IMPOSICIÓ, SR. CONSELLER? 

El conseller d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació ha enviat una carta a les famílies que participen en la consulta per la llengua base en l’educació on afirma que el valencià és una llengua imposada. Imposada? No a vosté, Sr. conseller. Amb quina fluïdesa el parla, amb quina correcció l’escriu, amb quina freqüència el llig? Quantes obres de teatre ha vist, quantes vegades en la seua vida ha volgut anar al cine i ha vist la pel·lícula en valencià perquè no ha tingut ni una ni mitja ni cap projecció en castellà? Quants diaris en valencià llig, quantes emissores de ràdio escolta?  

No, Sr. Conseller. La llengua imposada no és el valencià. 

LA NEOLLENGUA DE LA DRETA, LA VELLA LLENGUA DE LA REPRESSIÓ 

A 1984 Orwell va retratar la manipulació lingüística, esdevinguda, al costat de la repressió física, instrument de la manipulació ideològica dels règims totalitaris.  

La història n’és plena, com també ho és l’actualitat, de botxins que es fan passar per víctimes, d’oprimits que són acusats d’opressors, de classes baixes, subalternes, acusades de subvertir l’ordre mundial i de poderosos que es presenten com a salvadors. 

Ja sabem que no hem de pensar en un elefant. Ni tancar els ulls als gestos. Quan Milei o Musk trauen la motoserra ens amenacen als que no som els més rics del món, als que no tenim el poder a la mà. Treballen per a mantenir privilegis contra drets, s’esforcen per mantenir-se en el poder, dissimulen i enganyen perquè res no canvie. 

Els sequaços d’Espanyistan també són mestres en la manipulació històrica, en la mentida permanent, en la tergiversació de les paraules.  

EL VALENCIÀ, EN EL PUNT DE MIRA 

Ara, al País Valencià, tot repetint esquemes que els neofexistes escampen arreu del món, el govern ens volen fer passar bou per bèstia grossa. Parlen de llibertat educativa quan es referixen a perpetuar la desigualtat lingüística i retrocedir en els avanços insuficients que s’han fet pel valencià. I s’atreveixen a dir, ells, que no n’amollen una en l’idioma propi de valencianes i valencians, que el valencià és una llengua d’imposició. 

“Una de les motivacions de la Llei de llibertat educativa va ser la preocupació pel descens de l’ús del valencià. Un fet que pretenem revertir amb un canvi de paradigma de la imposició a la reversió”, diu el conseller a la carta. 

Tot l’escrit és un desficaci on s’oculten veritats, es menyspreen els estudis pedagògics i s’ignoren els lleus avanços aconseguits. Els experts n’ha parlat molt, fins i tot en seu parlamentària. Famílies i alumnat han manifestat clarament la seua opinió, totalment fonamentada, sobre la llei de la suposada llibertat educativa i la consulta sobre la llengua base.  

Encara que cal insistir en tot açò, cal incidir també en la insídia que suposa la consideració del valencià com a llengua imposada. I més quan posen com a excusa el descens d’ús del valencià! Els que no usen el valencià més enllà de situacions anecdòtiques es presenten com a defensors de l’augment de l’ús! Quina barra! 

Aquest descens de l’ús, ben al contrari, és el resultat de la situació de diglòssia, de subordinació, que pateix el valencià, i hauria de suposar l’increment automàtic dels recursos dedicats a la nostra llengua, en tots els centres educatius i en la societat en general. 

Parla el conseller del “paradigma de la imposició”! L’única llengua que ací ha estat reprimida, prohibida, és el valencià. Hem de recordar-li, a més, perquè sembla que no ho sap, que el valencià, un patrimoni cultural d’especial respecte i protecció, és llengua cooficial, no “sub-oficial”, no “semi-oficial”. És la llengua pròpia de les valencianes i valencians, com apareix a l’estatut d’autonomia, i a ningú no se li imposa el que és seu. O potser ell no es considera valencià? 

D’altra banda, en educació, l’organització educativa implica determinar llengua i matèries i d’estudi. No s’imposen les assignatures. O totes ho són i votem per totes. Només la utilització d’aquest concepte ja desqualifica totalment un conseller que es diu d’educació.  

UNA LLEI DE DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA 

El valencià, ben al contrari del que es diu a la carta, ha estat i continua estant discriminat en l’educació, en permetre’s, per exemple, l’exempció a nouvinguts i alumnat de zones castellanoparlants d’acord amb una norma que teòricament era provisional i s’havia d’eliminar progressivament. La llei de falsa llibertat educativa continua i incrementa aquesta discriminació; entre molts altres motius, hi haurà xiquets i xiquetes que no tinguen l’ensenyament en la llengua triada, en supeditar la seua decisió al de la majoria, o perquè s’estableixen una màxims d’hores en castellà superiors a les del valencià.  

Ell conseller, que hauria de vetlar per la igualtat d’oportunitats de tot l’alumnat, s’ha convertit, descaradament, públicament, en un difusor més de mentires i enganys, d’ocultació de la veritat històrica, de manipulació ideològica. De menysprear el valencià i, en conseqüència, de privar a tot l’alumnat, i per extensió a tota la ciutadania, d’aprendre la nostra llengua, la llengua de totes les valencianes i valencianes, també la seua, en condicions dignes.  

Imposició, Sr. conseller? Digne aprenent de la neollengua és vosté. S’ha trobat enfront, però, amb un poble que sap que la imposició ve del seu costat i que el valencià és la llengua dels avantpassats i també la de les nostres netes i nets, de la tradició i de la modernitat, que acull i integra els nouvinguts i els fa sentir a casa. 

Amb la que juguen i aprenen els xiquets i xiquetes. La llengua del passat i, per molt poc que els agrade, la del futur. 

Una llengua que mantenim i de la qual ens sentim orgullosos.  

Vicent Ferrer (vicentferrer@acpv.cat) 
Membre de la Junta d’ACPV