Any Triadú – Entre la història i el record

Amb El meu pas pel temps – un títol feliç i ajustat «al contingut-, el novel·lista Vicenç Riera Llorca ha publicat (Col·lecció «Cara i creu», Ed 62) el que hauríem d’esperar que fos un primer volum – de 1903 a 1939- d’autobiografia i d’història de la mateixa època. És un llibre cenyit i precís, d’una riquesa documental que mentre llegim ens sorprèn amb la seva insistència, i al capdavall ens produeix admiració. Però ahora és, naturalment, l’itinerari d’una vida, des de la naixença al pas de la frontera estatal cap a l’exili. Tots dos elements de la narració, portada amb un mateix ritme impecable – l ‘ element que és història, independent de la vida de l’autor i el que prové del record, amb la vida de l’autor encastada en la història-, es complementen sense perdre llur identitat. Encara més: hi ha per part de l’autor una voluntat explícita de mantenir separats aquests tractaments complementaris del seu «pas pel temps», com si volgués donar-ne diverses versions per tal de deixar un lloc per a cada procedència dels fets. Així, cada un dels vint capítols del llibre es presenta dividit en tres parts i tipogràficament en tres cossos de lletra diferents. Primer, amb una presentació semblant a una acotació introductòria, hi ha uns breus «sumaris» històrics que corresponen al període o moment del capítol, dedicats principalment a esdeveniments de la nostra terra o que l’afecten directament, com són els de la política espanyola, però també als grans esdeveniments de la vida internacional. Un segon text, més extens, presentat en cursiva, però amb una mida de caixa normal, és el més «personal» de tots tres, el de fluència més interior de la vida de l’autor (sense que sigui, però, mai «íntim»; «.fins a quin punt l’autor té la gosadia de restar enfora del seu llibre?; caldrà escatir-ho quan s’haurà publicat la part que manda d’aquest «pas pel temps»). El tercer text de cada capítol comprèn elements dels altres dos, però no es pot dir que els fusioni perquè expressament n’ignora l’existència anterior; en lletra rodona, aquesta darrera part i la més extensa és la narració pròpiament dita d’una vida en la seva relació social, sobretot des del moment que aquesta relació és possible, quan Vicenç Riera Llorca deixa una curta infantesa i emprèn, tot esquerp i lleial, el gest d’anar tot sol i de preocupar-se políticament dels altres. Perquè en una proporció ben considerable, El meu pas pel temps, obra d’un novel·lista, és un llibre polític, «d’un ciutadà interessat en la política», per dir-ho amb mots de l’autor. Cal entendre per política una preocupació global per tots els problemes que hom pot enregistrar sota el mateix epígraf, és a dir els nacionals, els socials i els d’ordre internacional o universal, però vistos i sovint viscuts per un home dedicat al periodisme i a la literatura, amb els interessos particulars que aquesta dedicació suscita i envers els quals exigeix una resposta. Tal com ell se’ns presenta, Vicenç Riera Llorca, home metòdic i de bona o excel·lent memòria, s’acosta més als polítics que no pas a la política i sempre ha mesurat amb criteri molt estricte les seves relacions en proporció al grau d’independència personal que ha reservat per a ell, és a dir per a l’escriptor i periodista professional i per a l’home. El text en cursiva (o sigui la part més personal) dels tres primers capítols sembla dedicat a lliurar-nos d’un cop tot el que l’autor, en el seu to escarit, es permet de dir-nos d’ell mateix: del seu caràcter, d’algunes de les seves condicions personals, de com l’han valorat els altres per la seva manera de ser, del seu pensament i de la seva mentalitat. Així, després d’aquests tres capítols totes les dades que vindran hauran de concordar amb l’angullós i contundents autoretrat del principi i, naturalment hi concorden: la seva independència de criteri i d’acció, la seva eficàcia de gestió, la seva capacitat d’organització personal i el neu equilibri entre l’home d’estudi i l’home que combat, des del periodisme, diàriament, per una causa que en conjunt l’empeny i el justifica i que porta amb la ploma al carrer. Als setanta-cinc anys Vicenç Riera Llorca resumeix, doncs, una vida, però sempre aferrat a la història civil i cívica del temps viscut. Ho fa metòdicament, com a les seves novel·les, només que ara amb l’ordre cronològic que requereix l’autobiografia; però l’estudi d’alguns retrats, la descripció dels ambients i la relació i l’anàlisi de la vida política corresponen punt per punt als retrats, a les descripcions i a les anàlisis que trobem, per exemple, en Fes memòria, Bel (Premi Sant Jordi de novel·la del 1971), més concretament encara en Canvi de via (1976) per al període del 1931, i en molts aspectes de Roda de malcontents (1968), així com en la part retrospectiva de Què vols, Xavier? (1974); mentre que en Tots tres surten per l’Ozama (1946), Joc de xocs (1970), Amb permís de l’enterramorts (Premi Prudenci Bertrana de novel·la 1970) i Oh mala bèstia! (1972) l’acció transcorre ja a l’exili, és a dir, en l’època immediatament posterior a El meu pas pel temps i que Vicenç Riera Llorca ens deu, des d’ara, en forma de continuació d’aquest llibre i perquè el paral·lelisme amb les seves novel·les sigui complet. Perquè gairebé no cal dir que amb el nexe del periodisme polític, el memorialista i historiador d’El meu pas pel temps i ei novel·lista s’entrecreuen i s’expliquen mútuament. A les novel·les se’ns afegeix una dimensió imaginària que permet a l’autor de col·locar homes i dones, vistos i viscuts, allí on han de ser. Entre l’artesà i l’artista, entre el periodista i el novel·lista, un mateix home lluita amb el temps, i a les novel·les el trosseja, en fa el que vol. Sempre és un narrador de personatges concrets, de gent de la qual sabem en què treballa i de què viu; més a prop, doncs, de J M Folch i Torres (llegiu-ne l’elogi a la p 55) que no pas, per exemple, d’André Gide (vegeu Oh, mala bèstia!, pàgines 114 i 115) perquè la vida «personal» de cadascú l’apassiona per la consistència que li exigeix com a escriptor. Els retrats d’aquest llibre -Lluís Elies, Pere Matalonga, Lluís Ardiaca, Josep Calvet, entre d’altres- seran col·locats sense esforç en les novel·les s fer-ne el teixit humà, endut pel temps, d’una aventura sense fi i potser sense herois. Tot ens diu, en l’eixutesa de l’estil i del gest, que Riera Llorca ha dedicat al segon rengle del món viscut un esguard ni desenganyat ni frívol i l’ha posat al primer terme del drama, però sense dramatitzar. I ell mateix és i viu amb tots ells; amb el gest d’un escriptor de primer rengle, fidel a les conviccions de tota la vida i unit solidàriament i a consciència a la sort de tots i al desenllaç col·lectiu. Joan Triadú

•