Any Triadú – A la recerca del temps pensat

Com fa Mercè Rodoreda en alguna edició de les seves novel·les, Olga Xirinacs acaba ‘Al meu cap una llosa’ amb unes ‘Notes’ que n’aclareixen alguns aspectes. Entre informacions més o menys marginals aquestes notes aporten alguna dada important per a una lectura més “completa” de l’obra; són indispensables, per descomptat, però són alguna cosa més que una referència útil i autoritzada, ja que en algun sentit prolonguen la vigència del mite fins més enllà dels límits previsibles. I ho fan sense por que s’esvaeixi allò que hi pogués haver de massa vaporós o de menys consistent en una obra que en principi es presenta com la recreació subtil d’un món pensat. Però no hi havia de què témer, perquè la decisió definitiva sobre la solidesa d’una novel·la i la seva credibilitat depèn, en darrer terme, d’un procés de creació que és anterior a la “redacció”; la resta, com en els poemes el primer vers dels quals és “donat” al poeta, ja depèn de l’escriptor, i, en ell, d’allò que adés anomenem “talla”, adés “altura”, adés “ofici”.

Potser depèn, també, de ‘no’ haver fet una novel·la per tal de veure de guanyar un altre premi. Però aquí entraríem ja a l’ètica privada de l’escriptor i a la funció moral, —la de posar a prova tot d’ètiques— dels premis. Perquè si és ben pensat, per part de l’escriptor, —i d’agrair per part de tots— de presentar-se als premis, que per això són, no ho és tant, de ben pensat, d’escriure una obra, i sobretot una novel·la, per presentar-se a un premi determinat, i encara més, si això és fet a cuitacorrents, amb el perjudici gairebé obligat, —tot i les excepcions— que en sofreix la qualitat, cosa que el jurat no pot deixar de notar, per al bé del bon i just criteri, com li escau, i també per al bé dels lectors i de l’autor mateix.

Però aquesta lleu disquisició no ens ha d’apartar, ni ho pretenia, sinó tot el contrari, d’allò que dèiem del procés creador o de creació. Un escriptor tan experimentat com l’autor de ‘La taronja mecànica’ i de ‘Simfonia napoleònica’ deia no fa gaire que “l’autèntic procés de creació no pot començar sense una paraula” i afegia que els personatges no són vius i no comencen a adquirir les seves qualitats “fins que no hi ha una paraula”. Anthony Burgess, però, tot i partir de la presència de la paraula, no es defuig de documentar-se durant el procés creador. Així la novel·la com a peça literària passa per diverses fases de treball del novel·lista que són assimilables, en l’estudi del fenomen literari, als processos que precedeixen l’elaboració del poema, i en primer lloc dels poemes que aporten unes ambicions de totalitat, des d’Eliot o Saint-John Perse (del qual tenim ara en català ‘Anàbasi’, una obra mestra de la poesia europea del segle).
Per la via d’aquestes senzilles reflexió, de la mena de les que són un lloc comú en els estudis de literatura, ens trobarem amb els orígens i amb la realització de ‘Al meu cap una llosa’ (Edicions Proa, Col·lecció “A tot vent”), l’esplèndida novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 1984, de l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs. De fet, d’altra cosa no hem parlat des del començament. Heus ací una novel·la ‘a l’anglesa’ i que, per si no fos prou, situa la seva acció a Anglaterra, i en llocs i dates concrets: un poble d’East Sussex, prop de la costa del Canal de la Mànega, per on passa el riu Ouse, i durant les tres setmanes que seguiren el dia 28 de març de 1941, en què l’escriptora Virginia Woolf, després d’escriure unes cartes de comiat, desesperada per la crisi que sofria, es llevà la vida. La coincidència d’aquest fet amb la novel·la només és explícita per les ‘Notes’ esmentades. L’autora separa, doncs, la causa de l’efecte. La meditació sobre la mort que li suscità el fet del suïcidi de l’autora de ‘Al far’, no és una meditació sobre ‘aquella’ mort, i així, el nucli del procés creador de la novel·la no passa a document. A més no hi vol passar, ja que ens descriu -i aquest és el veritable ‘tour de force’ de la novel·la- allò que ningú no podria descriure: un estat conscient i impalpable de ‘vida’ en els dies que segueixen la mort. Recordem només el que féu sobre el tema Thornton Wilder a l’admirable ‘Our Town’, però amb l’esvaïment de part de la poesia per la perillosa corporeïtat obligada de l’escenari teatral.

Capacitat poètica de recreació

En canvi, en ‘Al meu cap una llosa’ tota la novel·la s’aboca a la capacitat poètica de recreació, i per tant a la paraula. D’aquí ve que el contingut de la novel·la pugui passar fins i tot a segon terme per al lector que sàpiga afrontar la lectura de qualsevol obra que se serveix d’un llenguatge literari, és a dir, propi, singular i, si pot ser, fins i tot únic. Olga Xirinacs s’havia donat a conèixer primer com a poetessa (recordem-la per exemple, als Jocs Florals de l’exili: Lausana, Munic), però ‘passa’ la poesia al dietari ‘Música de cambra’, i tot seguit a ‘Interior amb difunts’, el premi Pla de 1983, obres en les quals ja hi ha estampes recreades del passat. S’hi revela el que fou anomenada ‘la música interior’ d’Olga Xirinacs. Però ‘Al meu cap una llosa’ va més enllà, per la capacitat de retreure en formes narratives ‘normals0 la fascinació, instal·lada en l’autora, d’un temps, d’un lloc i d’unes fets i llur culminació d’aquest ‘després de la mort’ que clou cada capítol i clou la novel·la.

Una novel·la empeltada d’aigua: l’aigua del riu de la mort; l’aigua de la mort del petit de ‘Mary’ i l’agua on fica les mans el metge com per purificar-les. Una novel·la amb vuit personatges principals, (entre els quals ‘ella’), que és, en definitiva, ‘un estat mental’, com una obra d’art de Kandinsky o de Klee. Tot s’hi sosté, a més, per la tensió poètica de l’estil, una condició que no aboca ni poc ni molt a la vaguetat ni tampoc a l’intimisme. Al contrari, la precisió en què podríem dir que ‘incorre’, porta a l’autora a escriure, en les ‘Notes’: ‘Aquesta obra no vol entrar en precisions històriques’. I tanmateix, amb una notable veracitat, ens comunica tot un viure, èpic i tràgic, d’un moment de la història que potser només els qui el visqueren i entre ells els qui el visquérem, corpresos i esperançats des del fons de la dictadura franquista en la seva fase més dura, podem sentir-lo com ens el fa sentir la novel·lista. L’èpica -el càstig d’Anglaterra en la seva lluita contra el nazisme i el feixisme (no oblidem que mentre la Gran Bretanya esperava la invasió de Hitler i en sofria els arrasadors atacs aeris i navals, les altres dues grans potències es mantenien allunyades del conflicte: la Unió Soviètica perquè encara era vigent el pacte germano-soviètic i els Estats Units perquè hi predominava el neutralisme a ultrança) és presentada per l’autora amb una fredor documental més esborronadora que el crit, i d’altra banda, la tragèdia quotidiana, dels bombardeigs o de la malaltia, és presentada per ella amb la més experta tendresa madura.

O sigui que si entenem la història com la historiadora Núria Sales, és a dir, com a ‘memòria col·lectiva’, ‘Al meu cap una llosa’ té molt de novel·la d’història, on uns personatges ‘representen’ un temps amb la seva vida quotidiana, -al poblet, a l’hospital, a l’escola, a la residència de refugiats, a la granja agrícola- en un lloc determinat. Però si entenem la poesia com la del poema de William Cowper que inspira la novel·la i el seu títol, pensarem tot seguit que ‘Al meu cap una llosa’, amarada d’aigües lentes, hauria plagut al poeta de l’esperit i de l’aigua, Màrius Torres, poeta dels ‘matins de març, quan sembla que la vida comenci’ com el que fou el darrer per a la protagonista absent/present de la novel·la.