Matar el País Valencià

Article de Ferran Suay a Vilaweb.cat.

Ferran Suay és Doctor en Psicologia per la Universitat de València i membre de la Junta directiva d’ACPV 

El PP valencià aprovarà, amb la seua majoria absoluta (i absolutament al·lèrgica al diàleg), una norma que pretén impedir l’ús del terme ‘País Valencià’. Ja sabem que vets i prohibicions són les estratègies preferides d’un partit que, estacat fins al coll en casos de corrupció i sospites clamoroses d’activitats delictives diverses, només veu en la llei un instrument per a imposar les seues obsessions. Particularment, les derivades del caràcter ultranacionalista.

 

Entre aquestes obsessions ocupa un lloc principal la que tenen amb el nom del país. Obsessió curiosa, si pensem que el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia, impulsat i votat pel PP, amb la connivència imprescindible del PSOE, diu: ‘Aprovada la constitució espanyola, és en el seu marc on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l’autonomia valenciana.’

Potser és això, la concepció moderna, que tant els molesta. Estarien més còmodes amb una concepció obertament feudal? Probablement sí, però crec que cal un esforç per a entendre la bel·ligerància virulenta del nacionalisme espanyol (representat ara i ací fonamentalment pel PP, però no exclusivament), que pretén prohibir una denominació que forma part del nom de la majoria de les organitzacions cíviques, sindicals i polítiques que formen el teixit social valencià.

Després de la mort de Franco, i durant el procés mal anomenat ‘transició’, el País Valencià va viure un primer assaig d’allò que, anys més tard, s’ha mostrat com una constant: la completa unitat de criteri dels dos grans partits del nacionalisme espanyol en relació amb l’organització territorial de l’estat. En aquells anys, la UCD i el PSOE van pactar una estratègia orientada a amputar artificiosament el creixement de les forces polítiques valencianistes, en benefici –lògicament– d’ells mateixos. Aquella estratègia va aportar –entre més coses– la infausta barrera electoral del 5% (única a tot l’estat) per a poder accedir a les Corts Valencianes i la guerra bruta d’incitació a l’odi que acabà abocant a la vergonyosa batalla de València.

L’obsessió malaltissa contra el nom de ‘País Valencià’ respon al coneixement profund del valor que tenen els símbols per a qualsevol poble. Han tret profit de promoure l’analfabetisme sense complexos i d’instigar a l’odi per qüestions com els colors de la bandera, el nom de la llengua i el del territori. I és perquè saben que la simbologia no és pas una qüestió menor. Algú s’imagina un estadi sencer cridant rítmicament ‘Co-mu-nitat Va-len-ciana’? Resulta senzillament impossible. No ho és, en canvi, esgargamellar-se cridant ‘Espanya’, o ‘Astúries’, o ‘Catalunya’. I això (òbviament, entre moltes altres) és un dels elements que fan país, cosa que –tant sí com no– volen impedir.

‘Comunitat’ és –sens dubte– un nom menor, una paraula dèbil. Ens remet a ‘comunitat de veïns’ o ‘comunitat de regants’, si no a ‘comunitat religiosa’, però no reflecteix de cap manera una idea sòlida de poble que es dota d’una organització política i social. ‘Comunitat’ és el nom de la forma administrativa (comunitat autònoma) adoptada en la constitució de 1978. És –només– un terme legal, una denominació. No és el nom d’un poble ni ho pot ser. És significatiu que els mateixos que mai no han alçat la veu quan els mitjans de comunicació espanyols ens han insultat amb el terme sucursalista ‘Levante’ s’esvaloten pel fet que siguem un país i que ens anomenem país.

No ens deixem enganyar. Tota aquesta traca per a revifar lluites intestines i tornar a instigar l’odi respon al fet que veuen com els perilla la continuïtat en el poder. Els importa ben poc la pau social o la convivència, perquè no han vist mai la política sinó com una manera d’enriquir-se, ni la democràcia sinó com un substitut convenient de les armes, quan ja no són sostenibles. I el nom ‘País Valencià’, aqueixes senzilles dues paraules, representen per a ells el pitjor dimoni: la imatge d’un poble que no es resigna a ser un simple apèndix d’un altre i que –finalment– es troba en condicions de fer fora les sangoneres que l’han governat des de fa més de tres segles.

És contra aquesta por que reaccionen. I és per defensar els seus privilegis que no dubtaran a causar tant de mal com podran, i a enfrontar els ciutadans ells amb ells, si poden tornar a fer-ho. Enfront, només ens hi tenen a nosaltres, els qui, venint d’on vinguem i parlant com parlem, no estem acomplexats de ser valencians; els qui no ens sentim superiors als altres pobles, però tampoc inferiors; als qui sempre hem desitjat un nom digne per a un poble tan digne com qualsevol altre. Nosaltres som els valencians, i el nom és País Valencià.