Any Triadú – ‘El llenguatge i el plaer’

Tomàs Llopis llig Triadú: El llenguatge i el plaer, de Jesús Tuson (Àudio)

El llenguatge i la literatura

Les incursions lingüístiques en terra literària de Jesús Tuson

El llenguatge i el plaer, de Jesús Tuson. Editorial Empúries. Barcelona, 1990.

Joan Triadú

Amb El llenguatge i el plaer, Jesús Tuson, professor de lingüística a la Universitat de Barcelona, emprèn i porta a terme unes incursions lingüístiques en terra literària, com diu el subtítol: una presentació tan suggestiva per als qui poc o molt ens hem dedicat a la crítica literària i als estudis sobre literatura, que gairebé és una provocació. Les relacions entre el llenguatge i la literatura o, en termes més específics, entre la llengua i la poesia, no han estat sempre tranquil·les i sovint han estat conflictives. Hi ha hagut períodes, durant la ja una mica llunyana postguerra, en què el nostre petit , món cultural d’aleshores —un món reduït per obra de manipulacions forçoses, com els caps de certs indis americans o els peus de les xineses de l’època imperial— si no sabia què més fer discutia sobre la suposada obscuritat i la desitjada claredat de la poesia autòctona. Primer, una mica més enllà de la ratlla del mig segle, a causa d’una certa antologia apareguda el 1951 i de les antologies poètiques universitàries, hi va haver una envestida des de la” poca premsa i des d’algun setmanari (tot en castellà, per descomptat) contra la poesia universitària, és a dir, que utilitzava un llenguatge culte, en lloc de l’anomenat llenguatge popular, entenedor (figurava) per a tothom. Cal tenir present que l’atac venia de dos fronts: des d’alguns poetes consagrats, els quals sovint, per necessitats o conveniències escrivien en castellà (amb un cert paral·lel respecte dels valencianistes blavers actuals) i des d’activistes del catalanisme que amb tota la bona fe del món es volien refiar de la poesia com als temps de Verdaguer i Guimerà, si no de Pitarra. En una segona tongada, molt més tardana, enllà del decenni del 1960, la qüestió fou plantejada i airejada en uns altres termes, malgrat que el fons venia a ésser el mateix. Però aleshores la poesia culta era contraposada a la poesia dita social; així, la primera, relacionada de sotamà amb el genial acudit de “català llengua de la burgesia”, era pròpia del passat, ahistòrica, etc., mentre que l’altra la que alguns creien, també amb tota bona fe, que ens havia de salvar representava, per la via del llenguatge, l’expressió directa i era un signe de solidaritat amb les classes populars. Ai las!, com dirien els clàssics: la solució vingué per un altre mitjà, el de la nova cançó, mentre la poesia feia el seu camí. I quan Raimon es féu escoltar i aplaudir per la gentada interpretant, per exemple, les Cançons de la roda del temps, que no pertanyen precisament a l’Espriu cívic, o bé Veles e vents, el cercle restava tancat.

Gairebé no cal dir, amb perdó per aquesta aparent digressió, que Jesús Tuson, en aquest deliciós i profund tercer llibre de tema lingüístic —amb El luxe del llenguatge i Mal de llengües, objecte de mitja dotzena llarga d’edicions—, ja ni es planteja qüestions com les que he apuntat tan sumàriament, avui, em sembla, ja superades; sigui perquè ja ningú no Jesús Tuson es preocupa gaire de què fan o deixen de fer els poetes, sigui perquè, a més, ha esdevingut obvi, i per tant és tòpic de dir-ho, que els poetes només poden escriure la poesia que saben fer i que poden fer i que allò que cal és que sigui ben fet. En aquest sentit, però, un primer servei que ens proporciona El llenguatge i el plaer és de deixar ben establert que la poesia és un afer de llenguatge i, per als lingüistes, del llenguatge—, i no fa cap nosa, dic jo, que qui sigui en prengui nota, perquè massa sovint, a la vista del dir i, sobretot, del fer d’alguns, això no sembla prou clar. Així, al capítol tercer, sàviament titulat. Gairebé tot allò que sempre hauríeu volgut saber del llenguatge i que ara ja no haureu de preguntar, enumera un seguit d’elements lingüístics i d’operacions lingüístiques que el poeta té a la seva disposició, i afegeix: “amb materials com aquests es fa un poema i no n’hi ha d’altres més”.

Dit i provat això, l’autor s’enfronta de dret a contemplar l’especificitat del llenguatge poètic, després de resumir admirablement per al lector alguns dels elements que l’ajuden a bastir una teoria del llenguatge que li serveix per a fer-ho. Un cop assenyalades les possibilitats creadores i innovadores de la llengua, dins l’obligació de mantenir “unes determinades cohesions sintagmàtiques o veïnatges estructurals”, Tuson fixa el procés de construcció lingüística del llenguatge poètic en les dues operacions de seleccionar uns elements a partir d’uns paradigmes o classe i de combinar-los per a formar els textos. A continuació ve la cita pertinent de Roman Jakobson: “La funció poètica (del llenguatge) projecta el principi d’equivalència de l’eix de la selecció sobre l’eix de la combinació”. Per descomptat: no cal saber o tenir presents aquests i tot d’altres fets més específics per a escriure poesia, però sí que ajuda al context cultural en què ens movem saber que funciona així l’elaboració d’un poema.

¿En què consisteix aquesta ajuda i amb ella el que ens aporta aquest llibre, assaig rigorós i amè i fins i tot divertit? Consisteix a clarificar mitjançant una anàlisi impecable (i segons com implacable) les relacions més aviat insatisfactòries, a parer de l’autor, entre la llengua i la literatura, amb el propòsit de fer desaparèixer el mur que tradicionalment separa els conreus de l’una i, de l’altra. Com a lingüista, Jesús Tuson fa constar que li és beneficiós, i ho és per a tots els estudiosos, del llenguatge, el coneixement de les obres poètiques. “Cap estudiós del llenguatge —diu— hauria de menystenir uns usos que van més enllà de la instrumentalitat estricta”. Bona part de la resta del llibre (perquè aquests plantejaments són del capítol segon. De germans separats en frontera compartida) és dedicada a aclarir i precisar els esmentats usos que van més enllà de la instrumentalitat estricta i a destriar-ne alguns. Així, el capítol quart es titula La dansa verbal: els peus del so, la glòria del ritme i els sotracs del silenci, amb un títol per ell mateix força explícit. Hi llegirem que el poema, si la paraula ha de tenir algun significat, “no és altra cosa que artifici fònic”, o almenys aquesta condició és indispensable, ja que la poesia “no es pot estar de sotmetre a regulació el material sonor del discurs”. Però si tornem al segon capítol —ja admesa la conveniència que els lingüistes no deixin de banda l’estudi del llenguatge poètic (el qual té tants elements en comú amb el llenguatge ordinari) i més aviat segueixen l’exemple de l’autor del llibre— ens trobarem (pàgines 27 i següents) amb una admonició global molt seriosa, coberta d’un polsim d’ironia i tot, que Jesús Tuson dedica als qui consideren els lingüistes com uns intrusos, com gent poc sensible que amb mentalitat matemàtica volen estudiar un objecte poètic, o sigui, com hem vist, lingüístic. A continuació, la ironia es despenja cap a declarar, amb un exercici d’humilitat, que la lingüística, tanmateix, potser no arribarà a treure l’entrellat de conceptes com l’anomenada unicitat de l’obra literària (per alguns) o els sentits misteriosos d’un poema amagats a la cambra secreta. Humilment, segons l’autor, la lingüística pot exercir un control de les intuïcions “que pugen amb massa rapidesa als núvols”, pot situar el text poètic en l’àmbit del llenguatge i, finalment, pot “revelar per què funcionen uns objectes poètics tan habituals com ara les metàfores”. Ja és molt! —gosaríem dir, malgrat uns exercicis d’humilitat sospitosa—, ja que tocar de peus a terra, sobretot en matèria propícia a fer volar coloms, és el millor que es pot fer.

Recordo que Carles Riba, en privat, feia càustiques referència a la plaga de la febreta poètica i em sembla que el que diu El llenguatge i el plaer li hauria vingut com l’anell al dit. Que aquesta crítica, del tot insuficient com a presentació del seu, complex contingut, serveixi almenys per a incitar-ne la lectura.