiu de la nostra societat. I ataca la llengua com ataca alhora aquest sistema educatiu que s’ha manifestat tan creatiu, tan obert, participatiu, tan democratitzador. Promou un sistema d’empresa privada, d’empresa marcada, retrògrada, ideologitzada cent per cent, un sistema autoritari i religiós.

—Han declarat repetidament que la línia única farà estalviar diners. S’associa la llengua pròpia a problema, a despesa innecessària.

—Sí. Això va junt amb una altra idea que és més a la base encara: que les autonomies són caríssimes i cal eliminar-les. Però, dissortadament, aquest discurs no és sols del PP: hem de recordar que és un principi compartit amb unes altres forces anomenades d’esquerra. En fi. Que és més car? És evident! Com és evident també que és més cara una ràtio de 20-25 alumnes per aula que una de 40 alumnes, que és la que ells volen.

—Després de la intervenció dels tribunals arran de l’afer de l’assignatura de ciutadania que pretenien que s’ensenyés en anglès, no poden obligar a incorporar l’anglès, sinó que han de ser els centres, que ho demanin. Pot ser, per tant, que no hi hagi terços…

—Sí. I perquè és obvi que no hi haurà mitjans per a impartir classes en anglès.

—Argumenten que si no hi ha terços, l’ensenyament quedarà al 50% en català i en castellà. Des d’una perspectiva de la recuperació lingüística es poden tractar formalment igual dues llengües que no viuen en les mateixes condicions?

—És una altra aberració. Parteixen de pressupòsits absolutament caòtics i falsos. I, òbviament, no tenen cap intenció de complir ni tan sols aquest 50%. Ho han demostrat. Hi ha dades objectives i absolutament il·lustradores en aquest sentit. Començant per la seua mateixa estructura de partit. Ara recorde aquell vídeo que ha circulat prou amb dues autoritats municipals del PP (una, per cert, de Vila-real, el meu poble) que no tenen cap vergonya a demanar perdó perquè en un acte públic se’ls escapa alguna cosa en la seua llengua. Precisament, en una situació com la nostra, amb una llengua inequívocament minoritzada com és el català, un dels elements que la sociolingüística ens ensenya que permeten de començar a emprendre alguna passa positiva és precisament el modelatge: és a dir, l’exemple dels dirigents, la pauta que marquen amb la seua pràctica. 50%, diuen? Per què no ho fan als seus actes? O a Canal 9, on arraconen de manera ignominiosa el català? Compaginen una pràctica contra la llengua amb un discurs insidiós i tendenciós: “Nosotros respetamos el valenciano”, repeteixen, amb tota la barra.

—Des d’una perspectiva científica, quin és el model òptim?

—Estic convençut que, ara per ara i aquí, perquè tot s’ha de pensar per al seu context, és el model educatiu que hi ha (i que, per una altra banda, ni de bon tros no s’ha portat a terme), és a dir, el que es va dissenyar amb l’anomenat Programa d’Incorporació Progressiva i amb el Programa d’Integració Lingüística. Per descomptat, amb la dotació d’uns mínims recursos econòmics, tal com s’havia previst. Perquè des del moment que comencen a retallar professorat i mitjans, ja no pot ser. Aquest model s’havia dissenyat per tal que cada vegada avançara més. És a dir, que el Programa d’Incorporació Progressiva es prenguera amb absolut convenciment i que, per tant, fora real la possibilitat d’accedir a ensenyar en català cada vegada més àrees. I, per descomptat, no tocar cap dels centres o les comarques o les zones on ja s’ha implantat el model d’immersió lingüística. Sabedors, per una altra banda, d’un altre punt important.

—Quin?

—Que per més voluntat que hi pose el sistema educatiu no pot arribar a una productivitat mínimament plausible si no hi ha unes expectatives de promoció de la llengua mitjançant l’accés al món laboral, si no hi ha expectatives de recuperar la comunicació social cada vegada que se sent català. Vull dir que el sistema educatiu, aïlladament, per més voluntat que hi pose, per més bo que siga, si no té el suport inequívoc del modelatge, tot sol no pot reeixir. De tota manera, tot i que evidentment no és un model fàcil, tampoc no és complicat. I l’anem assajant de fa prop de trenta anys.

—Amb resultats.

—Amb resultats. Si en algun lloc les criatures acaben l’ensenyament tal com mana la llei és precisament als sistemes d’immersió lingüística. I això també s’ha ben demostrat. S’ha constatat que l’única garantia que les criatures acaben l’ensenyament mitjà dominant el català i el castellà (també el castellà, sí) és mitjançant la immersió lingüística. Al País Valencià no n’hi ha d’altra. La resta és enganyar-nos. O, més exactament, plantejar-nos trampes.

Núria Cadenes