Joan Francesc Mira: “Papers de l’observador”, entre el balanç i el mètode

Tomàs Llopis parla del llibre que Editorial Afers i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua han publicat per celebrar els vuitanta anys de Joan F. Mira.

Pròximament l’escriptor presentarà a l’Octubre CCC aquest recull de textos representatius del seu pensament.

“Ja hauria de ser hora de reposar una mica, però no sé si en seré capaç: la ≪diabòlica mania d’escriure≫, que deia Josep Pla i jo he repetit sovint, és un vici difícil de véncer.” Amb aquestes paraules reclama Joan Francesc Mira el dret, que segurament no exercirà, a deixar d’escriure després de cinquanta anys d’incessant activitat literària. L’ocasió, tanmateix, és propícia per a fer balanç. Amb motiu del vuitantè aniversari de l’autor, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i Afers han coeditat el recull Papers de l’observador que, val a dir-ho, és un llibre important en la trajectòria literària de Joan Francesc Mira, i s’afegeix, en aquest sentit de balanç per bé que amb intencions diferents, a les seues darreres publicacions: Tots els camins (2020) i El cercle màgic (2019). Dels dos, el primer és de memòries i el segon, —diuen les compiladores, Beatriu Santamarina i Teresa Vicente— “el resultat d’una meditada i ajustada selecció d’aquells textos de tall antropològic que van ser redactats i publicats sota diferentes formats (articles, capítols de llibre, conferències, etcètera)” des de la dècada de 1970 fins a, pràctiment, els nostres dies.

Papers de l’observador és mou més en la línia d’aquest darrer volum. De fet, pren el títol del lema de l’exposició que va motivar El cercle màgic, “Joan Francesc Mira, l’ofici de mirar i d’escriure”, un ofici que ací es desplega no només al voltant de l’antropologia sinó “de la comoditat de l’assaig lliure de constriccions metòdiques” —diu l’autor—, i en aquest cas s’agrupa en els quatre grans apartats que conformen el gruix de les preocupacions i de l’obra de Mira: “Llengües i literatures”, “Històries, països i gents”, “Persones i converses”, i “Observacions, fets i pensaments”. Per això entenem que aquest és un llibre important, perquè és una bona aproximació a la rica, diversa i complexa activitat intel·lectual del nostre autor, preocupat sempre per trobar en tot el que fa “una coherència rigorosa”, que potser no resulta necessària per a la valoració del conjunt d’aquest aplec però que paradoxalment trobarem en cadascun dels papers que el conformen.

El primer apartat té molt de metaliteratura, de la reflexió sobre l’ofici d’escriure contemplat des de diverses perspectives o reflexions d’altri, des del desafiament constant d’Italo Calvino per anar cada dia més enllà de les seues possibilitats, a la síntesi de tota la literatura, formulada per Borges en els quatre grans patrons exposats en El oro de los tigres: la ciutat encerclada i defensada per homes valents, la història d’un retorn, la història d’una cerca i finalment el sacrifici d’un déu. Sobre aquestes bases —diu Mira— “continuem narrant, cadascú a la seua manera” des d’Homer fins a Joyce, passant per Kafka, Agustí Bartra o Josep Pla, amb qui el nostre autor coincideix en la formulació del fet d’escriure: “portant les coses a l’extrem, podem imaginar que viure d’una o d’altra manera és un accident, però que escriure —de la manera com volem escriure— és una necessitat.” Tot això ens du a la consideració de la memòria, la “cendra de la vida” en diu Pla, amb què l’escriptor “haurà de pastar tot el que escriu”. Sense memòria no hi ha escriptura.

És clar que en la producció literària de Joan F. Mira cal tenir en compte l’apartat destinat a les seues traduccions i molt especialment a les dels “tres pilars de la cultura occidental, sense els quals la cultura occidental no s’entén” —diu ell en un altre lloc—. Papers de l’observador recull l’exposició dels fonaments i el relat de l’experiència del traductor: “Els meus principis a l’hora de traduir són pocs i breus. No llevar ni afegir res, no alterar, no inventar. No ≪embellir≫ el text, ni intentar ≪millorar-lo≫, ni pretendre fer-lo més ≪poètic≫ i més ≪elevat≫.” Aquestes i unes poques més són les regles que exemplifica i comenta el nostre autor al llarg de les que probablement són les tres formulacions més importants sobre la seua activitat traductora de la Divina Comèdia, de l’Odissea i del Nou Testament. El resultat és conegut i no és aquest el lloc per a parlar-ne.

Home generalment ben informat, Joan Francesc Mira repassa diàriament una bona selecció de premsa internacional i cal suposar que de local també. Altrament no hauria pogut escriure els milers d’articles sobre actualitat política o cultural, sobre comportaments socials i fins i tot sobre els fonaments històrics que molt sovint expliquen la realitat en què vivim. Podem dir que la segona secció d’aquest llibre té dues parts: La primera són reflexions sobre Europa i la segona sobre el País Valencia o, si volem, sobre els valencians i la cultura. Resulta difícil resumir en poques paraules el contingut de totes aquestes mirades, però en parlar sobre els límits d’Europa, la sobirania i els mapes, s’atura Mira a comentar la doctrina emanada de la Pau de Westfàlia i escriu posant el dit en una de les nafres més grosses: “Allò que resulta sorprenent és que ara mateix, després d’una llarga història que la contradiu a cada pas, la doctrina establerta en aquell saló de Münster continua immutable: la sobirania de l’estat constituït és per principi indivisible i única, i l’Estat, amb majúscula, és l’únic amo del seu territori, l’únic senyor dels seus habitants. I si la història d’Europa demostra que aquell principi ha sigut repetidament invalidat pels fet, llavors el que cal fer és ignorar la història.” Però faria bé el lector d’aquesta aproximació d’aturar-se a llegir els escrits sobre els jueus, sobre els eslaus d’Àustria o sobre la immigració i la identitat. Per altra banda, i en referència a la segona part d’aquesta secció, el text “Quizás un país inexistente“, en castellà, repassa el llarg i dolorós procés que va des de la negació persistent del País Valencià, amb identitat pròpia, per part les ideologies dominants fins a l’esclat valencianista dels anys seixanta del segle passat, que ja és “otra historia”. No s’entén l’obra de Mira si no és en aquestes dues dimensions: la universalitat i l’atenció preferent a la reflexió sobre temes locals.

Els textos de les dues parts finals tenen també un interès excepcional. “Persones i converses” recull les tres úniques entrevistes que ha fet Joan Francesc Mira i el sol nom dels entrevistats ja és un indici del valor documental d’aquests textos: Vicent Andrés Estellés, Miquel Batllori i Joan Coromines. Completen la secció les aproximacions a dues figures cabdals en la història del País Valencià recent: Alfons Cucó i Joan Fuster. Però sense dubte la secció més sorprenent per al lector és la darrera, la que dona una dimensió més diversa del nostre escriptor. “Observacions, fets i pensaments” és un títol exacte per a l’amplitud dels temes tractats: l’essència de les universitats, l’aprenentatge en el món actual i en la conformació de la personalitat humana, el “dubte” sobre l’existència de Déu i molt especialment una aproximació al món de la política des de l’ofici i el mètode de l’antropòleg, de l’observador que dona títol al llibre, on recull de Raffaele Simone el concepte del “monstre doux“, el monstre “benèvol” que el nostre autor defineix com el “producte i criatura d’una nova dreta que ha comprés la nostra època consumista, individualista, accelerada i mediàtica. Una dreta pragmàtica i conquistadora, associada als caps d’empresa i als mitjans de difusió per a promoure una societat de l’entreteniment, de defensa dels interessos a curt termini, i que promet alhora la seguretat i les barreres contra la inmigració indesitjable.” Front a això, Mira exposa un programa basat en “els valors de les virtuts cíviques antigues, tan abandonades i desacreditades.” L’argumentació paga la pena, més que no pas les conclusions, que haurien de ser òbvies i no ho són per a molta gent. Per això la invitació de qui signa a mirar atentament a través de les ulleres de l’observador. Després, però no abans, com diu el poeta, “que cadascú es vesteixi com bonament li plagui.”

Tomàs Llopis