Per la Literatura Universal en català

La Secció d’Ensenyament d’Acció Cultural del País Valencia llança la campanya “Per la Literatura Universal en català”, adreçada especialment als departaments de valencià amb el propòsit d’incentivar la reivindicació que aquesta assignatura de segon de batxillerat es faça en el nostre idioma. A hores d’ara, quan la minorització arriba a extrems alarmants, resulta d’una importància vital incorparar a la nostra cultura els grans valors literaris i veure’ls des de la nostra perspectiva.

Iniciem la campanya amb un vídeo en què Enric Iborra, autor d’Un son profund, i Tomàs Llopis, membre de la Junta d’ACPV, tots dos professors de Literatura universal, argumenten en defensa d’aquesta reivindicació.

La campanya continuarà amb la publicació de diversos articles i la celebració de dues conferències a l’Octubre CCC, a les 19 h., el dia 27 de maig Joan F. Mira parlarà sobre “Dante i Homer, l’Esperit Sant i jo: maneres de traduir els textos clàssics.” I el dia 28 Enric Iborra tractarà sobre “L’experiènca de la literatura: Propostes per a un curs de literatura universal.”

L’organització es proposa per al proper curs l’oferiment de sessions de suport metodològic al professorat que vulga fer la literatura universal en català.

---

El punt de vista nacional en la literatura universal 

Tomàs Llopis

Em contaven uns alumnes que un professor corrector de Literatura Universal a les PAU, en el moment de l’examen, recomanava als alumnes que donassen algunes referències a la literatura espanyola perquè ell no dominava prou el català ni la literatura catalana. L’anècdota, potser aïllada, posa el dit a la nafra de l’especial importància del punt de vista en l’estudi de la Literatura Universal a segon de batxillerat.

En un altre moment potser caldrà discutir aspectes pedagògics com ara el risc de l’assignaturització en una matèria que volem tan vivencial, i potser que aquest debat provoque més unanimitats. Ara, però, allò que potser es debat més als claustres i als despatxos dels caps d’estudis és l’assignació d’una matèria tan luxosa i sensible al departaments legalment adients: el de castellà o el de valencià.

Hi ha en joc diverses solucions i múltiples arguments. Coneixem casos en què s’ha arribat a un pacte per l’alternança, és a dir la “igualtat” salomònica, tres anys per a cadascú. En altres, directament i sense discussió s’ha assignat al departament de “la gloriosa lengua del imperio” i finalment en alguns centres com el meu han prevalgut els arguments favorables a assignar definitivament la Literatura Universal al departament de Valencià.

No es tracta ací de qüestionar la capacitat pedagògica de ningú, ni de discutir els drets legalment consolidats i ni tan sols els coneixements acadèmicament reconeguts; però és evident que el que hi ha en joc és el punt de vista des del qual s’aborden figures com Sòfocles, Dante, Shakespeare, Flaubert, Baudelaire o Kafka, per citar només els autors de les obres de lectura triades com a exemple de cada tema del programa consensuat per les universitats valencianes.

Tots sabem que la traducció és una manera d’incorporar una obra estrangera a la cultura pròpia i, en això, no hi ha d’haver pacte possible: o la incoporem a la nostra o haurem perdut una gran oportunitat i s’incorporarà a l’altra, com les parles de les Stars de Hollywood, els personatges de les televisions que ara mateix podem veure els valencians, etc.

M’agradaria ressaltar, en això, dos aspectes essencials: el primer la possibilitat de contribuir a enriquir el lèxic propi des de l’expressió d’un món sovint allunyat del de l’alumne i de retruc la possibilitat de viatjar-hi en l’idioma del país. El segon, la contribució a l’educació del gust si més no literari des del nostre idioma. I això esdevé vital quan sembla que cal encara combatre la concepció que la literatura catalana, “valenciana” per dir-ho potser amb una expressió volgudament reduccionista, és secudària, subalterna i de poca volada, la qual cosa comporta un error i un risc que cal evitar de totes passades.

Finalment, cal assegurar una sèrie de referències ineludibles per a la recuperació de la consciència nacional dels alumnes. Amb un parell d’exemples extrets del programa de l’assignatura n’hi haurà prou per a fer-me entendre:

El primer correspon al primer ítem del tema 3: “La lírica petrarquista del Renaixement al Barroc”, caldrà, doncs fer referència a la influència del poeta d’Arezzo en Bernat Metge i en March, sense la qual no és possible explicar prou bé la penetració del petrarquisme a l’altiplà peninsular, on arriba simplement per la normal transmissió de la cultura entre països veïns, els quals —tot siga dit— ignoren i silencien de vegades deliberadament aquesta baula nostra que ens identifica, com fa el corrector castellà que ha donat peu a aquestes notes. I m’agradaria adduir encara un altre exemple del quart apartat del mateix tema, “Cervantes i el naixement de la novel·la moderna”. Ací, qui gosaria atribuir màgicament a l’autor del Quijote la modernització del gènere novel·lístic sense personatges com Plaerdemavida o Estefania, les aventures del Tirant, que mor al seu llit, o l’estranya relació amorosa de l’Emperadriu i Hipòlit? El punt de vista “universal” és impossible en la seua complexitat, però és o hauria de ser inevitable tenir en compte i partir de la tradició i dels referents més pròxims a l’alumne.

En conclusió, la Literatura Universal no és, no ha de ser només una llista de noms i d’obres recollides en un cànon determinat i asèptic, ni un espai de culte per a les més grans obres i llurs autors; ha de ser una eina de coneixement des de la pròpia experiència vital, que comença per l’idioma. En això, els docents compromesos amb l’ensenyament de qualitat i amb la recuperació del País Valencià no podem renunciar a exercir el dret a assumir l’encàrrec de donar a conèixer el cànon universal des de la perspectiva de la nostra tradició cultural. La recompensa, per a qui ho faça, serà, a més, ben personal i gratificant.