Els drets lingüístics, al centre de la segona jornada de «Dones, llengües i cultura»

• La conversa va recórrer els drets humans, les vulneracions lingüístiques, el feminisme, l’educació i el paper de les institucions europees, amb una idea compartida: reconéixer un dret no és suficient si després no es pot exercir.

La segona jornada de «Dones, llengües i cultura» va convertir l’Octubre Centre de Cultura Contemporània en un espai de conversa sobre una qüestió que travessa bona part de la vida quotidiana: què significa realment tindre drets lingüístics i què passa quan aquests drets existeixen sobre el paper però no es poden exercir amb normalitat.

Celebrada el 22 de setembre, la trobada va reunir Anna Oliver Borràs, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià; Xavier Lluch i Balaguer, mestre i membre d’Amnistia Internacional, i Vicenta Tasa Fuster, professora de la Universitat de València i directora de la Càtedra de Drets Lingüístics de la UV. Anna Gascon Peña va conduir la conversa.

La jornada s’emmarca en el cicle «Dones, llengües i cultura», organitzat per Acció Cultural del País Valencià, amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Amnistia Internacional i la Generalitat de Catalunya.

La conversa va arrancar situant els drets lingüístics dins del debat més ampli dels drets humans. Una de les primeres qüestions damunt la taula va ser la falta d’un reconeixement universal i sistemàtic dels drets lingüístics dins del sistema de Nacions Unides i les conseqüències concretes que això té per a les persones que parlen llengües minoritzades.

I els exemples van portar ràpidament el debat del terreny jurídic a la vida quotidiana: què ocorre si una persona no pot entendre adequadament un procediment judicial, explicar al metge què li passa en la seua llengua o relacionar-se amb l’administració utilitzant-la? La idea que va recórrer aquesta primera part de la conversa va ser clara: els drets lingüístics no són accessoris, perquè condicionen la possibilitat d’exercir molts altres drets en igualtat de condicions.

A partir d’ací, la conversa va arribar a una de les tensions que acabaria apareixent una vegada i una altra durant la vesprada: la distància entre els drets formals i els drets reals. Tindre una norma que reconega un dret no significa necessàriament poder exercir-lo. Com es va assenyalar durant la taula, el marc jurídic és necessari, però no és suficient si després no existeixen les estructures, les polítiques i la voluntat necessàries perquè aquell dret es materialitze.

En aquest context va aparéixer també la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada fa trenta anys amb el suport de la UNESCO. La sessió va recordar el paper que ha tingut durant aquestes tres dècades com a instrument de referència i sensibilització, però també la necessitat d’actualitzar-la davant transformacions que en aquell moment difícilment podien tindre el pes actual, com la intel·ligència artificial o les llengües de signes.

Però si hi havia un concepte que tornava constantment a la conversa era el de la denúncia. Perquè, si les vulneracions no es fan visibles, difícilment poden convertir-se en un problema social i polític. Es va parlar del cansament que moltes vegades acompanya aquests processos, però també d’un mecanisme molt més profund: l’hàbit de les persones bilingües de canviar de llengua abans que iniciar una reclamació. Una renúncia quotidiana que acaba fent més difícil mesurar i visibilitzar fins a quin punt es vulneren aquests drets.

La conversa va entrar aleshores en un dels terrenys que dona sentit al mateix títol del cicle: què pot aprendre el moviment pels drets lingüístics del feminisme?

Les participants van advertir que no es tracta de realitats equivalents, però sí de lluites que poden compartir aprenentatges. El moviment feminista, es va plantejar, ha aconseguit convertir en desigualtats visibles situacions que durant molt de temps havien estat assumides com a normals. I és precisament ací on es va situar un dels reptes de la defensa de les llengües minoritzades: fer visible com a desigualtat allò que sovint s’ha interioritzat com una situació inevitable.

D’aquesta reflexió va sorgir també una demanda en doble direcció: que els moviments de defensa de la llengua incorporen plenament la perspectiva de gènere i que els moviments feministes incorporen també la realitat lingüística. No com dues lluites paral·leles, sinó buscant els espais en què es creuen i poden reforçar-se. “Fusionem els dos moviments”, va arribar a plantejar-se durant una conversa que va reivindicar la necessitat de construir espais compartits.

L’educació va aparéixer de manera natural en aquest recorregut. Des de l’experiència docent es va reivindicar l’escola com un espai de socialització igualitària en una societat lingüísticament i culturalment diversa, però també es va advertir del perill que conceptes com l’educació intercultural queden reduïts a un eslògan si no existeixen les condicions que permeten convertir-los en realitat.

La mirada es va ampliar després fins a la Unió Europea. La taula va qüestionar la distància existent entre el discurs europeu sobre la diversitat lingüística i el funcionament efectiu de les seues institucions. La UE es defineix sobre el principi de diversitat lingüística, però aquesta pluralitat, es va assenyalar, troba límits quan es passa dels documents institucionals a les llengües que realment tenen reconeixement i ús dins de les institucions europees.

D’aquesta manera, una conversa que havia començat preguntant-se pel lloc dels drets lingüístics dins dels drets humans va acabar desembocant en una qüestió molt més pròxima: què podem fer perquè un dret reconegut deixe de ser únicament una declaració i forme part de la vida real de les persones?

La resposta no va quedar reduïda a una única recepta. Marc jurídic, polítiques públiques, educació, denúncia, mobilització i consciència social van anar apareixent al llarg de la jornada com a peces d’un mateix procés. Perquè, com es va insistir durant la conversa, les llengües no es protegeixen en abstracte: protegir els drets lingüístics significa protegir les persones i garantir que ningú haja de renunciar a la seua llengua per poder exercir amb normalitat els seus drets.

Amb aquesta segona cita, «Dones, llengües i cultura» continua construint un espai de trobada entre diferents mirades i àmbits d’acció per pensar la llengua no de manera aïllada, sinó en relació amb la igualtat, els drets humans, l’educació, la cultura i les transformacions social.