Llengua i Estatut: hi ha solució, si es vol

Llengua i Estatut: hi ha solució, si es vol

Els 23 anys que han passat des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia vigent, els 22 des de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i els 7 des de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no han servit per a superar la polèmica sobre el nom i la filiació de la llengua pròpia dels valencians, malgrat les promeses dels governants i el crèdit polític que els han concedit alguns polítics de l’oposició. Ben al contrari, la batussa permanent i paralitzadora sobre l’idioma ha desviat el debat real sobre l’ús i ha impedit que siga l’instrument d’expressió normal de la societat valenciana i un element cabdal de cohesió d’aquesta. Escola Valenciana-Federació d’Entitats per la Llengua i Acció Cultural del País Valencià són dues de les entitats cíviques amb més associats del País Valencià. Són també dues de les entitats que més han promogut l’ús de la llengua pròpia en l’ensenyament i en el món cultural, social i cívic, fins al punt que en aquests camps han encapçalat la reivindicació col·lectiva i han suplit la tasca que haurien d’haver fet els governs valencians. Són, a més, entitats signatàries del Compromís per l’Estatut, juntament amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, els principals sindicats valencians i una sèrie de partits polítics, alguns amb representació a les Corts Valencianes i als ajuntaments del nostre país. En relació a la llengua, el Compromís recull, entre altres mesures, les propostes que exposem tot seguit.Quan tantes coses han canviat en aquesta societat de 1982 ençà, causa estupor l’immobilisme amb què es tracta la llengua en el projecte de nou Estatut. Només s’hi detecten dues novetats: l’addició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el “dret de rebre ensenyament de i en valencià”. Són, però, dues novetats lluents com el llautó, però sense efectes reals, perquè l’AVL, només se la cita per a la normativa –socialment indiscutida, fora de grupúsculs residuals, i legalment ja fixada des del 1998– i el dret de rebre ensenyament de i en valencià ja s’havia establert en la LUEV del 1983.Per contra, no hi ha cap previsió per a garantir que l’ensenyament en valencià, que actualment només reben un 25% dels nostres escolars, siga absolutament normal i general, com ocorre en altres territoris. Ni que els valencianoparlants no hagen de patir humiliacions en l’exercici dels seus drets, vinguen aquestes de funcionaris públics o de les mateixes institucions, com s’ha de denunciar tan sovint. Cap al·lusió en el text estatutari al requisit lingüístic: l’exigència per a tot treballador de les administracions públiques de conèixer la llengua pròpia del país i dels seus ciutadans. Una absència més alarmant quan als esborranys d’altres estatuts d’autonomia, com ara el de Catalunya, s’inclou el deure de conàixer equitativament les dues llengües oficials. Però no sols hi ha immobilisme en la proposta. Hi ha fins i tot algun retrocés alarmant. Allà on el text de 1982 parlava ambiguament de “valencià”, la nova redacció, en tots i cadascun dels nous esments a aquest, el designa com a “idioma valencià”. Per no parlar del nivell de llengua usat, ple de faltes de gramàtica i de redacció grollera, que fa dubtar molt de la capacitat tècnica dels redactors i del respecte que puguen tenir per la nostra llengua. Els ponents del nou Estatut han ignorat fets determinants que configuren el nou panorama lingüístic i obren noves vies. D’una banda, la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, que reconeix que la denominació acadèmica “llengua catalana” és equivalent de l’estatutària “valencià” amb plena constitucionalitat i respecte a l’Estatut d’Autonomia i que té el suport legal de l’Estat. És insostenible declarar que no hi pot haver cap altra denominació estatutària que “valencià”. L’ús institucional d’aquesta doble denominació és normal en les universitats valencianes i la recent confirmació, per part del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (sentència 250, de 7 d’abril de 2005), de la referència a la llengua en els estatuts de la Universitat Jaume I de Castelló: “valencià segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament llengua catalana” dóna tot el suport jurídic a aquesta fórmula equilibrada i respectuosa amb totes les sensibilitats.D’altra banda, és una incoherència injustificable que els dos partits polítics que van crear l’AVL amb la pretensió teòrica de resoldre el fals debat polític al voltant de la llegua s’obstinen a ignorar-ne el dictamen sobre el nom i la identitat del valencià. Com se sap, l’AVL, sotmesa a una pressió política il·legítima, reconegué al capdavall el febrer passat a) que la llengua dels valencians es parla també a Catalunya, les Illes Balears, la Franja d’Aragó, Andorra i l’Alguer; b) que històricament els valencians hem anomenat la llengua amb els noms de “valencià” i de “català”, designacions recollides en l’ordenament jurídic espanyol) que “català” és la denominació usada comunament en els àmbits acadèmics i internacionals. Malgrat aquest dictamen determinant –que s’aprova finalment amb el placet del Govern del PP–, malgrat que, segons la Llei de creació de l’AVL, consensuada per PP i PSPV-PSOE, és vinculant per a les administracions públiques, malgrat que ha estat publicat en el DOGV (12 d’abril i 6 de maig), els dos partits esmentats decideixen ignorar-lo i encara agreujar el secessionisme introduint obsessivament en l’esborrany la fórmula “idioma valencià”.Fem públic, doncs, que Escola Valenciana i ACPV, recollint els acords del Compromís per l’Estatut, exigim a l’AVL, al PP i al PSPV-PSOE que siguen coherents i respectuosos amb la societat valenciana, amb les lleis i amb l’esperit dels acords polítics que van subscriure. Per això, hem demanat a la presidenta de l’AVL i a cadascun dels membres d’aquesta institució, obligada per llei “a vetlar pel valencià”, que insten tots els grups parlamentaris de les Corts Valencianes a incloure en l’Estatut les propostes que hem detallat: la garantia dels drets lingüístics per a l’ús públic normal de la nostra llengua, incloent-hi el requisit lingüístic, i el reconeixement de la doble denominació equivalent de “valencià” i “català”. Si l’AVL assumeix aquesta demanda es legitimarà com a institució acadèmica independent de les servituds sectàries. Si no ho fa, si els acadèmics no respecten allò que ells mateixos han acordat, els ciutadans tindrem tot el dret de creure i d’afirmar que aquella institució és un cenacle aïllat de la realitat, tutelat pels polítics a qui deuen càrrecs i retribucions i que, davant els greus obstacles socials de la llengua, es limita a prescriure normes lingüístiques dialectalitzants. I ens convencerem que els dos partits polítics majoritaris no volen avançar cap a la normalitat lingüística ni contribuir a una societat valenciana en valencià. Pensarem que continuen utilizant la qüestió lingüística en benefici dels seus interessos partidistes.