La trinxera lúcida de J.J. Pérez Benlloch: noranta anys de tinta, coratge i país

Amics, deixebles i companys de lluita omplen l’Octubre CCC per homenatjar una veu imprescindible del periodisme crític valencià

Hi ha trobades que transcendeixen el protocol per a convertir-se en un acte de pura memòria col·lectiva. Això és el que es va respirar a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània: la sensació compartida que homenatjar José Joaquín Pérez Benlloch (Moixent, 1936) no era només bufar les espelmes dels seus noranta anys, sinó reconèixer una manera d’entendre el periodisme que avui sembla gairebé en perill d’extinció.

La sala d’actes es va quedar menuda de seguida. Als passadissos i als laterals, dempeus, es barrejaven rostres històrics de la política, la cultura i el periodisme del país: des de l’expresident Ximo Puig fins a veterans de la resistència civil i política com Vicent Soler, Josep Guia o Maria Conca, passant per noms com Toni Mollà, Emília Bolinches, Joan Antoni Blay o l’editor Rafa Arnal. Una munió de mirades unides per una mateixa admiració cap a l’home que, abans de la democràcia, ja havia tastat la repressió policial en episodis com el del Consell Democràtic del País Valencià —aquells cèlebres Deu d’Alaquàs— i que, des de la premsa, no va deixar mai de posar una pedra a la sabata del poder.

La iniciativa, sorgida de la seua tertúlia habitual dels dilluns —hereva directa d’aquelles trobades fusterianes— i acollida per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i la Unió de Periodistes, va transcórrer sota la batuta àgil del cronista Víctor Maceda. Amb la complicitat dels qui saben que tracten amb un mestre peculiar, Maceda va evocar la seua coneguda ironia: la d’aquell professional que sol recordar amb una mitja rialla que és «el periodista que més diaris ha tancat», referint-se a projectes valents com el Diari de València o Noticias al Día, aventures que van pagar cara la seua llibertat i independència.

Des de la presidència d’ACPV, Anna Oliver va encetar les intervencions subratllant una constant vital de Pérez Benlloch: no haver renunciat mai a una mirada arrelada a la pròpia terra, un compromís que sovint l’allunyava de la comoditat però que li atorgava una autoritat moral indiscutible. Per la seua banda, el jove president de la Unió de Periodistes, Vicent Marco, va constatar la distància temporal entre generacions, que tanmateix s’escurça davant la força d’un llegat d’eixa magnitud.

La taula redona posterior va ser un exercici de confidències i anàlisi d’ofici a diverses bandes. Rosa Solbes va rescatar els anys de la clandestinitat i la premsa perifèrica dels setanta, descrivint-lo com un creador tossut de plataformes lliures quan l’alternativa era, senzillament, combatre la dictadura. Ferran Belda, que des de la direcció de Levante-EMV li va reservar durant anys la influent pàgina 3 dominical, va destacar la singularitat d’una veu que no vacil·lava a contradir la mateixa línia de la redacció si el seu criteri ho exigia.

Les paraules més reveladores, però, van arribar de la mà dels qui es van formar llegint-lo. Miquel Alberola va resumir la contundència d’aquella escriptura que «tallava com un bisturí» amb una confessió taxativa: «M’hauria dedicat a una altra cosa si no l’haguera llegit». I Laura Ballester va situar el mestre en el terreny de la utopia realitzable, destacant la seua audàcia davant els qui manen i l’orgull que suposa que un referent així et reconega com a «col·lega».

Mentre s’evocaven anècdotes de redacció i es reivindicaven reconeixements encara pendents —com el Premi Vicent Ventura que va reclamar Josep Guia—, el protagonista assistia al repàs de la seua trajectòria des de la primera fila, alternant el somriure divertit amb una discreta expressió d’escepticisme davant tanta lloança acumulada.

Quan finalment li va tocar pujar a la trona, ho va fer sense papers, amb la modèstia de qui coneix la relativitat de tot plegat. Va confessar que no pretenia allargar la vetllada ni donar lliçons magistrals, però en poques frases va resumir una vida sencera de convicció:

«He arribat a una edat que tinc anys i records. M’he compromès amb tot el que he pogut; a vegades m’he equivocat i altres he encertat. No tinc ni una sola veritat… Només una: visca el País Valencià. Sóc valencià i així em pense morir.»

Una sentència concisa, neta i contundent com els seus millors articles. Un remat precís que va alçar el pati de butaques en un aplaudiment tancat, d’aquells que no només premien una trajectòria de noranta anys, sinó que agraeixen la dignitat de qui no ha claudicat mai.