Any Triadú – Un llibre cada mes

CICLE DE CASSANA: SENSE LA TERRA PROMESA. TEMPS DE BATUDA. ENLLÀ DE L’HORITZÓ, d’Enric Valor. Obra Literària Completa. Pròleg general de Vicent Escrivà; pròlegs de Josep Iborra i d’Enric Valor. Tàndem Edicions, València, 1991.

Cal parlar, de debò, de tres llibres, de tres extenses novel·les, totes tres diferents. El conjunt, o sigui el que l’autor ha titulat Cicle de Cassana, té unitat de lloc -«les terres i els homes de les muntanyes i foies del País Valencià meridional»- i de temps, en tres moments, entre 1916 i l’acabament de la guerra del 1936 al 1939. Però el fet més sorprenent d’aquesta imposant trilogia, de 1.530 pàgines de bon veure, és que resta inacabada; no com a trilogia, és clar, perquè prou que ho és; pero sí com a crònica d’un temps i d’un país, contada, en gairebé les dues terceres parts, per un personatge que deixa l’obra encara jove i quan tot just comença una gran aventura, l’exili, amb la seva més que incerta glòria. Enric Valor, que amb aquest cicle, per l’extensió i per l’alt nivell literari, passa a la primera línia dels novel·listes «extensius» de la nostra literatura moderna, potser, si ha volgut que el seu narrador ens deixi a darreries de maig del 39 a Arle de Provença, és perquè, després de les notícies facilitades per la Creu Roja dient que està bé, «Frederic Genovart» no emmudirà per sempre. Llevat que s’estimi més fer-lo quedar malament, cosa que no sol passar amb els novel·listes de la seva il·lustre estirp, almenys des de Balzac ençà, malgrat que es mereixin la forca (els protagonistes, no els novel·listes) o fins i tot hi acabin. Perquè «Frederic Genovart» quan s’embarca a València amb la intenció de fer cap a Marsella, fugint dels «nacionals» que estan a punt d’arribar, havia deixat a Cassana un amor pur i rural, encaminat al matrimoni amb tots els ets i uts, al qual amor, ell, per femeller i per «coses de Ja guerra», té temps d’ésser-li infidel, a cuita-corrents, abans d’anar-se’n. Cal esperar, doncs, a veure què passa i què hi ha de la novel·la que, segons la premsa, Enric Valor té en curs d’elaboració. Perquè, tanmateix, la creació novel·lística, com més poderosa i més genuïna sigui, més convé que tingui en compte els drets del lector … 52 (132]

Val a dir que els comentaris crítics que ha tingut aquesta magnífica edició del Cicle de Cassana, tots positius, no es fiquen per aquests viaranys de l’argument. Potser perquè, val a dir-ho, a enfrontar-nos amb aquest teixit inapel·lable que és l’argument, no hi estem avesats. Un argument múltiple, això sí, treballat a la menuda i portat amb el domini d’un mestre del realisme. Per a la història literària d’avui, el fet no encaixa bé o, fins i tot, no passa per la ranura, com si fos una peça de moneda fora del curs legal; d’altre temps. La qüestió deriva sempre, per al bon historiador de la literatura posat a crític o a l’inrevés, cap al problema de Ja atemporalitat d’una obra que, com el Cicle de Cassana, no és pròpia del seu temps. Però es Lracta d ‘un fals problema. Només cal aplicar la fó1mula emprada per Gaetan Picon, en un cas en certa manera comparable –<lins la narrativa francesa del segle XX- a la trilogia d’Enric Valor: els Thibault de Roger Martin du Gard i la seva obra en general, Ja qual –escriu- «en un cert sentit no aporta novetat; però, simplement, és». Hi ha encara l’argument, no pas il·lícit ni negligible, per cert, de valorar la contribució del Cicle a l’àmbit literari estricte del País Valencià, en el qual, com sabem, no hi ha hagut gaire novel·la (més que no sembla, però) fins fa quatre dies; més que res, va mancar-hi la baula que havia d’unir amb autoritat les deixes romàntiques amb la fi de segle.

Però aquesta visió parcel·lada tampoc no obvia, tot i ésser vàlida, a un fet molt gros que no cal dissimular (per allò que ja som massa grans, etc.): que tampoc al Principat, ni per descomptat als altres Països, no hi va haver al seu temps, quan n’era hora, una obra novel·lística d’amplitud i de fluència- constants, prolífica, de la mateixa mà, com volia el realisme en la seva plenitud. I .sense problemes especials de llengua ni d’estil o, si n’hi havia, almenys que no es fessin notar. Aquest darrer aspecte, no merament formal sinó resultat de la maduresa profunda d’una cultura -la llengua, segons Enric Valor, «és qüestió de cultura»-, corresponia a un estadi social, cultural (i polític, al cap i a la fi), del qual érem molt lluny; tant, que encara no hi som ara. Aquesta constatació, prou sabuda si es vol, no fa, respecte de l’obra de Narcís Oller, altra cosa que donar-li més relleu. Que consti.

Enric Valor, en canvi, és un «postfabrià, un normativitzador» ell mateix i, fins i tot, com ha dit la premsa, «la veu de Pompeu Fabra al País Valencià». La seva contemporaneïtat correspon, any més any menys, a la de la generació en la qual figuren Pere Calders, Avel·lí ÀÍtís-Gener, Lluís Ferran de Pol, Joan Sales i Salvador Espriu, entre els narradors, i per a no esmentar sinó els de fama més consolidada. Però ell no va néixer a Barcelona, ni a Arenys de Mar ni a Santa Coloma de Farners; nasqué a Castalla, a l’Alcoià -recordem les seves Narracions de la foia de Castalla publicades a Barcelona, fa prop de quaranta anys, per J.M. de Casacuberta, a les seves «Publicacions de La Revista», amb un pròleg de Joan Fuster-, en un entremig geogràfic (i durant la seva joventut, literari) del Monòver d’Azorín i l’Alacant de Gabriel Miró, tots dos escriptors al ple de llur glòria, aleshores, com a il·lustres representants de l’elenc més granat de la literatura espanyola. Tanmateix, Enric Valor, que per alguna cosa és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i ho té ben merescut, ha procedit durant anys i panys, terres endins, tot i l’enyor constant d’esdevenir novel·lista, a treballar la llengua en dos sentits: en el lingüístic i específicament gramatical (el Curs mitjà de gramàtica catalana, per exemple) i el ·narratiu, recollint rondalles i narrant-les en forma de conte. Aquestes dues dedicacions es fonen i es pot dir que arriben a llur terme, d’ acord amb la vocació de l’autor, en les novel·les; ja des de la primera, L’ambició d’Aleix, que per culpa de la censura trigà deu anys a publicar-se. Les novel·les del Cicle de Cassana han heretat la llengua heretada per ell, que un dia li elogiava Joan Coromines, que Valor ajudava sovint. Una llengua sòlida, afinada per a la narrativa, apta, per a dir-ho amb Riba, i amb l’expressivitat justa per a donar pas al recorregut narratiu. En suma, el model de llengua d’ Enric Valor és el de tot bon escriptor que coneix la llengua en què escriu i sap escriure.

L’estudi preliminar de Vicent Escrivà a tot el Cicle m’estalvia de voler-ne fer un intent apressat d’ interpretació. Hi ha encara un pròleg específic, també excel·lent, de Josep Iborra, al primer voli.l.m, Sense la terra promesa, i un pròleg de l’autor, molt definidor, a l ‘entrada del segon volum, Temps de batuda, vàlid en bona part per al tercer i darrer, Enllà de l’horitzó. Valor, en aquest pròleg, titulat «El revés de la trama», col·loca la primera de les tres novel·les entre les que anomena «pures», és a dir, fetes purament d’imaginació. Per a mi, un cop llegides totes tres i tot dissentint així d’altres comentaris que han estat fets sobre la trilogia, Sense la terra promesa, novel·la «pura», és la millor del cicle; és la que dóna en un to més alt i sostingut la mesura de la categoria novel·lística d’Enric Valor. Com ell mateix explica, en «topar indefugiblement» amb la guerra del 1936 al 1939 (o encara més, amb la tràgica i trista reraguarda «republicana» d’aquella guerra hagué de passar de la novel·la amb un fons de crònica, més «pura» que «impura», a la crònica en forma de novel·la de Temps de batuda (l’estiu del 36) i encara més d’Enllà de l’horitzó, la llarga i, com ja he dit, d’aparença truncada tercera part, des que tot comença a anar de mal borràs fins a la fugida cap a l’exili. Sense la terra promesa és una de les grans novel·les de la literatura catalana d’aquest segle. Cal posar èmfasi en el terme grans, perquè hi incloc l’extensió (més de sis-centes pàgines), una condició indispensable per a les novel·les de la seva estirp, en les quals, també, escrites en tercera persona, el novel·lista esdevé omniscient, procediment molt útil per al lector, el qual s’assabenta així de més coses o gairebé de tot. Per què no? Tant la descripció com la psicologia es mouen en un món que sorgeix ample i ple de vida, fet de personatges creats i lliures … Les altres dues novel·les, escrites en primera persona, no desmereixen pas de la primera i fan del Cicle una creació poderosa. Em dol, doncs, que no hagin pogut figurar, com jo hauria volgut i en lloc assenyalat, a la història de la novel·la catalana de postguerra, ara més incompleta.