L’associacionisme cultural al País Valencià

Molts anys de picar pedra, però «tota pedra fa paret»

Capgirem la mirada

Vivim temps difícils. La irrupció d’un Govern valencià obertament bel·ligerant amb la llengua i la cultura del nostre poble fa que, col·lectivament, tinguem una sensació d’impotència molt gran i només una certa actitud de resposta reactiva.

Després de dues legislatures de governs que, encara que no havien fet tot el que tocava –⁠bé per prudència, bé per manca d’objectius més ambiciosos⁠–, sí que havien generat una sensació d’avançar i d’esperança en la construcció d’un futur per al País Valencià, ara ens trobem en una situació diferent. Des de fa ja més d’un any, tenim un Govern amb una agenda i unes decisions que, sense gens de vergonya, caminen cap a la destrucció de les poques fites aconseguides i porten el País Valencià a la més absoluta assimilació a la nación española.

Però, davant d’aquesta realitat institucional, cal que capgirem la mirada, ja que la realitat dels nostres pobles i del nostre país és molt diferent del que hi ha a l’àmbit polític. La no celebració per part de la Generalitat Valenciana de l’Any Estellés, en commemoració del centenari del seu naixement, ens mostra una ciutadania que treballa dia a dia per la construcció d’un País Valencià que va més enllà del que decideixen els polítics.

Amb motiu del centenari, des d’Acció Cultural del País Valencià hem posat en marxa el projecte País Estellés, i ens trobem amb moltes entitats de pobles i ciutats d’arreu del país que durant tot l’any desenvolupen un bon grapat d’activitats culturals en la nostra llengua i es mostren disposades a col·laborar-hi amb nosaltres. Totes aquestes entitats tenen en comú el fet de reunir persones que, independentment de la seua filiació o simpatia política, creuen en el País Valencià, s’expressen en valencià, tenen clar que és el nostre català, creuen en la democràcia i els valors democràtics, i volen viure amb normalitat ser valencians o valencianes.

A les últimes eleccions, les persones que participen en aquestes entitats prengueren opcions polítiques diferents: algunes no anaren a votar, altres votaren opcions valencianistes i altres votaren partits d’àmbit estatal. I això ens diu que entre la política i la cultura no sempre hi ha una correlació de forces.

Però aquest associacionisme cultural és una realitat ben viva i activa: té una vinculació important amb la realitat local o comarcal i s’expressa a partir de diferents inquietuds culturals. Hi ha associacions que tenen ja anys i altres que fa poc que hi són, i n’hi ha fins i tot que no tenen una estructura formal.

La gran quantitat d’associacions no és un fenomen nou al País Valencià. Si bé és cert que la major part estan vinculades a l’àmbit festiu, a les tradicions i, en el cas de les arts, a la música, en els darrers anys ha sorgit aquest fenomen nou d’entitats culturals transversals, de caràcter local o comarcal, que tenen la defensa de la llengua i la identitat del país com a eixos vertebradors. També moltes de les entitats lligades a les tradicions comencen a capgirar la mirada i prenen la defensa de la llengua com un eix fonamental –⁠les muixerangues i les colles de dimonis en són un bon exemple.

Aquesta realitat ens ha de fer capgirar la mirada. Som «molts –⁠i moltes⁠– més dels que ells volen i diuen», i hi ha molt de futur per al País Valencià, ja que aquesta realitat està en procés de creixement, lent però constant, i algun dia, més prompte o més tard, els polítics hauran de considerar-la i donar-hi resposta.

Un teixit cultural participatiu i actiu és la base per a la construcció del país. Qualsevol classe d’associacionisme sempre és una ferramenta per a teixir la societat i afavorir-ne les relacions, però quan és de tipus cultural té un valor afegit: treballa amb contingut simbòlic, amb formes de veure el món, amb valors…, i ens ajuda a repensar-nos individualment i col·lectiva.  És, per tant, una base importantíssima per a pensar quin futur desitgem.

Què ens falta en moltes entitats? Quins reptes tenim?

Quins són els reptes als quals s’enfronten aquestes entitats? Quins són els aspectes que, des del nostre punt de vista, caldria millorar?

La primera qüestió és com implicar la gent jove. Amb l’excepció de les muixerangues i les colles de dimonis, moltes de les entitats tenen un greu problema de relleu generacional i d’aconseguir la participació dels i de les joves. La joventut té una certa tendència a fugir d’espais ocupats per persones de més edat. No és fàcil trencar aquestes reticències, ja que molts i moltes joves han tingut experiències en què se’ls ha menystingut o no se’ls ha escoltat. Cal donar espai al jovent perquè pose en marxa els seus projectes sense sentir-se qüestionat. Cal donar suport a aquests projectes i anar confluint, si es dona el cas, en projectes intergeneracionals.

El segon gran repte és com incorporar les persones nouvingudes amb una actitud d’acolliment sincer, però sense renunciar a la llengua pròpia. Aquest segon gran repte és fonamental per a la construcció del País Valencià del futur, ja que les migracions augmentaran els anys vinents. Però aquesta actitud lingüística ferma s’ha d’acompanyar del respecte i de la integració dels seus referents culturals; aquestes persones s’han de sentir acollides i acompanyades.

Un tercer tema són els espais. Perquè una associació es consolide i cresca, és importantíssim que dispose d’espais on dur a terme les activitats. Els espais, a més de potenciar més activitats, les faciliten. Però encara hi ha un aspecte més important: els espais faciliten la convivència i les relacions, i això construeix reflexió i debat, tix complicitats… Són un punt de trobada.

Un quart aspecte és l’organització interna. Si volem que una entitat es consolide i tinga futur, hem de trencar amb la idea que la presidència i una o dues persones més ho han de fer tot. Cal encetar formes de treball que obliguen més persones a participar-hi: combinar el treball per comissions i les assemblees és fonamental en les organitzacions menudes i mitjanes. Això genera una major implicació dels socis i sòcies.

L’últim repte que vull assenyalar, i que tenen totes aquestes associacions d’àmbit local i comarcal, és trobar la manera de vertebrar-se, col·laborar i generar sinergies amb altres entitats locals –⁠encara que siguen d’altres àmbits i tinguen altres objectius⁠– o amb altres de comarcals i de país.

La construcció del futur del País Valencià

Enllaçant amb l’últim repte que he plantejat per a les entitats, crec que per a construir el País Valencià que desitgem cal cercar la col·laboració entre totes aquestes entitats locals, comarcals i de país. L’equilibri entre el fet local i el treball global de País Valencià és fonamental. El futur és esperançador i no tan negre com els agradaria als que governen el nostre país, però hi hem de treballar des de hui mateix.

Cap activitat no és temps perdut. Des d’una lectura de poemes fins a un taller de teatre, passant per una exposició de fotografia, un concert, una representació teatral, la creació i promoció audiovisual, una manifestació, una trobada de muixerangues, una recreació històrica, una ruta cultural. Totes són activitats on ens reunim persones, pensem, comentem i, en definitiva, anem passet a passet contribuint a aquest País Valencià on la llengua i la cultura pròpies juguen un paper de lligam col·lectiu.

I per això, com comentava adés, cal cercar la col·laboració. Des d’ACPV donem i encara donarem més suport a totes les entitats i iniciatives que fan país, i també ens agradaria que des de les entitats locals i comarcals es fera costat a les iniciatives que promou Acció Cultural i s’hi promogueren col·laboracions i convenis. Tenim també en marxa un programa de suport i formació a les associacions anomenat Acciona’t, que oferim a totes les entitats.

Ens juguem el futur, però la realitat és esperançadora. Cal que treballem des de baix i construint estructures sòlides. Els canvis en la política vindran després, a conseqüència d’aquest treball.

Carles Monclús (carlesmonclus@acpv.cat)
Vocal de la Junta d’ACPV

PD. Aquest article es va elaborar per a l’acte de presentació de l’Associació El Quadrat de Montcada

A continuació teniu dos fragments de la intervenció de Carles Monclús