Parlament de la presidenta Anna Oliver durant la commemoració del 25 d’abril del 2022

Parlament dut a terme a la plaça de bous de Castelló de la Plana, el 7 de maig de 2022, amb motiu de la celebració d’Acció Cultural del País Valencià de la Diada del 25 d’abril.

Bona nit, País Valencià!!

És tot un privilegi per a la filla d’una família obrera estar hui adreçant-me a vosaltres, els que esteu ací a la plaça i qui ho veureu des de casa.

He volgut començar així, com a declaració de principis fusterians. Allò tan repetit que qui perd els orígens perd la identitat, entés de maneres múltiples, des de l’arrel individual a la col·lectiva.
Tots aquests dies previs, la premsa i nosaltres mateixa hem recordat el discurs del primer president d’ACPV fa 40 anys, a aquesta plaça, i de fet, molta gent que hui esteu ací ens heu contat que estiguéreu aleshores acompanyant a la vostra mare i pare.

Indubtablement, eixe discurs de Joan Fuster fou una fita, possible a l’espenta de molta gent i del temperament arriscat del president Eliseu Climent.

Com és una fita per a molta gent de la meua generació, la plaça de bous de 2016 a València, després de 16 anys de prohibició, on el president Joan Francesc Mira acabava el seu discurs mentre apareixia a la pantalla un gran rètol dient VISCA EL PAÍS VALENCIÀ, i la plaça esclafia en aplaudiments.

I és just això, 315 anys després de la Batalla d’Almansa, de governs de drets i espanyols, després de 40 anys d’un estatut fet contra nosaltres, no han aconseguit el que volien, que era l’aniquilació, l’assimilació en democràcia, que ve a ser el mateix.

És clar que tenim un territori, tenim una població i tenim una voluntat d’autogovern, són els tres elements clàssics per a poder considerar-se País. I dels tres elements, el més important és la decisió, la voluntat de ser, i no sumarem, no aconseguirem que aquella gent que no ve de la nostra tradició ideològica i nacional, se sume, si no evidenciem el propòsit de ser poble, de comptar amb la diversitat, però explicitant el nostre objectiu.

Aquella advertència a portes de l’estatut, de Fuster dient ARA O MAI no s’ha fet realitat per la nostra tossuderia, però aquests 40 anys ens han ensenyat que l’eufemisme no ajuda, amagar el nom de la cosa, els circumloquis, el fet de fer desaparéixer el nom del país, no suma. A l’inrevés, els fa el joc als altres, com els esmentava Fuster.

Els altres que no volen que li diguem català a la llengua, obrint la porta a què la justícia cree artificis jurídics en contra nostra.

Els altres que no volen un corredor mediterrani que ens unisca a Europa, sense passar per Madrid.

Els altres que no volen un servei de rodalies digne que vertebre el territori, però sí que volen colgar milionades en fer corredors des de la Meseta a les nostres platges. Ja ho hem patit aquest confinament.

Els altres que no volen unes muntanyes que siguen això, sols això: paisatge, natura, biodiversitat, territori. I fan polítiques extractives sempre, perquè tampoc volen que ens industrialitzem, sols volen que siga’m els seus subalterns.

Els altres que no volen que hi haja un finançament just.

Els altres que no volen un electorat representat a les Corts, que enfortisca l’autogovern i ahí tenim l’especial barrera del 5%, barrant l’accés a la pluralitat.

Els altres que no volen que plantem cara al feixisme i ens espien i criminalitzen als joves, perquè servisca d’advertiment a la resta.

Els altres que no volen que tinga’m a les cases TV3 o IB3, quan l’audiència està demostrant que sí que ho vol.

Els altres que diuen que el castellà està en perill, els monolingües que no ens deixen que ens eduquem plenament en valencià.

Els altres que ara tampoc volen que tinga’m garantia de ser atesos als jutjats o al metge en valencià, perquè sembla que poden traure’s un complicat MIR però no un examen de mitjà, que trau un batxiller, arreu, arreu.

I no podem dir que no sabem que volen aquesta gent, perquè és evident que el que no volen és que existim com a poble conscient. I per això just, nosaltres els valencians, nosaltres les fusterianes hem d’abandonar la por, el càlcul.

Si hui Fuster perviu, si l’escoltem i el llegim si celebrem aquest Any en el seu centenari, és per la seua claredat.

Podem debatre’l, però el seu mestratge és clar.

Si ni el Decret de Nova Planta, ni la Dictadura, ni els pactes de la Moncloa d’abans i d’ara, han aconseguit que renunciem, que no siga’m nosaltres qui ens diluïm o qui ens arronsem de muscles dient que tot és molt difícil i que la gent no està per a aquestes coses, perquè no és cert.
La gent demana la resolució dels seus problemes, però això pot fer-se des d’una posició autocentrada, sabent quines aliances ens permetran seguir existint i quines ens demanaran sempre que miren pel comú, que vol dir que el sacrifici sempre serà per part nostra.

En canvi, aquest Any Fuster declarat per la Generalitat Valenciana, que ha provocat l’adhesió de la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes, ens mostra que ser avantguarda, posar-se al capdavant és el camí.

El futur depén de nosaltres, el poble que decideix, el poble que sap que ARA I SEMPRE SOM PAÍS VALENCIÀ.

Anna Oliver Borràs,

Presidenta d’Acció Cultural del País Valencià