La Federació Llull rebutja les referències a “”l’idioma valencià”” a l’Estatut valencià

La Federació Llull rebutja les referències a “”l’idioma valencià”” a l’Estatut valencià

1. Aquest acord pel qual s’introdueix l’expressió “idioma valencià” (o “llengua valenciana”) per a referir-se a la llengua pròpia constitueix un gravíssim pas enrere, perquè dóna encara més suport simbòlic i més confirmació institucional al secessionisme lingüístic. Pitjor encara: hi ha el perill que siga aprofitat en el terreny legal per a presentar el valencià com un “idioma” diferent de la resta de la llengua catalana.2. És especialment incongruent que els partits que han subscrit aquest acord –que es proclamen fervents defensors de la Constitució vigent i de l’estat de dret– hagen renunciat a traslladar al nou Estatut d’Autonomia els grans avenços legals i institucionals que s’han produït en els darrers anys en el reconeixement de la unitat de la llengua catalana, sobretot pel que fa a l’equivalència dels noms “valencià” i “català”: a) La sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, que estableix la plena constitucionalitat i adequació a l’Estatut de la denominació “llengua catalana” aplicada al valencià.b) Les 9 sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià que reconeixen la unitat de la llengua catalana contra les pretensions secessionistes de la Generalitat Valenciana governada pel PP, algunes de tan rellevants institucionalment com les referides als estatuts de les universitats públiques valencianes.c) El fet que la mateixa institució creada precisament per un altre pacte entre aquests dos partits per a “vetlar pel valencià”, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va dictaminar quasi simultàniament als treballs de reforma de l’Estatut (febrer de 2005) que el valencià forma part de la mateixa llengua que es parla a Catalunya, les Illes Balears, el Principat d’Andorra i altres territoris i que rep dues denominacions en l’ordenament jurídic espanyol: “valencià” i “català”.3. És igualment lamentable que el nou text d’Estatut valencià que es proposa no reculla, com ho fa el de Catalunya, el deure del coneixement de la llengua pròpia i la preferència en les administracions, els mitjans de comunicació i el sistema educatiu.Per tot això, considerem que:1. Constitueix una flagrant contradicció que els partits que es proclamen defensors fervents de la Constitució i l’estat de dret renuncien a reflectir en l’Estatut allò que la jurisprudència del més alt nivell ha reconegut quant a la unitat de la llengua: l’equivalència de les denominacions “valencià i “català” referides a la llengua pròpia dels valencians.2. Resulten alarmants les armes simbòliques, institucionals i legals que es posen ara en mans dels sectors que més han promogut l’enfrontament social i l’atac a qualsevol progrés en l’ús del valencià. Parlar només de “valencià” i no fixar la unitat del català en l’Estatut de 1982 no sols no ha dissolt el secessionisme, sinó que ha atiat el conflicte i els atacs a la llengua al llarg de dècades. Ara, en comptes de tancar el conflicte per la via de la racionalitat i la legalitat, es posen les bases perquè s’encenga amb més virulència.3. Per contra, no es recullen previsions fonamentals per a l’impuls de la llengua, com el deure de coneixement i la preeminència de l’ús en els àmbits administratiu, educatiu i comunicatiu.Des de la Federació Llull instem tots els partits polítics i sectors implicats a actuar perquè s’impose la legalitat, la ciència i la racionalitat en benefici de la llengua i la cultura que ens uneix.