Acció Cultural presenta el projecte de llei d’igualtat lingüística


Comparteix-ho

La proposta està recollida en el llibre Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació que es presenta avui

I. BALANÇ DE LA LLEI D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ

La Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) és un model que, després de més de 35 anys d’aplicació, ja resulta obsolet i insuficient:

  1. El coneixement i l’ús han reculat de manera preocupant des dels anys 90. En quasi quatre decennis d’aplicació, no sols no ha increment el coneixement i l’ús públic del valencià, sinó que aquests han reculat en les habilitats crucials per a la vida d’una llengua: parlar-la i entendre-la. Hem baixat del 61,1% de la població global valenciana que sabia parlar valencià el 1992 al 50,9% el 2015. I del 83,2% que entenien el valencià el 1992 s’ha reculat al 72,4% el 2015 (Font: Direcció General de Política Lingüística. Generalitat Valenciana).
  2. L’ensenyament en valencià només arriba al 30% de l’estudiantat i a un ritme que per a assolir el 50% hauríem d’esperar al 2094. La LUEV no ha increment l’ús ni el coneixement, però tampoc l’altre concepte que l’identifica: l’ensenyament, que se suposa que hauria de ser el seu nucli dur. De manera ben significativa, en les darrers dècades, la Generalitat no ha publicat dades sobre l’ensenyament en valencià. L’única entitat que ho fa és el Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País València, i les dades diuen que, després de 35 anys d’aplicació de la LUEV, només el 30% dels estudiants no universitaris rep les classes en valencià i seguint aquest ritme de creixement hauríem d’esperar fins al 2094 per a arribar al 50% (El valencià en l’ensenyament. Informe 2016).
  3. La LUEV no actua com a llei, perquè no fixa obligacions ni garanteix l’ús: apel·la a la bona voluntat” i al “foment”. La LUEV no estableix cap obligació d’ús, llevat d’una de molt genèrica (les administracions han d’admetre el valencià, que no usar-lo) i només una de ben concreta: els professors han de saber valencià.

No conté cap deure, sinó només intencions de bona voluntat. Així, la majoria dels seus articles, en comptes d’establir obligacions, es queden en accions indefinides com “fomentar”, “promoure”, “afavorir”, “vetlar”, “recolzar”, que no obliguen a res. Una mostra representativa d’això és l’article 25, que regula els mitjans de comunicació: “El Consell de la Generalitat Valenciana vetlarà perquè el valencià tinga una adequada presència a les emissores de ràdio i televisió”, “Impulsarà l’ús del valencià a les emissores de radio i televisió” “Fomentarà quantes manifestacions culturals i artístiques es realitzen en les dues llengües” i preveia que “La Generalitat Valenciana recolzarà quantes accions vagen encaminades a l’edició, desenvolupament i promoció del llibre valencià”.

  1. No estableix cap previsió en àmbits crucials per a una societat moderna com els mitjans de comunicació, el comerç i els serveis, el món del treball, els esports i l’oci.
  2. Projecta una visió aïllacionista del valencià, que el deslliga de la resta de la comunitat lingüística, de manera que no assegura ni la recepció ni l’exportació de mitjans de comunicació ni de produccions culturals en català.
  3. En la legislatura que ara acaba ja s’ha revelat dues vegades la ineficàcia de la LUEV per a avançar: el Tribunal Superior de Justícia valencià ha dictaminat que, amb la LUEV a la mà, ni es pot eixamplar l’ensenyament en valencià (art. 17, 18, 19, 20 i 21 del Decret 9/2017 de plurilingüisme, és a dir, els que regulen el projecte lingüístic del centre) -de manera que el Govern del Botànic s’ha vist obligat a aprovar una nova llei, la de plurilingüisme en el sistema educatiu- ni es pot utilitzar la llengua pròpia per a la comunicació amb la resta de la comunitat lingüística, perquè la LUEV diu que fora dels límits de la comunitat autònoma s’ha d’usar el castellà (art. 13.2).

II. PER QUÈ UNA LLEI D’IGUALTAT LINGÜÍSTICA

El març de 2015 ACPV, juntament amb les amb les universitats públiques valencianes, va presentar el document “Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística. Principis bàsics i àmbits d’actuació pràctica” que conté els eixos bàsics fonamentals de la nostra proposta. A més, ha funcionat un equip de treball d’aquestes universitats públiques valencianes, que el juny de 2018 va publicar el document “Per la igualtat lingüística”. I hem comprovat amb satisfacció que la necessitat d’una llei d’igualtat lingüística ha estat assumida per les principals entitats compromeses amb la llengua i l’ensenyament en valencià.

Per tot això, ara és el moment de proposar un nou model, amb una Llei d’igualtat lingüística capaç de garantir i d’incrementar l’ús de la llengua pròpia del poble valencià no sols amb bona voluntat i “foment”, sinó amb els mitjans normals en les lleis: amb previsions i obligacions concretes que asseguren la igualtat de drets i deures dels parlants de les dues llengües oficials.

La Llei d’igualtat lingüística que proposem s’inspira en dos referents bàsics: la Llei de política lingüística de 1998 de Catalunya i la Llei d’igualtat de les persones LGTBI aprovada per les Corts Valencianes el novembre de 2018. Són dues lleis consolidades, que han passat els filtres legals corresponents i que, en el cas de la primera, ha tingut resultats positius en l’ús. De la segona, destaca la voluntat d’igualar amb mesures molt concretes i, si cal, amb correccions, qualsevol mostra de discriminació o d’intolerància.

Aquest model no és especulació teòrica: es basa en l’experiència reeixida a la Universitat de València, que ha aconseguit en només 6 cursos passar del 27,4% al 40,2% de docència en valencià.

III. UN NOU MODEL: LA LLEI D’IGUALTAT LINGÜÍSTICA

  1. L’objectiu central és equiparar els drets dels parlants de les dues llengües oficials en la pràctica real (i no sobre el paper).
  2. Per això, fixa obligacions i fites concretes que cal aconseguir i que cobreixen, dins dels límits del possible legalment, tots els camps de la societat (i no sols en l’ensenyament, com la LUEV). La llei de “lliure mercat” ara vigent només beneficia la llengua que durant segles ha tingut el monopoli i encara té privilegis. I els drets no es poden deixar al lliure mercat.
  3. Els ciutadans només poden exercir el seu dret de ser atesos en valencià si hi ha un deure correlatiu que algú altre ha de complir, siga el personal de l’administració pública, la sanitat, la justícia o de les empreses, els comerços, etc. Per això, la Llei d’igualtat lingüística preveu garantir que les persones que volen accedir a la funció pública en l’ensenyament, la sanitat o l’administració pública general demostren en les proves d’oposició o de promoció que tenen la competència de fer les tasques del seu lloc de treball en les dues llengües oficials. No amb un certificat -que sovint s’ha convertit en un tràmit administratiu que es fa i s’arxiva- sinó amb un exercici real, que és com es demostra la competència en qualsevol habilitat.
  4. Els resultats han de guiar la llei i la seua aplicació. Si els aconsegueix, serà útil. Si no, caldrà rectificar. Per això, la Llei d’igualtat lingüística preveu una Comissió de Seguiment de la Igualtat Lingüística, conformada per especialistes independents que, com a persones de reconegut prestigi i externes al Govern, poden assegurar la independència de criteri i la continuïtat més enllà dels canvis polítics, assenyalar incompliments i punts a reforçar i, si cal, suggerir mesures.
  5. La unitat de la llengua orientada als efectes pràctics: superació del conflicte de noms, recepció dels mitjans i cooperació per a possibilitar productes i serveis

La proposta de llei fixa oficialment l’equivalència de noms de la llengua que ja figura en els estatuts de la majoria de les universitats valencianes avalada per la jurisprudència: valencià i català com a sinònims referits a la llengua comuna. Es tracta de superar definitivament el conflicte onomàstic que ha aïllat els valencians de la resta de la comunitat lingüística.

Estableix també el concepte de comunitat lingüística i li dóna sobretot una orientació funcional i pràctica: ser beneficiaris dels mitjans de comunicació, serveis, productes culturals i d’oci que provenen de la resta de la comunitat lingüística i obrir-la als mitjans i les produccions valencianes, que, així, poden guanyar en projecció i en rendibilitat, per tal com multiplica el mercat potencial.

  1. Primera mesura cap a la igualtat en els serveis i el comerç: la disponibilitat lingüística

Les empreses i comerços que presten serveis en territori valencià han de poder, en cert termini prudencial, atendre les persones usuàries que se’ls adrecen en valencià sense fer-los canviar de llengua, com ara passa molt sovint. És a dir, el personal que atén el públic almenys ha d’entendre el valencià.

  1. Igualtat lingüística de les dues zones de predomini lingüístic

Els escolars de la zona de predomini lingüístic valencià estudien en tot cas el castellà (i sovint en castellà). A la zona de predomini lingüístic castellà, no hi ha una correlació igualitària: la mesura de l’opcionalitat d’estudi del valencià, que era només provisional quan es va promulgar la LUEV (art. 24.2), s’ha convertit en permanent i automàtica: només requereix la presentació d’una sol·licitud. A banda del tracte desigual, això va contra els mateixos joves de les zones castellanoparlants, perquè els allunya d’oportunitats laborals no sols al País Valencià sinó també a les Illes Balears o a Catalunya.

Per això, la llei d’igualtat lingüística que proposem representa una nova etapa i aporta un impuls efectiu a l’ús i la normalitat social. L’objectiu central no és “permetre l’ús del valencià”, sinó garantir-lo amb mesures concretes. Només amb una acció decidida per la igualtat lingüística podrem capgirar el desús i la subordinació de la nostra llengua.


Comparteix-ho

Etiquetes: acpv igualtat lingüística

Amb la col·laboració de la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport. Generalitat Valenciana

Conselleria d'Educació Conselleria d'Educació