La importància de Ferrer Pastor en la lexicografia catalana, atenent especialment el marc valencià

L’home que xiuxiuejava paraules. Homenatge a Francesc Ferrer Pastor

Octubre Centre de Cultura Contemporània, 13 de juny de 2025

Yago Carrilero (yacabo@alumni.uv.es)

Estudiant de Filologia Catalana a la Universitat de València, secretari general de Joves d’Acció

***

La importància de l’obra lexicogràfica de Ferrer Pastor es pot examinar des de dos vessants: l’intern i l’extern. Des d’una perspectiva interna, més purament lexicogràfica, la importància dels diccionaris i vocabularis del nostre autor cal mesurar-la en funció dels elements que componen les seues obres i de la manera particular com s’organitzen aquests components. Des d’una perspectiva externa, històrica, la importància de la seua obra queda reflectida en les xifres de venda, la popularitat, la centralitat en l’imaginari valencià, l’ús que se n’ha fet, l’autoritat lingüística que se li ha atribuït, etc. Ara bé: siga l’una o l’altra la perspectiva que adoptem, la importància lexicogràfica i filològica de Ferrer Pastor va lligada necessàriament al seu context (cultural, polític, sociolingüístic…). És per això que l’enfocament d’una qüestió com aquesta ha de ser per força històric —⁠historiogràfic⁠—, tant si ens centrem en l’interior de les obres com si prenem com a unitat mínima d’anàlisi cada un dels diccionaris.

Ferrer Pastor produí en vida una obra lexicogràfica extensa, que es pot entendre de manera unitària, com un mateix projecte d’estudi i divulgació de la nostra llengua. Concretament, entre 1956 i 1994 publicà set diccionaris, la majoria amb bona cosa de reedicions: el Diccionari de la rima (amb la col·laboració gramatical i de revisió lexicogràfica de Josep Giner), el Vocabulari valencià-castellà, el castellà-valencià, el castellà-valencià i valencià-castellà, el Diccionari general, el valencià escolar i l’escolar valencià-castellà i castellà-valencià. A més, en 2002 l’editorial Denes publicà en premsa materials del Diccionari de refranys, que a la mort de Pastor havia restat inèdit i que encara està pendent de publicar-se en llibre. Val a dir que, tal com arreplega Vicent Escrivà en el llibre Francesc Ferrer Pastor: les paraules d’un poble, al nostre autor li devem també un bon grapat d’articles periodístics sobre qüestions lexicogràfiques, publicats tots ells durant la primera meitat de la dècada dels cinquanta en el butlletí Guión, que editava Federico Doménech. Alguns títols són prou il·lustratius del contingut: «La crema no és la cremà» o «Miquelet, sí!! Micalet, no!!».

Com explica el professor Emili Casanova en el llibre que he citat adés,¹ els lexicògrafs són un dels tres pilars bàsics en què es fonamenta el lèxic d’una llengua «viva», és a dir, usada col·loquialment i transmesa com a L1. Els altres dos pilars són els parlants o usuaris i els creadors de llengua estàndard (literats i comunicadors de masses, bàsicament). El lexicògraf, a diferència d’aquests, no és exactament un creador de llengua, ni estàndard ni no estàndard, sinó un creador de recursos lexicogràfics. La seua faena consisteix a inventariar el lèxic d’una llengua (les paraules simples, la fraseologia, i a vegades també els afixos més productius) per a aportar-ne informació lingüística de diversa índole, principalment semàntica, depenent del tipus d’obra, el destinatari, la finalitat… D’una altra banda, la lexicografia, com qualsevol branca de la lingüística, pot practicar-se amb un enfocament descriptiu o prescriptiu, segons si el que es pretén és arreplegar totes les formes en ús o només les que es consideren «modèliques», adequades per a una comunicació pública més o menys formal. En els diccionaris descriptius, l’interés filològic radica sobretot en la teorització que se’n puga extraure i en la vàlua documental dels corpus que els han nodrit; en els prescriptius, en canvi, el més interessant és la selecció d’entrades i d’accepcions: quins criteris i principis l’han inspirada (tradició escrita, etimologia, extensió i variació dialectal, vitalitat en la llengua actual, freqüència, expressivitat, etc.).

L’obra lexicogràfica de Ferrer Pastor és prescriptiva, com ho havia sigut abans la de Fabra, de la qual podem dir que és filla. El nostre autor, gràcies al mestratge del filòleg valencià Josep Giner i Marco —⁠que va ser, al seu torn, deixeble directe de Pompeu Fabra i de Joan Coromines⁠—, continuà al nostre país la tasca encetada per Fabra des del Principat: recollir, analitzar i divulgar el lèxic normatiu amb bons criteris lingüístics i amb un afany descastellanitzador i modernitzador alhora. Una tasca, en definitiva, que fundara les bases per a l’estandardització (tardana) de la nostra llengua. Per això no ens ha d’estranyar que des de bon començament Pastor prenga com a punt de referència principal elDiccionari general de 1932, al costat del Pal·las de 1947. Giner, el més gran fabrista valencià del segle xx, sabia que la millor manera, la més fidel, de continuar l’obra del seu mestre era completar-la dialectalment, adaptant-la en aquest cas a la realitat valenciana. Aquest fou l’objectiu primordial de l’obra de Ferrer Pastor, que es proposà recuperar per a la llengua estàndard les paraules valencianes generals, tradicionals i genuïnes no representades en el Fabra. Per a aconseguir-ho, el nostre autor partí d’informants, del seu propi bagatge com a usuari atent de la llengua, del buidatge dels clàssics valencians del xv i de la literatura costumista contemporània, com també de la consulta de diccionaris ja publicats: l’Alcover-Moll, en l’àmbit pancatalà; al País Valencià, el Vocabulari del pare Fullana i els principals diccionaris del segle xix (l’Escrig i el Martí Gadea).

El resultat d’aquesta tasca, que ocupà seixanta anys de la vida de Ferrer Pastor, és una complementació imprescindible de l’obra fabriana, com bé han estudiat els professors Casanova, Martí Mestre i López Río, entre altres. Els diccionaris i vocabularis de Pastor, a més a més, constitueixen la primera aportació lexicogràfica de caràcter plenament científic en terres valencianes, que, tanmateix, no oblida sinó que aprofita enormement els diccionaris valencians anteriors. Una aportació encetada amb el Diccionari de la rima de 1956 i culminada —que no acabada— amb el Diccionari general del 85, que beu en gran manera de la segona edició d’aquell, la de 1980-1981, més influïda pel Fabra que no la primera. Tots els estudiosos estan d’acord que la seua obra destaca pel rigor, que presenta poques mancances i que segueix sempre un mateix principi bàsic pel que fa al corpus lèxic que incorpora: difondre un model de llengua tan plenament català com valencià, o, millor dit, cent per cent català precisament pel seu alt grau de valencianitat, però sense convertir-se en un diccionari dialectal i prioritzant sempre aspectes com l’etimologia o la tradició literària nostrada, amb un convenciment claríssim per la unitat de la llengua. Hem de tindre en compte que, en alguns casos, les aportacions de Pastor completaven fins i tot l’Alcover-Moll, una de les obres més vastes de la lexicografia internacional; aportacions que —⁠no ho oblidem⁠—han tingut una gran influència en els diccionaris prescriptius posteriors: en el de l’IEC, en el de l’IFV i, més recentment, en el de l’AVL.

Per a concloure, m’agradaria posar l’accent —⁠ho avançava al principi⁠— en el vessant extern o històric. En aquest sentit, una de les millors mostres de la importància lexicogràfica de Ferrer Pastor és la popularitat dels seus diccionaris, especialment dels vocabularis bilingües i de les obres escolars. A diferència del Diccionari de la rima, que per la seua naturalesa havia d’anar adreçat a una minoria de lletraferits més que no al públic general, els vocabularis valencià-castellà i castellà-valencià, reeditats de manera continuada i amb constants milloraments fets en vida de l’autor, han deixat el blanc i el blau gravats a foc en la memòria col·lectiva d’innumerables generacions de valencians i valencianes. Així ho expressava López Río en 2002:

Aquesta obra, el Ferrer Pastor, s’ha convertit en la referència obligada de tota la lexicografia i la filologia valencianes, però podem considerar que no és aquest el valor més important sinó el fet d’haver esdevingut l’obra de consulta dels valencians per a tota mena de produccions: llibres de falla, de festes, articles, produccions personals públiques i privades… Tothom ha recorregut en una discussió a les seues entrades, tothom ha reconegut la veu del seu poble, la paraula aquella que no considerava valenciana… La seua imatge ha format part de les prestatgeries de les sales d’estar d’arreu del País Valencià, i aquest fet innegable és el que separa aquesta obra de la resta de referències lexicogràfiques valencianes.

Mirant al passat, als precedents, em pareix molt interessant la comparació que fa el professor Antoni Ferrando amb els lexicògrafs valencians Carles Ros, del xviii, i Constantí Llombart, del xix. A parer de Ferrando, tant en ells dos com en Ferrer Pastor recau el mèrit d’haver produït el millor diccionari valencià del seu segle; però, a diferència d’aquells, l’obra del fonter no fracassà en la implantació i l’acceptació social, no quedà marginada. Tot el contrari: es convertí de seguida en un referent imprescindible, en el tresor lèxic on reconéixer la pròpia llengua, on reconéixer-se com a valencianes i valencians, i on mamprendre el camí, amb l’arribada de l’educació en el nostre idioma, cap a la carregosa normalització lingüística que mereixíem —⁠i mereixem⁠— des de fa tant de temps. Una normalització que, sense la contribució laboriosa i compromesa d’homenots com Francesc Ferrer Pastor, hui seria impensable.

1Tots els estudis mencionats pertanyen al llibre Francesc Ferrer Pastor: les paraules d’un poble (2002), publicat per la Universitat de València i coeditat per Antoni Ferrando i Emili Casanova.