Any Triadú – Delícies de l’animalitat

Joan Triadú – L’autor s’empara en més d’una autoritat per muntar la seva faula o bastir el seu mite transformacional; la història d’un home que en acabar d’escriure els seus records creu, per les sensacions que experimenta al seu cos, que és als inicis “del que hom anomena sibil·líticament les delícies de l’animalitat”. La imaginació i la fantasia, ben conjuminades, conflueixen així amb l’element llegendari, ben instal·lat en la imaginació popular i tradicional i amb l’atenció que hi és concedida a les serps. Entre les esmentades autoritats figuren, per exemple, explícites, les d’Ernesto Sábato i de C.J. Jung. Precedeix el text un escrit de cinc ratlles extret de Sobre héroes y tumbas del primer, en el qual, el novel·lista argentí, en aquest segon volum de la seva famosa trilogia narrativa, es planteja la possibilitat de la reencarnació i que tinguem amagats records d’éssers que ens han precedit, així com tenim restes de peix o de rèptil. Quant a Jung, el narrador hi recorre per tal de precisar que l’afecció que la seva mare sentia pels ofidis no era tan estranya com això, ja que el psiquiatre suís a Man and his symbols esmenta la creença de certes tribus primitives en l’establiment d’una mena de relació vincle 0 “trasbals fraternal” entre l’home 1 un dels tres grans regnes de la natura.

El protagonista d‘Ofídi, tot i no estalviar en la seva narració les referències culturals de primera mà ni estar-se de demostrar la seva capacitat de discerniment i d’anàlisi, incitat de manera imperiosa, gairebé irrefrenable, per uns fets que el captiven i el forcen, és més concret i crèdul sobre l’origen d’allò que no se sap si cal anomenar els seus mals. En dues versions, però. La primera, de la sèrie de les contalles populars (la hi explica una minyona índia) i la més coneguda per aquests verals és la de la serp que s’amagava al llit de l’àvia del protagonista, encara partera, i a la nit li xuclava la llet tot ficant la punta de cua a la boca de l’afamegat infant (la mare del protagonista). L’altra versió, de l’àvia mateixa, és que una boa domesticada, ensinistrada a caçar ratolins, s’havia instal·lat una nit al llit conjugal on fou trobada pel marit (o sigui l’avi del narrador), el qual, boig de gelosia i enterbolit per l’alcohol, la va matar, malgrat les protestes de la seva muller, que volia protegir la bèstia. Sigui com vulgui, però, el fet és que les històries d’ofidis porten cua, ja des del Gènesi almenys, i no és estrany, doncs, que Josep Lozano, amb mà segura, en tregui el partit que en treu en el desenvolupament del tema de la seva novel·la.

Una novel·la breu

Ofídi és, de tota manera, una novel·la breu i potser cal tenir-la més per una narració que per una novel·la, ja que amb una disposició tipogràfica menys esplèndida que la d’aquesta acurada edició, ens n’aniríem a un centenar de pàgines, a tot estirar; la mida, si fa o no fa, tanmateix, de Judita i Els papers d’Aspern, de La metamorfosi i El rem de trenta-quatre, o sigui un parentiu de bona criança i quant a format, prou aprofitable. Josep Lozano, d’altra banda, autor d’una de les més reeixides novel·les catalanes del decenni passat, Crim de germania, és autor d’obres narratives com Històries marginals i Laodamia i altres contes, ha guanyat el Ciutat d’Alzira amb la novel·la Ribera i ha obtingut el Prudenci Bertrana amb Ofídi, una obra madura, calculada i premeditada (o almenys ho sembla) mot per mot i frase per frase, per a donar el to just d’un producte refinat, culte, amb l’etiqueta d’origen de la destil·lació de tota una cultura. Potser per això, per aquesta encertada i autèntica opció sàvia o almenys cultural, podem prescindir, quant al tema, que no sigui tan original com caldria i, quant al seu desenvolupament narratiu, que a la segona meitat agafi la banal via d’eros i així, en lloc de la inquietant mutació d’una personalitat, restem en un més ençà, un pèl artificiós, on el brillant exercici intel·lectual desvetlla més la curiositat envers una dimensió desconeguda que l’emoció expectant del mite.

No és bo, però, demanar a una obrà allò que no té i que és molt possible que no s’hagi proposat de tenir-ho. A tot estirar es tractaria d’un moviment nostàlgic que el crític gairebé no pot evitar i potser se l’hi ha de perdonar una mica (sobretot si ens fem la reflexió que s’hi insinuen un determinat concepte, positiu, de les qualitats de l’autor i d’un premi). Més val situar l’anàlisi dins els límits reals de l’obra, tota ella, d’altra banda, a mans del narrador-protagonista, un home fet, a l’hora d’escriure, però encara jove i per merèixer, i que ha començat a canviar de pell físicament com les serps. Ell mateix ens diu què l’ha induït a escriure, allò que descriu com a “anotacions” i “recapitulació de fets reals”, encara que de moment no sap ben bé per quin motiu s’hi posa. Creu, però, de primer que hi cerca un ordre, una disciplina, ja que els esmentats fets, reals i alhora insòlits, li són un parany per a la memòria. Tot seguit sorgeixen, tanmateix, dos altres motius, que pesen més i exorcitzen: l’alliberament, l’expurgació, el plaer de la nostàlgia, d’una banda, i potser, per damunt de tot, la utilització de “la força misteriosa dels mots” per a la venjança cega.

Per descomptat que aquesta entrada (pàg. 7) obre per a la narració (o la novel·la) unes grans expectatives, les quals, com les del famós personatge dickensià, a l’hora de la veritat no són les que semblaven. Durant tota una primera part, en efecte, el protagonista ens conta la història de la seva ascendència materna —de fet, l’única que és determinant per a la seva vida— i ho fa gairebé sempre com a espectador. Així tots els caràcters són més rellevants que el seu, començant pel de la seva àvia, Leonora, que havia emigrat amb els seus pares a Mèxic el 1868 i s’hi havia casat. Tota aquesta part, que transcorre a Mèxic i a Califòrnia i es clou amb la mort de l’àvia, és la més àgil i imaginativa de la novel·la. Els recursos narratius de Josep Lozano s’hi esplaien amb delit. “A la Perucho”, gosaria dir, però amb maneres pròpies. El narrador hi parla d’oïdes i en treu records d’infantesa. Després, la mare, ja vídua —a més de bella, rica i donada aviat al comerç contra natura amb serpents i amb el seu mateix fill ja home—, se l’emporta a viure a Cap Ferrat, tot just acabada la Segona Guerra Mundial.

El poder hipnòtic de les serps

Aquesta darrera part de la novel·la és com la confessió “d’un ocell sense ales”, mot que sovint, tot mirant-se’l, adreça la mare al seu fill. “Estimat ocell sense ales”, li diu (pàg. 88), convençuda del seu poder hipnòptic, com el que es diu que tenen les serps amb els ocells. El narrador no pot estar-se d’al·ludir al complex d’Èdip, és clar, però el seu cas és el del retorn al claustre matern. Mentrestant, agradós de ser indulgent amb ell mateix, observa els canvis del seu cos, tot fent dir a Freud que l’anatomia és el destí. I en acabar ens adonem que s’ha oblidat de venjar-se.