Any Triadú – Mercè Rodoreda, l’autora de l’any

L’autor de l’any (autora, en aquest cas) ha estat Mercè Rodoreda. Li ha estat atribuït un premi no específicament literari, però el més significatiu de tots els que hi ha avui als Països Catalans: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, convocat anualment per Òmnium Cultural.

Aquest premi, com sabem, exigeix del guardonat una llarga i indefallent dedicació a la nostra cultura, qualitat d’obra escrita i una actitud cívica exemplar. Ha obtingut també el premi Ciutat de Barcelona, aquest literari, i encara d’altres distincions. I ha publicat dos llibres nous: Viatges i flors(premiat amb l’esmentat premi Ciutat de Barcelona) i la novel·la Quanta, quanta guerra, apareguda pels volts de Nadal. Amb tots aquests fets, Mercè Rodoreda ha esdevingut l’autora de la seva categoria més llegida de la nostra literatura, a més d’ésser el més traduït a d’altres llengües. Durant l’any han aparegut noves edicions de les seves obres, amb La plaça del Diamant al davant, novel·la que només espera que «algú» encarregui a una productora anglesa de fer-ne una sèrie televisiva de qualitat per al públic català, per a televisió i per a vídeo (cal preparar-se amb temps, oi?).

Així com hi ha l’autor de l’any, també hi pot haver el llibre de l’any. Crec que aquest llibre només pot ésser Picasso vivent, de Josep Palau i Fabre. Ho dic pel que en sé: pel tema, per l’autor, per l’edició i per la projecció internacional.

Entre els fets de l’any, no un de sol, sinó diversos, destacaria el ressò «pràctic» que ha tingut la celebració del centenari de Josep Maria Folch i Torres: les representacions professorat i d’alumnes, en treballs, concursos i escenificacions i una revisió seriosa de l’actitud crítica i de la crítica envers el conjunt de teatrals, de teatre infantil, la participació obtinguda a les escoles, de l’aportació de Folch i Torres (vegeu els treballs de la nadala de la Fundació Jaume I). Aquest fet coincideix i enllaça amb dos més: un d’ells, molt consum consolidats. Al darrera i tot seguit ve el llibre per a l’escola, per concret, és l’auge del llibre infantil i juvenil, especialment d’aquest darrer i més difícil i de menys tradició vàlida. Ara n’hi ha una producció i un al qual ha començat una etapa nova amb un fet d’abast general, importantíssim: el traspàs de l’ensenyament a la Generalitat, l’endemà d’acabat l’any.

Un any positiu en conjunt, i que indica com la possibilitat de fer durant d’altres i d’altres anys una política cultural correcta és allò que més ens convé. És l’any de l’acabament de la Gran Enciclopèdia Catalana, i amb ella d’una època que ja és tot un passat, i en canvi ens fa tirar endavant.

L’any també ‘ ha tingut els seus fets negatius per a la cultura catalana, com és la persistència per part de grups o entitats que es diuen «catalans» de la convocatòria de premis literaris destinats a treballs escrits en llengua castellana, iniciativa que si és comercial no és col·lectivament ètica i si és cultural és cívicament anticatalana. (Això deixant de banda els qui actuen amb mentalitat de cultura «ocupant»). Però el fet negatiu de l’any és l’intent de trencar la unitat de la llengua catalana al País Valencià mitjançant la implantació «oficial» d’unes normes gramaticals separades. La maniobra encara no ha reeixit ni de debò podrà reeixir, però crec que és el fet més preocupant de l’any passat. Hem de doldre’ns també, des d’una altra perspectiva, que la mort ens hagi arrabassat homes valuosos, com Ventura Gassol, Pau Vila i J M Poblet, el novel·lista mallorquí Llorenç Villalonga, el jove escriptor de Menàrguens Joan Barceló i el capdavanter de la idea de Països Catalans Joan Ballester i Canals.

Joan Triadú