Any Triadú – Un gran poeta del nostre temps, Vicent Andrés Estellés

Tomàs Llopis llig ‘Un gran poeta del nostre temps’, de Vicente Andrés Estellés (Audio)

Si ara s’hagués de fer una presentació de la poesia catalana contemporània, de molt compromís perquè tenir pocs noms i molt clars, però ben distribuïts perquè un estudiós estranger, posem per cas, s’hi entengués – i s’hi engresqués i tot, si s’esqueia – caldria reservar un cert nombre de pàgines de text, tant escrites com en blanc, al poeta Vicent Andrés Estellés, periodista, nascut a Burjassot (l’Horta) el 1924 i eminent representant avui d’una poesia realista, explícita, de les eventualitats del quotidià i de la permanència de la mort i el sexe. A les pàgines en blanc esmentades – i sorprenents, cal reconèixer-ho-, caldria posar l’avís corresponent, que podria dir: «Reservades a l’obra en curs». Perquè encara que aquest procediment podria ésser adoptat, o hauria d’ésser-ho, amb qualsevol poeta vivent, en el cas de l’Estellés (com el solem anomenar, per escrit i tot, els seus amics més conspicus) és just de fer-ho així perquè la seva obra sorgeix gairebé incessantment, als nostres ulls astorats, amb una seguretat i una eloqüència cada vegada més denses i més convincents.

És de rigorosa actualitat de comentar, a propòsit d’aquest fet de fluència del poeta, l’aparició dels llibres Lletra al pintor valencià Josep Renau i Oratori del nostre temps (editats per Eliseu Climent en «Tres i quatre», poesia i teatre respectivament, i publicats a València). Tots dos són llibres que podríem anomenar «conjunturals», segons una terminologia ara corrent, o bé podríem dir, encara més, que són llibres «a propòsit de»… Així, amb el lema ben significatiu d’«Ací han/ocorregut coses», el primer d’aquests llibres comença amb una «Lletra» en què el poeta, tot adreçant-se a Josep Renau, explicita que el seu pensament s’adreça als murals mexicans de Diego Rivera, amics -diu – del pintor i «orientació» del poeta. Els llaços humans, directes, són sempre la matèria mateixa de la poesia d’Andrés Estellés, que així sense despersonalitzar-se, gairebé podem dir sense desindividualitzar-se, esdevé col·lectiva. Joan Fuster feia observar un dia, uns anys endarrere (pròleg al primer volum d’Obra completa del poeta, pàg. 32), que aquesta poesia, tal com ell la descrivia o l’explicava, no gosava afirmar que fos «realisme històric», però si un testimoniatge o un testimoni de la realitat. El poeta, en efecte, s’estén de cap a cap de la realitat quotidiana, de la vida en tots els aspectes en què se li presenta, i sobretot pel que fa als aspectes més durs i més revoltants- i trasllada aquesta «extensió» amb la més gran intensitat de que és capaç. Ara, per exemple, la tornada del pintor valencià li suscita una multiplicitat de posicions, una innúmera força desplegada d’imatges, de reflexions al pas, d’afirmacions de combat polític i nacional, social o simplement humà. El llibre, més aviat breu com és, i un possible pretext com podria ésser -fins i tot podria ésser un pretext retòric, amical i discretament narcisista-, és una seriosa reconvenció per als qui encara no hagin llegit res del més recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Perquè encara que siguin desiguals els poemes, encara que siguin «llançades» les estrofes i el lector, dons, s’esperi un tombant previst, una fluència esperada, salten els versos «alts» a cada moment, sense arbitratge de ningú, i ho justifiquen, ens preparen a la lectura de tot el poeta, amb els seus ja tres volums d’Obra completa, de cap a nou-centes pàgines en conjunt.

Un excel·lent pròleg de Xavier Fàbregas acompanya l’altre llibre, Oratori del nostre temps, un volum de teatre. El títol és prou significatiu: Estellés és un poeta del nostre temps i la seva obra és pot ser una rabiosa pregària per aquest segles. Els oratoris diu Fàbregas que tenen un regust d’exèquia. El primer poema de la Lletra a Josep Renau acaba amb un vers que és prou explícit: «Orarem tots per aquest segle». Una gran pietat plana damunt aquesta bella confluència de poesia i espai teatral, és a dir, un lloc, amb versos, per a morir uns homes. El primer, però, és una dona, un mite: Marilyn Monroe. Escrit a Burjassot el 1962, el poeta revisà el poema dramàtic deu anys després i en mantingué l’estructura escènica que hi veiem, molt expressiva. Un altre Oratori, potser menys teatral, més purament verbal, el tercer en l’ordre del llibre, és dedicat a la mort de Víctor Jara i fou suscitat, diu Estellés, com una «necessitat brutal» imposada, després de sentir-ne parlar al cantant Raimon, una nit, a Barcelona. Es un clam i un homenatge. Però l’Oratori de més implicacions i de més abast és ei del mig, titulat «Oratori de Josep Ribera a Nàpols». La història hi és explicada com un fet del qual cal que tothom sàpiga l’essencial: és el vell paper del teatre a les places, dels inefables «nuncis» dels nostres pobles. La poesia assoleix en aquesta peça una juntura amb l’acció més perfecta que enlloc. Diríem que el poeta s’estima el famós i misteriós pintor de Xàtiva fins a identificar-s’hi i que sent íntimament viscuda el que anomena «la fosca voluntat d’anihilació» (pàg. 38) que s’apoderà del pintor quan se n’anà de València, cap a Nàpols, per sempre més. Quan en aquest punt comença el drama, el pròleg demana «uns moments de silenci/a tothom» i en dóna les gràcies, mentre l’acció es densifica i s’enfosqueix, portada pels diversos personatges-veu i subratllada pel cor, fins a la fi, amb la processó silenciosa dels morts. Però encara el poeta es concedeix una breu escapatòria escatològica amb els versos del darrer apartat, titulat «Possible glòria» i es permet la profecia (altra vegada amb veu del pròleg): «Des de la tomba escoltes/l’arribada de Goya/ que et ressuscita/ amb clarobscurs indòmits».

Clou el llibre un breu episodi -que Fàbregas anomena «una tragèdia lineal»- que l’autor, després de titular-lo «Jocs d’infants», qualifica de «Tragèdia en un acte». La infantesa posa el contrapunt definitiu al drama humà del sexe i de la mort. L’obra de Vicent Andrés Estellés, amb el seu expressionisme sense escenografia, amb el seu barroquisme sense retòrica, ens posa tanmateix dins el problema del Mal. La seva moralitat ve a dir-nos que ens podem comunicar amb d’altres moments dels homes -les «èglogues», les «horacianes», els poemes de Catul, el cicle de Carmesina, etc- i trobar-hi la mateixa realitat obscena i macabra, com diria Joan Sales, de la mescla del sexe, de la degradació i de la mort. Però en el fet d’escriure els poemes hi ha una revolta irònica del poeta enfront del Mal. Es una revolta que sap que no hi pot, perquè, altrament, el Mal ja no fóra el que és. No podem oblidar, a més, que el nostre temps ha estat interpretat per a un Mailer, un Miller, un Céline. Alguna cosa del mateix tumult incessant hi ha en l’obra d’Estellés, aquell Donzell amarg que fa vint-i-dos anys obtenia el premi de poesia a Cantonigròs i d’un jurat del qual formava part Carles Riba. De vegades les promeses es compleixen amb escreix.

Joan Triadú