Any Triadú – Joan Fuster en la literatura catalana

Tomàs Llopis llig ‘Joan Fuster en la literatura catalana‘ (Àudio)

Carles Riba s’adreçava en una ocasió a Joan Fuster amb aquestes paraules: “La vostra passió intel·lectual, Joan de Sueca: la vostra lucidesa –tan mediterrània, excuseu– que, seca, dura, implacable com és, es dissimula entre insinuacions tan amables.” Era al discurs d’oferiment en l’homenatge a Blai Bonet, premi Joanot Martorell, i a Joan Fuster, premi Yxart, celebrat al Casal de Montserrat de Barcelona el 3 de maig de 1958. Al seu parlament, Riba assenyala que el poeta i novel·lista mallorquí i l’assagista valencià aportaven a la nostra literatura i a tot el seu àmbit cultural alguns trets que contrastaven positivament o s’hi afegien en allò que hi mancava. Molt pobra era, restringida, reduïda al to menor que li era destinat, tancada per força en un gueto separat rigorosament de la vida pública, aquella literatura i limitadíssim aquell àmbit!

Riba apreciava de Fuster, doncs, la passió i la lucidesa, característiques que ell mateix lluïa, com ha estat remarcat algunes vegades. Però en l’expressió d’aquelles condicions, Fuster, valencià, diferia de Riba, barceloní, en el to que Riba no es podia estar d’adjectivar i de descriure, resultat de la racionalització lògica, implacable, de les idees.

La València del Renaixement ressorgia, esplèndida, sense gairebé haver passat per la Renaixença ni haver-ne pogut assumir les conseqüències. Fuster encarnava des d’aleshores el motiu més poderós de l’esperança que, nexe bàsic, unia els moviments de resistència cultural. Riba n’era conscient. Tant que, posant-se en el terreny en el qual ell mateix havia lluitat més i encara lluitava, mal comprès o volgudament incomprès, en el perillós afluixament dels criteris de valor en què podia caure –i queia–, una literatura sense llibertat, erigia Fuster en peça mestra d’aquell conjunt històric que ell, en primer lloc, i els escriptors de la seva generació havien vist viure i gairebé morir; apostrofant-lo, si no comminant-lo: “La vostra crítica, Joan, consciència exigent per a tota una literatura on el mite sovint ha pogut més que l’examen…”

Em sembla que Fuster va assumir la funció que Riba li reconeixia i que aleshores tot just havia començat. Figures de temps, l’obra premiada, una part del Diari, precedia Judicis finals i Nosaltres els valencians, però Riba ja havia mort.

Fuster es presentava com un home apassionat fins a l’obsessió per la vida del seu país. Per a ell, aquella condició era l’única autoritat que tenia com a escriptor. En dir-ho no se servia de la seva ironia pudorosa, de l’escepticisme escrupolós que li era propi ni de la timidesa cauta a l’aguait del ridícul. No tenim dret a dubtar que aquesta important, fonamental afirmació, és a l’origen de tota la seva obra, de la qual destacaria, sobretot, l’originalitat. En aquest sentit, crec que no serà del tot balder de reproduir, en aquest Any Fuster, el que vaig escriure en una recensió (Serra d’Or, VII, 5) de Diccionari per a ociosos, fa més de trenta anys: que amb el retard que aleshores portava el llibre català (en català, diríem avui) i amb ell tota una cultura, si hi havia un home que havia contribuït, amb més originalitat que ningú, amb més arrodoniment en el resultat que qualsevol altre escriptor nou a posar al dia la literatura catalana, aquest escriptor era, deia, Fuster.

AFRONTAR L’ASSAIG

L’autor de Diccionari per a ociosos (1965) ja era aleshores el primer assagista català, un gènere, l’assaig, qualificat per ell “d’elàstic i modest”, però del qual anàvem més aviat escassos. El nostre assaig, en termes generals, s’escapava cap a la filosofia o s’encasellava en la crítica, en l’apologètica, o bé, pitjor, es deixatava en una vaguetat plúmbia. Fuster no es dispersa o s’extravia en l’assaig per cap d’aquests viaranys. Ja diu “són assaigs, poca cosa. Si de vegades presenten algun aspecte ampul·lós o doctrinari, és sense mala intenció: de fet, tracten problemes de cada dia…” La plena aparició de Fuster en un ambient encofurnat, de claustres resclosits, significava un canvi d’aires sa i esbargidor.

D’altra banda, Fuster era inequívoc en el seu missatge, cosa que desconcertava els qui se sentien molt amples nedant en aigües tranquil·les i de fet bastant privades. Sempre es va veure que Fuster utilitzava el castellà, no hi escrivia. Anys a venir va declarar explícitament que el catalanisme fet en aquells anys d’aquella manera (porciolesc, podríem dir) era una trampa. Era inequívoc en diversos aspectes, malgrat que anomenés Erasme “germà de destí” i que s’acostés a identificar-se, “amb no pocs escrúpols” amb els intel·lectuals no compromesos del tot (mots subratllats per ell) amb “un partit o una església”. Sense aquest erasmisme lúcid i generós, l’aportació de Fuster a la literatura catalana i a l’assaig, en concret, no hauria estat tan original ni tan inequívoca. Tampoc no haurien estat tan combatuts el seu nacionalisme i la seva persona, perquè ell sol posava a prova l’ establishment, de qualsevol mena, i amb ell, l’escala de valors establerta, per exemple, a la mida d’una literatura que no era gran i que ell mateix evità que li anés petita.