Acció Cultural reclama una llei d’igualtat lingüística

El text que compta amb el suport de l’entitat i les universitats valencianes podria ser el document de consens amb l’aval acadèmic

En el context del Dia Internacional dels Drets Lingüístics, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es mostra alhora preocupada i esperançada. Preocupada davant la constatació que la discriminació per raons de llengua continua sent una realitat al País Valencià, i que, a més de les denúncies presentades, és un fet que els valencianoparlants continuem sense estar en igualtat de condicions reals en la majoria d’àmbits d’ús de la llengua. Però el canvi social i polític que ha experimentat el País Valencià permet alhora albirar esperances, perquè la societat comença a entendre que perpetuar la discriminació és perpetuar una situació antidemocràtica.

Ara bé, el canvi social i polític s’ha de concretar, per a ser efectiu, en acció institucional positiva. En aquest sentit, Acció Cultural entén que l’objectiu de la legislatura actual ha de ser posar les bases per acabar amb la situació de discriminació que patim els valencianoparlants, i això passa necessàriament per una llei d’igualtat lingüística que done instruments legals per a fer-ho possible. El desenvolupament de la Llei d’Ús i Ensenyament pot ser una manera de començar a caminar, però com a objectiu de legislatura és del tot insuficient: tornar al punt de partida de 1983 és tornar al passat i renunciar a mirar al futur. Desenvolupar una llei insuficient, serà sempre un objectiu autolimitat i frustrant.

A més, ja existeix un document-base consensuat i amb aval acadèmic: el document “Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística”, que Acció Cultural va presentar junt amb els representants de les universitats valencianes el passat 11 de març, ofereix els fonaments jurídics necessaris per a fer-ho possible, i compta amb l’aval de les universitats i, per tant, amb un consens de partida. Per tant, cal només la voluntat política per dur-ho a la pràctica.

El canvi social que s’ha produit al País Valencià no és una demanda per retornar al passat, fa 20 anys, a la situació anterior als governs autonòmics del PP. És un canvi que demanda mirar al futur, alhora amb responsabilitat i amb ambició. Una nova realitat social que vol canvis que signifiquen posar fi a les desigualtats, les discriminacions i les censures, i que es realitzen des del consens i el diàleg. Canvis que, en l’àmbit de la política lingüística, volen dir posar fi a la discriminació lingüística. I les discriminacions s’enfronten, en tots els casos, amb voluntats reformadores que es tradueixen en noves lleis d’igualtat. Perquè els valencianoparlants reclamem, senzillament, ser iguals, i ser tractats iguals.

Drets i fets lingüistics – Article de Ferran Suay a La Veu del País Valencià

El 4 de desembre celebrarem el primer Dia Mundial dels Drets Lingüístics, amb un govern que no és hostil al valencià. No cal dir que això és una bona notícia. I també una oportunitat.
 
Amb els drets lingüístics passa una cosa curiosa: tothom s’hi manifesta a favor, i molt pocs fan algun pas en la direcció de garantir-los. Es veu que queda bé eixir en la foto i parlar de les llengües com a tresors ecològics i epítoms de la diversitat. Omplir-se la boca de paraules de respecte i tolerància és molt barat. I signar manifestos, també.
 
El cas és, però, que per a garantir qualsevol dret cal arbitrar els deures concomitants. En altres àmbits a ningú no li costa d’entendre-ho. Si tenim dret a la sanitat pública, ha d’haver algú capaç de proveir atenció sanitària. Sense hospitals i professionals de la salut, parlar de dret a la sanitat seria un pur exercici d’estil, buit de contingut. I no contentaria ningú.
 
No és diferent per a les llengües. Per a garantir els drets d’uns parlants, a l’altre costat ha d’haver algú que els entenga i que siga capaç d’atendre’ls, perquè, efectivament, les llengües s’utilitzen per a la comunicació. Totes les llengües; no únicament les que disposen d’un exèrcit.
 
L’administració pública valenciana fa molts anys que funciona amb un exigent requisit lingüístic: qui no sap parlar castellà no hi pot treballar. És condició sine qua non, i a ningú no li escapa això.
 
En un territori amb dos idiomes oficials, hi ha dos classes de parlants, els parlants complets, que són competents en els dos idiomes, i els incomplets, que només ho són en un. Quins ha d’incorporar una administració publica? Admetríem funcionaris que saberen sumar i restar però no multiplicar i dividir? O que estigueren capacitats per a treballar en primavera i estiu, però no durant la tardor i l’hivern?
 
És molt fàcil d’entendre: la igualtat requereix que tots els ciutadans puguen ser atesos en les mateixes condicions. Si uns ho poden ser en la llengua oficial de la seua elecció i els altres no, estem davant d’un sistema de castes. I això no és igualtat, és supremacisme.
 
Costa d’entendre que ningú, i particularment, que organitzacions que no tenen cap inconvenient per a signar preciosos manifestos a favor dels drets lingüístics, puga oposar-se a que l’administració pública valenciana prenga les mesures oportunes per a garantir la igualtat de tracte a tots els ciutadans.
 
Si una persona s’adreça a un funcionari, i aquest pot al·legar que no l’entén, com dimonis pot exercir els preciosos drets lingüístics que li reconeix la llei, i que tots els alegres manifestos del dia 4 li recordaran? Els ha d’exercir individualment? Ha de fer un exercici d’onanisme lingüístic?
 
És evident que necessitem una nova llei capaç de garantir la igualtat lingüística. La que tenim ara, no ho fa. I les lleis han de garantir els drets, i ho han de fer establint les condicions perquè els deures corresponents estiguen disponibles. No hi ha drets sense deures. Drets lingüístics, tampoc. I aquest primer 4 de desembre, el primer amb un govern partidari de respectar el valencià, hauria de marcar una fita en el camí cap a la igualtat lingüística. L’hora de passar dels drets lingüístics als fets lingüístics.

Ferran Suay Institut de Política Lingüística d’ACPV