Del gran anunci a la clausura en 24 hores: ACPV censura la gestió cultural del Consell

• La clausura indefinida del Teatre Principal de València, anunciada només un dia després de la presentació de la nova programació d’arts escèniques de l’Institut Valencià de Cultura, evidencia una preocupant falta de planificació en la gestió cultural. ACPV reclama que les polítiques públiques deixen de centrar-se en grans anuncis i garantisquen el manteniment dels equipaments, l’estabilitat del sector cultural i una programació vertebrada arreu del País Valencià.

El dilluns 21 de setembre, la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats presentava la programació d’arts escèniques de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) per al primer trimestre de la temporada 2026-2027. Entre els espais anunciats figurava el Teatre Principal de València, on estava previst que la temporada començara els dies 3 i 4 d’octubre. L’endemà, la Diputació de València anunciava la clausura indefinida del teatre i la necessitat d’abordar una reforma integral valorada en uns 50 milions d’euros.

L’informe pericial que ha motivat la decisió descriu problemes que van molt més enllà d’una incidència puntual: bloqueig d’eixides d’emergència, deficiències en les rutes d’evacuació i en la protecció contra incendis, deteriorament d’elements de l’edifici i risc de despreniment de cornises i ampits sobre la via pública. Tot i que l’informe no assenyala un risc imminent de col·lapse estructural, sí que considera prioritària la intervenció davant diverses deficiències funcionals, normatives i de conservació.

Per a Acció Cultural del País Valencià, resulta especialment difícil d’entendre que una institució cultural d’aquesta importància presentara la seua temporada amb normalitat quan, segons ha reconegut la mateixa Secretaria Autonòmica de Cultura, la Generalitat ja havia tingut coneixement aquell dilluns de la situació de l’edifici. Vint-i-quatre hores després de l’acte de presentació, les huit propostes previstes al Principal havien de ser reorganitzades i traslladades al Teatre Martín i Soler del Palau de les Arts.

No es tracta de qüestionar una decisió adoptada per garantir la seguretat de treballadors, artistes i públic. Si l’edifici no reuneix les condicions adequades, la prioritat ha de ser sempre la seguretat. La pregunta és una altra: com s’ha pogut arribar fins ací? I com és possible que l’administració presente una programació per a un espai que l’endemà ha de clausurar?

De la «cultura blanca» a un sector que reclama estabilitat

La situació del Principal no arriba, a més, en un buit. L’any 2023, l’aleshores vicepresident i conseller de Cultura, Vicente Barrera, va definir la seua proposta per a aquesta legislatura com una «cultura blanca», que, segons les seues paraules, no fora una ferramenta de «colonització de consciències» ni d’«adoctrinament polític».

Tres anys després, ACPV considera necessari preguntar-se què ha significat aquella promesa en termes de política cultural real: quina situació tenen els equipaments, quina estabilitat tenen els creadors i les companyies, quins recursos arriben al territori i quin espai ocupa la cultura produïda al País Valencià i en valencià.

El passat juliol, a les Jornades Escoltem la Cultura, organitzades per ACPV, les principals associacions professionals valencianes de les arts escèniques i de la gestió cultural denunciaren retallades, falta de transparència i problemes de planificació. Segons els seus càlculs, la reducció efectiva de les ajudes respecte de l’any anterior arribava als 700.000 euros. També denunciaren que prop de 300 propostes havien quedat fora del Circuit Cultural Valencià i que el catàleg publicat no permetia conéixer dades bàsiques com les companyies, la disciplina, el format o fins i tot la llengua dels espectacles. Són denúncies del sector que la Conselleria ha contrapuntat presentant el nou model del Circuit com una fórmula per agilitzar-ne el funcionament i facilitar la programació dels municipis.

I això importa perquè el Circuit no és una qüestió administrativa menor. El mateix Institut Valencià de Cultura el defineix com la xarxa destinada a facilitar la circulació d’espectacles d’arts escèniques, música i audiovisuals entre els municipis i a garantir l’equilibri territorial. És, per tant, una de les estructures que permet que la cultura arribe més enllà dels grans equipaments de la ciutat de València.

Quan falla el Circuit, quan el sector denuncia incertesa i quan un dels principals teatres públics ha de tancar l’endemà mateix de presentar-ne la programació, el problema deixa de poder explicar-se com una successió de fets aïllats.

La cultura necessita alguna cosa més que grans projectes

Al mateix temps, Generalitat i Ajuntament de València han situat entre els seus grans projectes culturals la creació d’un espai dedicat a Joaquim Sorolla i l’arribada a València de més de 200 obres conservades per la Hispanic Society of America de Nova York. El projecte, previst inicialment al Palau de les Comunicacions, ha patit també retards: el concurs de 1,6 milions d’euros per redactar i dirigir el projecte de rehabilitació de l’edifici va quedar desert aquest estiu.

Des d’ACPV ens preguntem quines són les prioritats d’una política cultural capaç de projectar grans operacions i grans titulars mentre una part del teixit cultural reclama estabilitat, els circuits de programació acumulen controvèrsies i un equipament històric com el Principal arriba a una situació que obliga a tancar-lo indefinidament.

La cultura no es construeix només amb grans anuncis. Es construeix mantenint els teatres oberts i en condicions, garantint que les companyies puguen treballar, facilitant que les produccions circulen pels nostres pobles i ciutats, protegint els creadors i creadores i assegurant una presència normal i estable de la nostra llengua en la vida cultural.

Per això, Acció Cultural del País Valencià reclama planificació, continuïtat i una política cultural que cuide allò que ja tenim. El tancament del Teatre Principal no hauria de resoldre’s únicament buscant un escenari alternatiu per a huit espectacles. Hauria de servir per preguntar-nos quin model cultural estem construint i quines prioritats necessita el sector perquè situacions com aquesta no es tornen a repetir.