La Federació Llull (ACPV, Òmnium Cultural i OCB) consideren un retrocés de l’autogovern les recents sentències del Tribunal Suprem

Les entitats expressen la seua preocupació per la regressió centralista de l’Estat.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Òmnium Cultural (OC) i Obra Cultural Balear (OCB), les principals entitats de promoció de la llengua i la cultura, que formen la Federació Llull, valoren molt negativament les dues sentències del Tribunal Suprem espanyol respecte dels recursos contra el Decret 61/2017, de 12 de maig, d’Usos Institucionals i Administratius de les Llengües Oficials en l’Administració de la Generalitat, aprovat pel Consell de la Generalitat valenciana l’any 2017, fetes públiques ahir.

Aquest Decret té la voluntat de desplegar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià en l’àmbit de l’ús institucional, per avançar en la igualtat lingüística i posar fi a la històrica discriminació patida per la llengua pròpia del poble valencià. El Govern valencià simplement garantia el dret de tots els ciutadans a l’ús de la llengua pròpia en la seua relació amb l’administració.

Però contra la norma aprovada pel Govern valencià amb el suport de la majoria de les Corts valencianes i de totes les entitats i organitzacions que treballem per la dignificació de la nostra llengua, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va dictar 4 sentències contra el Decret 61/2017, en les quals anul·lava el decret en gran part.

Aquestes sentències van ser recorregudes en cassació per la Generalitat Valenciana (GV) i pel Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV-IV).

Ara, el Tribunal Suprem (TS) espanyol ha fet públiques dues sentències (núm. 634/2020 i 704/2020)en què desestima els recursos de la Generalitat Valenciana i el STEPV-IV i confirma les dues sentències del TSJ valencià, objecte d’aquests recursos.

El TS assenyala l’objecte del recurs en els següents termes: «[…] si, atendidas las circunstancias del caso y la normativa que se predica infringida, resulta ajustada a Derecho la anulación de la disposición de carácter general objeto de litis, en concreto, si es necesaria la traducción a aquellas comunidades autónomas que comparten el mismo sistema lingüístico». Amb això, el TS es refereix a l’article 12.3 del Decret 61/2017 de la Generalitat valenciana.

Per tant, el Tribunal Suprem no entra a valorar el conjunt de les sentències del TSJCV ni els arguments que hi aporten la Generalitat Valenciana i el STEPV-IV, perquè afirma que l’objecte del recurs de cassació només era l’incís de l’art. 12.3 del Decret 61/2017, que preveia que s’usaria la llengua pròpia quan “es tracte de comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià, i en aquest cas només es redactaran en aquesta llengua. Es redactaran també en castellà quan ho sol·licite la persona interessada”.

Per tant, es tracta de dilucidar si les administracions valenciana, catalana i balear poden comunicar-se en la llengua pròpia i comuna, la llengua catalana.

I les conclusions a què arriba el TS és que no: que el Decret de la Generalitat valenciana vulnera l’article 15.3 de la Llei de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (LPACAP), perquè la Generalitat s’extralimita en les seues competències ja que no pot regular quina és la llengua de l‘administració; i, per tant, segons el TS, contravé l’àmbit de les competències, ja que, d’acord amb l’article 149 de la Constitució, l’organització de l’administració correspon sols a l’Estat. I també perquè el Decret vulnera una llei estatal (LPACAP) i, amb això, la jerarquia normativa.

A la pràctica, el pronunciament del Tribunal Suprem espanyol és molt greu:

• Primer, perquè restringeix l’autogovern, impedint d’aquesta manera qualsevol avanç cap a l’objectiu de la igualtat lingüística.

• Segon, perquè a la pràctica nega al valencià el caràcter de llengua pròpia del poble valencià i la subordina de fet al castellà, obviant que aquest gaudeix d’una situació de privilegi heretada de segles.

• Tercer, perquè malgrat que el Decret senzillament recull un fet que ja permet la norma estatal (la Llei del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques preveu, en l’organització de l’administració pública, que si els documents han de tenir efecte en una altra comunitat autònoma que té la mateixa llengua, no cal traduir-los al castellà), a l’empara d’un defecte de tècnica jurídica anul·la la norma autonòmica. De fet, el Tribunal Suprem es desdiu respecte a una sèrie de sentències anteriors en què reconeixia la unitat de la llengua i l’equivalència de les denominacions oficials de català i valencià.

Amb les sentències del TSJ i del TS es constata que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és un marc que no permet cap avanç sinó que dóna peu a aquests retrocessos, per tal com no reconeix la unitat de la llengua ni en protegeix l’ús contra les discriminacions. Per això, considerem que ara és el moment de reprendre la proposta que va fer per primera vegada ACPV l’any 2015 i d’aplicar el compromís que les forces que conformen el Govern valencià van adoptar en el segon Acord de Botànic: aprovar nova Llei d’Igualtat Lingüística que done la cobertura legal que avui no existeix per a posar fi a la discriminació dels valencianoparlants i per assegurar l’ús normal de la llengua pròpia i la cooperació amb la resta de la comunitat lingüística catalana.

En aquest mateix sentit, creiem imprescindible la concreció de dues mesures efectives i perfectament possibles –si realment hi ha voluntat política- que permetrien avançar en la mateixa direcció:

1. L’entrada del Govern valencià en l’Institut Ramon Llull, com a instrument al servei de la col·laboració entre governs de territoris del mateix àmbit lingüístic per a la promoció de la llengua i la cultura pròpies.
2. L’execució de l’acord de les Corts Valencianes que va aprovar la reciprocitat de les emissions de TV3, IB3 i À Punt.