La «poesia oral improvisada» fa de punt de trobada entre quatre instituts de secundària de tot l’àmbit lingüístic del català

El cant improvisat reuneix durant dos cursos escolars joves estudiants de Mallorca, del País Valencià, de la Franja d’Aragó i de Catalunya.

Les corrandes i les gloses,
el garrotí, les albades,
les nyacres amb les versades
i les improvisades jotes
els joves reuniran;
ajuntaran sagals, xics;
nois i al·lots aplegaran.
I això fins a quatre pics,
quatre voltes i vegades,
quatre cops, quatre camins…
I, en fi, quatre viatges
a Picassent, a Maella,
a Sineu i a Torroella.

ELS SINÒNIMS DEL PROJECTE
Perquè la diferència ens uneix

 

Som professors. Expliquem al nostre alumnat que la cultura tradicional, fins a l’arribada de les telecomunicacions, s’ha conservat i ha anat passant generació rere generació, a través dels segles. Els diem que aquest és un patrimoni valuosíssim, musical, literari i artístic en general; que el ritme s’hi fa llengua, que la llengua s’hi adapta a un ritme; i que durant molts segles tothom reconeixia unes estructures pautades i hi jugava i les repetia i les cantava; i que amb aquests cants les persones creàvem i recreàvem el món.
Som mestres i volem que, a la fi, els nostres joves valoren la sensibilitat artística dels pobles: allò que tenen de singular i de global. Volem que s’amaren de la cultura de la música, de la cultura del joc lingüístic, de la cultura del respecte per allò que ens uneix com a éssers humans i per allò que ens diversifica en cada poble, en cada comarca, en cada gran regió, en cada llengua.

Som ensenyants, i els ensenyem que formes teatrals populars, cançons, refranys, melodies i ritmes… es poden concretar en gèneres ben definits i recognoscibles com romanços, auques, albades, redolins, col·loquis, versades, gloses, corrandes, jotes o cànons… Voldríem que s’admiraren que aquestes formes d’expressió i creació s’han transmès de boca en boca a través del temps, i en bona part s’han anat reescrivint o reinventant gràcies a la creativitat o a la “improvisació” de compositors anònims, sobretot de manera oral.
Voldríem al remat, ser professors d’entusiasme i que la cultura popular, i amb ella l’afició pel cant improvisat a les nostres terres, s’associara amb l’entusiasme entre els joves. Ho aconseguirem? Potser sí, potser en part, potser un poc… A penes o gens, dirà un sociòleg imbuït per l’anàlisi freda i distant dels canvis profunds de transmissió cultural i comunicativa que s’han produït entre el jovent –o no tan jovent. La telefonia mòbil amb els sms associats o l’Internet i els “xats” i les noves xarxes socials (facebook, tuenti…) semblen ser molt lluny ja d’unes formes de relació i de creació directes, com poguera ser el cant improvisat tradicional.

I, malgrat això, com que som mestres i professors,creiem en el que ensenyem i en el que veiem. I ensenyem –i veiem– que les persones han de seguir parlant-se a la cara, que han de seguir mirant-se als ulls, igual com han de seguir jugant colze a colze. I estem segurs llavors,  que, joves o vells, continuarem intercanviant-nos rialles sonores i, per què no, cants. I, per què no, enginy. Ja en aquest punt, la poesia oral improvisada és ben prop.

Una carambola a cinc bandes, ho sé. Però qui ha deixat de creure en el potencial màgic del col·lectiu de professors i mestres? Nosaltres, encara no. Treballem entre criatures que vessen energia i vitalitat per cada porus de la pell; i per bé que aquella energia a vegades esgote les nostres defenses, moltes altres vegades ens insufla una força febril. Joves i vells, mestres i alumnes, ens podem retroalimentar. És aleshores com projectes com el que ara presentem són possibles i tenen un èxit de conseqüències difícils de calibrar.
El responsable primer de “Patrimoni Cultural: la poesia oral improvisada” és Felip Munar, un mestre tocat per la màgia de l’entusiasme. Porta en la sang (i en la bibliografia abundant) la recuperació de les tradicions. Des de la seua illa de Mallorca i des de fa bona cosa d’anys, ha dedicat no pocs esforços a desempolsegar la cultura tradicional de les Illes i, especialment, a desenterrar la tradició improvisada de les gloses mallorquines. Sembla que no ha hagut de cavar massa fondo. Mallorca conserva bastant vives les seues tradicions –com comprovareu algunes línies més avall–, i no és per això una societat tancada al progrés.

El fet és que Felip Munar sap que aquest tipus de poesia improvisada és comuna a molts territoris, particularment a tota l’àrea catalanoparlant. Com a assessor de llengua de la conselleria d’educació del Govern Balear sovint es reuneix amb col·legues d’altres administracions. Tots plegats saberen a quina porta s’havia de picar per aconseguir de posar en marxa el segon projecte del programa ARCE (d’Agrupacions de Centres Educatius) del Ministeri d’Educació, que té com a fil conductor del cant improvisat comú. El primer se centrà en l’etapa de primària. Ara, en secundària, al llarg dels cursos 2010-2011 i 2011-2012 quatre instituts de les principals regions de parla catalana ens ajuntarem per a improvisar cantant. Som  l’IES Sineu del pla de Mallorca, l’IES L’Om de Picassent (L’Horta Sud, a València), el SIES de Maella del Baix Aragó i l’IES de Torroella a l’Empordà.

Els quatre instituts hem planificat la recerca i l’intercanvi d’experiències al voltant de la tradició de la poesia oral improvisada en el context geogràfic i cultural de cada Centre; uns centres que haurem visitat al llarg de quatre encontres. En l’Encontre de Gandia sobre Intercanvis d’alumnes tres d’aquests encontres d’alumnes (a Picassent i a la Franja d’Aragó i a Torroella de Mongrí) ja s’hauran realitzat. Quedarà per a la primavera l’aplec final de Sineu, el centre coordinador.

De moment, l’entusiasme que han despertat els encontres realitzats en els claustres dels instituts, en les poblacions que acollien l’alumnat i en els mateixos alumnes participants és una garantia de vitalitat «del producte». I és que els mallorquins amfitrions van saber «picar-nos» amb el verí del cant als professors visitants, ja durant una reunió preparatòria, que tingué lloc el cap de setmana de Sant Antoni, al mes de gener del curs passat. Que aquest relat servisca de botó de mostra d’una vitalitat ben possible:
«A la nit de la reunió, amb el calendari d’encontres fixat, els amfitrions ens reservaven a les delegacions de Catalunya, d’Aragó i del País Valencià una sorpresa, una més després dels dimonis, les gloses, les torrades de cansalada i sobrassada i de les ensaïmades. Assistírem bocabadats a una “picada” de gloses a Manacor, que resultà ser un exemple vivíssim de poesia improvisada i popular.

»En una plaça, pràcticament als afores de la població, s’havia encés una enorme foguera (“fogueró” en deien ells) i allà anaren acudint una enorme gentada: xiquets, joves i homes i dones ben granadets. Arribaven amb una cistella de vímet, que contenia menjar, beguda i ximbomba. Al voltant del foc i del ritme pautat de la canya de la ximbomba anaren calfant l’enginy aquella multitud. Tot estava permés a condició que es féra a través de gloses rimades. I allí van anar “picant-se” entre rialles, engalzant una glosa sobre l’altra, atropellant-se a voltes, però sempre amb un respecte pregon de tots per tots. I carregaven contra polítics locals, que eren presents i responien també en vers; i es llançaven floretes: a l’escot de Maribel (una “al·lota” versadora) a la calba del seu nóvio, o a la seua potència “viril” posada en dubte… Missatges, anècdotes reportades i records de tota mena, que resumien l’ànima d’una col·lectivitat. Tot s’acceptava en una mena de catarsi col·lectiva: el cercle, el foc i la nit, centre i melic de l’esperit de tot un poble.»
Allò fou l’antesala dels encontres.
A Picassent, en el mes de març passat, per exemple,  15 alumnes de Sineu, 18 de Torroella, 13 dels pobles del Matarranya (i una bona pila de picassentins també) es van ensenyar a versar i cantar albades. Els visitants, al seu torn, vasn mostrar a tot l’institut de l’Horta com fan per cantar improvisant: les nyacres i els garrotins de Catalunya; les jotes d’Aragó; les gloses mallorquines… Amb un programa atapeït d’actes tots assistiren a concerts de cant d’estil, de música folk i de música rock, asseguts i ballant; van rebre tallers de cant i de ball, passejaren en barca per l’Albufera, compartiren una cercavila amb la xaranga de l’institut, van menjar paella i fideuà, van jugar a ser ninots indultats, a versar-se com en les Falles…
Després, s’han repetit els programes rics i atapeïts d’activitats en els encontres de Maella i de Torroella… Poesia, cultura, cant i ball tradicionals han tornat i tornaran a aglutinar –parafrasejant el cantautor Lluís Llach– joves del Nord, del Sud, de terra endins i de mar enllà.

Al final potser, el més important de tot és l’espai comunicatiu que s’està obrint entre parlants joves d’una comunitat lingüística que tan poques ocasions té de relacionar-se directament. Els nois, els al·lots, els sagals, els xics parlen entre ells, cadascú com ha mamat, en el seu poble, la llengua comuna de tots. I es van ensenyant paraules i pronúncies noves, igual com les estructures estrictes del cant improvisat . Acostumats els nostres territoris, en major o menor grau, a la marginalitat lingüística, a la invisibilització, a la diglòssia més empobridora; resignats molts a la substitució lingüística; assumint molts la convergència al castellà… uns aplecs d’aquestes característiques per força deuen estar donant ales a un sentiment d’autoestima lingüística i cultural valuosíssima entre els joves. De fet, la poesia oral s’improvisa en català, en el català col·loquial de cadascú, que en el cas de les poblacions del projecte, coincideix a ajuntar parles dels quatre grans dialectes peninsulars: el valencià de Picassent, el balear de Sineu, el català central de l’Empordà, el Nord-occidental del Matarranya. La llengua catalana doncs, fa de vincle d’unió i d’interrelació del projecte i serveix de retruc per a promoure l’ús de la llengua. Tot un luxe de transversalitat educativa.

L’intercanvi i la comunicació directa, cara a cara, colze a colze, paraula sobre paraula serà, al cap i a la fi, allò que els farà créixer decididament. Els que només llegiu l’article i vos n’entra salivera, consoleu-vos una mica pensant que aquest camí que hem encetat és fàcil de trepitjar. Tan sols cal posar en contacte la il·lusió d’un projecte i llançar-se a parlar i a intercanviar: cases, converses, cançons, calidesa…  El nostre, el Patrimoni Cultural: la poesia oral improvisada crec que el podreu seguir durant bastant temps en la “wiki”  http://poesiaoralimprovisada.wikispaces.com, una pàgina web que es va enriquint amb aportacions constants dels participants en els encontres. Una mostra més que tradició i modernitat es poden donar la mà, o poden posar-se a cantar juntes…

Antoni Torreño
Professor de secundària de l’IES l’Om de Picassent.